La cicatriu de Sidi Ifni

25.01.2018

Era, senzillament, indesitjable. Fer el servei militar lluny de casa fastiguejava, despertava frustració i ràbia. Així funcionava almenys amb la majoria de joves obligats a passar per aquest tràngol (com en tot, hi haurà excepcions). Ara bé, acomplir la mili a Sidi Ifni ja no només era enutjós o detestable: era una cabronada de la sort. Saber que el teu destí seria aquell territori inhòspit al sud del Marroc (a prop d’Algèria i el Sàhara Occidental, a 400 quilòmetres de Marràqueix) queia com un  gerro d’aigua glacial. Ni tan sols tenia la gràcia rara de destins com Tànger o Tetuan, ciutats també remotes però amb fama de fer bullir la gresca. Es tractava d’un viatge al no-res. A la desraó. “Només hi havia xinxes, rates i misèria”, recorda Jaume Prim, veterà. 60.000 foren els espanyols enviats a Ifni. Joves de 19, 20 i 21 anys. El servei podia durar fins a tres anys.

Ifni: bales i figues de moro. | © Cèsar Malet (Arxiu Fotogràfic de Catalunya)

Parlem de Sidi Ifni perquè el Museu de Cultures del Món ha decidit treballar aquest episodi de la història colonial espanyola amb una completa i necessària (aquesta sí) exposició: Ifni. La mili africana dels catalans. La mostra és un tom més de la línia de treball que el museu explora des de fa un temps: tractar la memòria col·lectiva, atansar-se a allò que és incòmode. I Ifni és incòmode. Una colònia (és a dir, una ocupació) absurda ho ha de ser per força. “Els museus europeus tenen tendència a tractar aquests temes d’una forma crítica i autocrítica”, apunta Josep Fornés, director del museu. Fornés vol “un museu compromès” que practiqui la “museologia social”. La societat al centre del tauler.

Com dèiem, Ifni és incòmode i absurd. Absurd per la seva pròpia naturalesa. És un territori mort, insubstancial, desaprofitable. Un racó isolat i, sobretot, equivocat. No té res a veure amb Guinea Equatorial, colònia rica, plena de recursos naturals (cacau o fustes precioses, per exemple), de la qual el museu ja va fer-ne una exposició (Ikunde. Barcelona, metròpolis colonial). Els veterans recorden Ifni com la terra de la mancança. Unes fotografies precioses del fotoperiodista Cèsar Malet (cridat a files a Ifni) constaten la buidor del paisatge (i també la vida dels reclutes). Per no haver-hi, no hi havia ni aigua potable (tard, hi hagué pous). Això sí, figues de moro, les que volguessis. La importació era la norma. “S’havia de portar tot: ous, cerveses, carn… Tots els aliments arribaven de Canàries”, recorda Enric Martí, un altre veterà, de Sudanell. Els objectes arribaven de la península. Molts des de Barcelona, principal indústria manufacturera. El Barça enviava pernils que cap soldat ras tastava.

Abans, però, de continuar amb altres detalls de la vida militar, coneguem com Ifni va arribar a ser una colònia (més tard província) espanyola. Despatxada la Guerra de l’Àfrica (1859-1860), una guerra entre Espanya i el Marroc, els dos països signen el tractat de pau de Wad-Ras. En aquest acord que posa fi al conflicte, el Marroc reconeix el domini espanyol sobre Santa Cruz de Mar Pequeña, enclavament costaner fundat per castellans al segle XV. Aquí Espanya bada fort: considera —sense tenir-ne cap evidència— que el territori on descansa Ifni (nom d’un sant amb tomba al lloc) ha de ser el de l’enclavament. Els espanyols, per desinterès i deixadesa, triguen 74 anys a ocupar la zona. No és fins al 1934, en ple bienni negre de la Segona República, que desembarquen, a la platja, els primers militars. El Marroc, amb agudesa, deixa que Espanya ocupi un dels llocs més desolats de la costa atlàntica sahariana. No perd res.

A partir de 1934, Ifni comença a poblar-se. De militars, solament, és clar. Instal·lar-se allà no entrava en l’agenda de ningú amb dos dits de front. Serà la tossuda ocupació el què avivarà el territori de mica en mica. El servei militar a Sidi Ifni rutlla pròpiament des del començament dels anys quaranta. Aquests primers anys els reclutes eren principalment catalans i bascos. El 1969, any de la reculada espanyola, la ciutat de Sidi Ifni comptarà 54.000 habitants (actualment hi viuen unes 20.000 persones). Entre 1934 i 1969, naixerà una ciutat enmig de la terra marciana. Arribaran les primeres famílies dels reclutes. Obriran comerços: bars, sabateries, perruqueries, etc. Es conrearà blat, cabres i ovelles belaran. A poc a poc, Ifni pren forma de ciutat. Falsa ciutat, seqüela del deliri imperial de Franco.

Ifni, el no-res. | © Cèsar Malet (Arxiu Fotogràfic de Catalunya)

El 1957 esclata la Guerra d’Ifni (que dura fins al 58). La del 1936, doncs, no va ser l’última pugna del dictador. El darrer espetec bèl·lic fou Ifni. L’Exèrcit d’Alliberament Marroquí pretenia deslliurar el territori de l’ocupació franco-espanyola (França tenia colonitzada la zona sud d’Ifni). Els marroquins perden i Sidi Ifni —fins aleshores ocupat— passa a ser una província espanyola a tots els efectes (només cal saber que visiten la ciutat Carmen Sevilla i Gila, per exemple). Durant la guerra, però, l’EAM aconsegueix reduir considerablement el territori espanyol, que passar a tenir un perímetre de només cinc quilòmetres: la ciutat únicament. El resultat de tot plegat són 386 morts, 578 ferits i 80 desapareguts que mai s’han buscat.

La formalització d’Ifni arribà a tal punt que durant els últims anys va distribuir-se una revista oficial de la colònia. Alguns exemplars de la Revista Ilustrada del África Occidental Española es poden veure a l’exposició, amb titulars com ara ‘Sidi Ifni como es’ o ‘Muchachas de Ifni’. La retirada va efectuar-se per l’exorbitant despesa que suposava el manteniment de la colónia però també per les pressions internacionals, sobretot de la ONU; Ifni era, al cap i a la fi, un territori ocupat.

La paraula dels reclutes

La mostra la filen els testimonis dels veterans. La seva veu és indispensable per entendre el lloc i el relat. Se n’han entrevistat a 23. “És una exposició que exigia, gairebé de manera obligatòria, la seva col·laboració”, diu Fornés. El protagonisme és seu. De fet, el muntatge no només neix de les ganes de donar una explicació i demostrar els lligams de la societat catalana amb Ifni, també és una manera de pal·liar “el sentiment d’injustícia que van patir els soldats”. La injustícia del destí immerescut i el greuge de sentir una època important, intensa —la mili, la sang bullent— soterrada políticament. És a dir, el record de molts, desdenyat.  “És una guerra silenciada. Encetada l’etapa democràtica, Espanya deixa de voler saber res sobre seu passat colonial, sobre els lligams que ha tingut amb els territoris ocupats”, assenyala Fornés. Silenci administratiu permanent. “És molt trist que no se sàpiga res. Ningú s’ha preocupat d’explicar què va passar”, lamenta Miquel Querol, president de l’Associació Catalana de Veterans d’Ifni.

“La vida allà era molt dura”, explica el veterà Prim, nascut a Montoliu de Lleida i cridat a files l’any 1963. Per a Prim, la notícia va ser un cop especialment cruel: “Al poble érem vuit quintos, a set els va tocar Lleida i a mi em van enviar a Ifni. Vaig pensar de seguida en el disgust que tindrien els meus pares. Això d’estar a tanta distància de la casa on vas néixer…”. I afegeix un record immediat: “Un sol estrany que et pegava al cap…”. Enric Martí és precís: “El 85% de les coses: totes perilloses”. Escorpins, serps i plantes verinoses (tabaibes). Alguns veterans ni tan sols sabien on quedava Ifni. Ningú pensava en aquell indret agrest fins que el tenia a la gola per empassar-se’l amb el ressentiment de guarnició. “Era tabú. No s’explicava gaire”, diu Querol. Els primers anys (els quaranta) els joves, pagant, podien estalviar-se Ifni. Querol recorda que, en arribar, el primer que va pensar va ser què hi havia de fer allà. Tan senzill com irresoluble.

Reclutes entre llagostes. |

Insistir en Ifni era un disbarat que s’explica, principalment, en tres raons. La manca de recursos naturals, que ja hem comentat, el costós manteniment de la colònia i l’irrisori benefici militar (no era precisament un punt estratègic tenint les Illes Canàries enfront, Lanzarote queda a 200 quilòmetres). “La colònia no tenia sentit de cap manera”, diu, ras i curt, Alberto López Bargados, un dels quatre comissaris. La resta són Pablo González, Andrés Antebi i Eloy Martín. López Bargados amplia la qüestió del silenci: “Hi ha hagut un clar encobriment. Espanya ha defugit la responsabilitat que va tenir sobre la població d’Ifni. Fins al 1969, els habitants tenien la nacionalitat espanyola. Amb el retrocés d’aquell any, van ser desposseïts de la seva indentiat. Sense demanar-los permís. El 1969, per tant, els autòctons d’Ifni deixen de ser espanyols i passen a ser, de cop, marroquins”.

Ocultació a tots els nivells: “Espanya no s’ha interessat mai a promoure el patrimoni arquitectònic que queda a Ifni. El Marroc, amb la voluntat de donar una certa cohesió cultural al territori, tampoc hi està interessat. Cap administració està interessada a preservar aquell llegat”. El patrimoni ha anat degradant-se. Encara, però, queden drets alguns edificis: el palau del governador, l’ajuntament (que segueix acollint l’alcaldia), l’església, les runes del telefèric (perquè va voler-s’hi construir un telefèric, engreixant així el desvari).

“Va ser una colònia feta per militars i per als militars”, apunta López Bargados, que prossegueix explicant el perill constant que s’instal·la després de la guerra, de 1958 a 1969: “Entre aquests anys, no hi ha cap pau signada. Hi ha un armistici i prou. Un cessament de les hostilitats. El territori encara era ambicionat pel Marroc. Les unitats  espanyoles estaven en alerta permanent”. Arran de les amenaces, augmenta la xifra de militars. S’arribarà als 5.000 soldats. La ciutat és un calderí de joves.

Sidi Ifni no era Mallorca ni Ourense. Aquell destí marcava. Ara és una cicatriu. I una contradicció. Ifni podia ser un càstig. De fet, va ser-ho. Fins que el lloc de servei no el va regular totalment l’atzar del sorteig (principis dels anys cinquanta), un podia ser enviat a aquell cau per desajust ideològic amb el règim. Podem dir, doncs, que era una condemna fos o no calculada. Tot i així, després de la ràbia, venia la resignació. I molt més tard, encara, la melancolia. Aquesta és la contradicció. Alguns veterans recorden la notificació com un moment traumàtic però, sabent-ho irreversible, un s’obliga a ser fort. Ifni, no cal dir-ho, demanava fermesa mental. “Molts veterans són crítics però recorden amb nostàlgia la solidaritat, la companyonia i la joventut”, agrega López Bargado.

Sobre la relació que manté amb Ifni, si hi ha tornat o no, Querol respon efusiu: “I tant! Vuit vegades. A finals d’abril hi tornem. Hi anem perquè el territori marca. I ens hi trobem bé. La gent d’allà ens rep com una família més. I també ens reben les autoritats”. “Tenen molt poca cosa però t’ho donen tot”, diu agraït. Altres no obliden el xoc. “Per raons professionals he viatjat molt però aquest és un lloc que no tinc vull tornar a trepitjar mai més”, diu un altre veterà. Ifni, ambivalent, incongruent. El 1964, en una carta exhibida a la mostra, un recluta escriu: “Esta mañana hemos llegado a Ifni, aunque no os lo creáis, me ha gustado”. Avui Sidi Ifni, en gran mesura, ha oblidat aquella ocupació. És una ciutat brindada al turisme. Manen les ones, els surfejadors i algun vell recluta acollit amb gràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris