La Catedral del Mar, Joc de Trons i el 155

28.08.2018

Preàmbul polític: la decapitació de l’autonomia combinada amb els canvis de la llei de l’IVA van tenir l’efecte colonial volgut en la ficció televisiva catalana, interrompent la producció de sèries i deixant els espectadors sense cap opció en la seva llengua des de l’abril fins ara. Desnormalització lingüística allà on fa més mal. L’arribada de La catedral del mar comença a corregir els efectes en el “què”, però encara els arrossega en el “com”. Estrenar en català aquesta coproducció estatal quan encara no fa ni dos mesos que es va emetre el darrer capítol a Antena 3 és una decisió que només s’entén per la manca d’alternatives a causa de l’asfíxia econòmica induïda políticament a la CCCMA. Mentre la resta de sèries en espanyol arrencaran amb normalitat aquest setembre, haurem d’esperar a mitjans d’octubre per la propera producció normal, Si no t’hagués conegut, de Sergi Belbel.

Pablo Derqui, Aitor Luna i Josep Maria Pou a ‘La catedral del mar’

I ara, la sèrie. L’adaptació televisiva del best-seller homònim d’Ildefonso Falcones és un producte descarnadament comercial que concentra tots els vicis de l’audiovisual precuinat i molt poques de les seves virtuts. No se m’acut declaració d’intencions més clara que obrir la història amb el gastadíssim tòpic del dret de cuixa. Abans que tinguem temps de preguntar-nos qui són aquests personatges i per què ens haurien d’importar, ja tenim dues violacions sobre la taula, un assassinat i un pare solter fugitiu. Canonades emocionals per matar mosquits narratius que inverteixen la cèlebre equació de Woody Allen: tragèdia sense temps també és igual a humor o, en aquest cas, sentit del ridícul davant de les presses i els excessos del relat.

El 155 ha fet molt mal, però Joc de trons encara més. Com la novel·la en què es basa, la sèrie més vista arreu del món ha atrapat als seus espectadors a còpia de carregar-se les convencions més ensucrades del gènere de capa i espasa. I és que George R. R. Martin ens va demostrar que, com més retrocedim en el temps, la gent no es va tornant més neta, noble, culta, rica, lliure desvetllada i feliç,  sinó tot al contrari. Amb aquest referent global impossible d’esborrar de l’imaginari televisiu, el nivell d’exigència es dispara en aspectes que no costen -tants- diners, com ara la complexitat argumental i la versemblança psicològica, perfectament absents en el catàleg de blancs molt blancs contraposats amb negres molt negres que ens mostra el text de Falcones.

Pel que fa a l’apartat tècnic, que sí que buida les butxaques dels productors, s’estableix un pacte tàcit amb l’audiència: ningú exigirà dracs voladors ni exèrcits de caminants blancs dignes de Hollywood a un producte nacional, però una sèrie que s’anuncia com una superproducció sí que ha d’anar més enllà del cartró pedra. La catedral del mar no ho aconsegueix, amb uns efectes especials propis dels 90, un treball de vestuari i decoració inexplicablement mandrós i, sobretot, una il·luminació infame, que converteix els interiors medievals en resplendents platós de sitcom, sabotejant la foscor necessària que exigeixen tant l’època com la trama.

La catedral del mar va arrasar a Espanya, amb un share mitjà del 17,3%, que a Catalunya va baixar fins a un també molt respectable 16,2%. L’aposta forçada de TV3 és que la major part d’aquesta gent no provenia de la bossa tevetresina. Aconsegueixi els números que aconsegueixi, no hem de deixar de llegir la sèrie com un senyal de la manca de normalitat en el panorama televisiu a casa nostra. D’una banda, perquè les dates de l’estrena no obeeixen a criteris estrictament tècnics i, de l’altra, perquè el prime time dels dilluns a la nit pre-155 ens havia acostumat a una ficció més sofisticada i innovadora. Els culebrons són molt respectables, però ja n’hi ha prou amb la franja de la tarda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Més enllà de subscriure fil per randa l’opinió del Sr. Burdeus, també m’agradaria fer esment d’un fenomen que gosaria dir que no és nou: un model de llengua catalana completament infecte i interferit, un fet que se circumscriu a la dicció que prescindeix de les neutralitzacions, i l’absència total en alguns personatges d’un so palatal, que condueix al ieisme més castellà i xava del món. I sap greu, perquè si el paper de la telesèrie planetària ja és prou galdós, només cal sumar-hi un pastitx que pretén ser català (i que consti: no carregarem els neulers als traductors i guionistes).

    • Totalment d’acord amb el que dius. De fet, a casa vam detectar dues coses: 1) que la sèrie es va rodar inicialment en castellà (amb un doblatge posterior maldestre); i 2) que a la Barcelona del segle XIV ja es parlava xava.

  2. Vaig tancar el televisor al cap de mitja hora de començar. Els avançaments que feia TV3 ja m’ho auguraven. No em cal repetir, perquè hi estic molt d’acord, els comentaris d’aquest article. Només afegiria que la sèrie es construeix a partir d’una molt mala novel·la, plena de tòpics, errors històrics colosals, que l’editorial no va corregir, suposo per l’afany de fer un producte per devorar i fer calés.
    Acostumada a les sèries angleses, a qualsevol d’elles, aquesta és de cartro pedra estètica i literàriament parlant.
    És una llàstima, perquè aqui les televisions estan fent bones produccions, i algunes de molt bon nivell.
    Sí que voldria agrair molt sincerament la possibilitat de veure de forma continuada i profitosa “Un poble francès”, una autèntica lliçó de com llegir la història, i que tothom hi estigui representat en la mesura de cóm ho va viure. Una història petita, local, real i, precisament per això, universal. Els francesos un cop més s’han mirat el melic, aquest cop per ensenyar què hi passa a sota.

  3. D’acord amb l’article i els comentaris però, ¿quin català i quin rigor històric espereu d’un defraudador fiscal (fiscalia dixit) i votant del PP?.

  4. Jo només pel doblatge, no la penso mirar. Mireu, faig un pacte ficcional i puc empassar-me tots el falsejament històric que vulgueu però coi: CATALÀ NO PAS CATANYOL-XAVA!

    Tv3 hauria de fer quelcom amb la llengua, és insuportable….

  5. Totalment d’acord amb el tema lingüístic. Els primers minuts em feien mal a les orelles, després un ja s’hi acostuma… tv3 està llençant a les escombraries tota la feina feta anys enrere.

    Visca Barçalona