La casa dels amors sense casa

15.11.2018

Quan Harold Bloom va publicar The Western Canon (Harcourt Brace, 1994) poc hauria previst que la seva aposta a favor d’una literatura institucional, de caràcter eurocèntric i heteropatriarcal, acabaria provocant just l’efecte contrari: la canonització de les literatures marginades. Amb el temps, la dissidència literària ha acabat organitzant-se, mitjançant la mateixa eina d’exclusió que les havia desplaçat del centre del discurs.

L’autor d'”Amors sense casa”, Sebastià Portell | © Ester Roig 

Tant és així que, avui dia, trobem una gran abundància de cànons contraculturals que tenen el valor de discutir l’hegemonia de la tradició literària. Posen les bases per a una cultura més igualitària, més justa i més representativa. Una de les millors notícies que podíem tenir, en aquest sentit, és l’antologia editada per Sebastià Portell que acaba de publicar Angle Editorial: Amors sense casa. Poesia LGBTQ catalana. Aquest recull té el mèrit de ser la primera antologia queer de la nostra literatura. Per primera vegada en la història dels cànons s’ha utilitzat com a criteri de selecció la temàtica queer, o sigui, la que tracta una identitat sexual distòpica, diferent o no convencional. Per això, aquesta paraula anglesa s’ha volgut posar en l’acrònim LGTBI (Lesbianes, Gays, Transexuals, Bisexuals…) substituint la I d’Intersexuals per la Q de Queer.

Sebastià Portell tenia clar que la millor manera de reivindicar la literatura queer és demostrant que aquesta sensibilitat ja existia molt abans i, per fer-ho, n’ha rastrejat evidències en la poesia d’autors catalans que van des de Maria Antònia Salvà (1869 – 1958) fins a Guillem Gavaldà (1997). En la seva introducció a l’antologia hi podem llegir tota una declaració d’intencions: “Teniu a les mans un recorregut personal a la recerca dels desitjos i de les identitats sexuals i de gènere no normatius en la poesia catalana dels últims cent anys. Un seguir les traces d’aquelles maneres de voler, d’estimar, de desitjar i de ser que en un moment o un altre, com la poesia mateixa, no han encaixat en la norma”.

Quins poetes s’han escollit? Quins poemes? Per què aquests i no uns altres? Cal ser gay, lesbiana o transexual per estar inclòs en una antologia LGTBQ? Sebastià Portell respon: “els poemes que trobareu a Amors sense casa són textos llegits com a entitats independents i amb la mínima implicació de la història de vida de cadascun dels autors […] de la seva vida ens ha interessat únicament el gènere que socialment manifesten a través del discurs autorial […] més enllà d’això, i d’acord amb la idea barthesiana de la mort de l’autor, hem centrat tota la nostra atenció en els textos”. Així, prenent de referent els heterònims de Pessoa -“eu poeta e um fingidor”-, Sebastià Portell prescindeix de la biografia real dels autors, per centrar-se en si allò que han escrit és realment queer o no ho és

L’antologia aplega 34 poetes de la literatura catalana contemporània. En aquesta tria hi ha un equilibri molt ben traçat entre la tradició i la novetat: d’aquesta trentena d’autors, la meitat han nascut abans de l’any 75 del segle passat, i l’altra, després. Això fa que la representació cronològica de la poesia queer estigui molt ben distribuïda. Aquestes són algunes mostres dels versos que hi podreu trobar:

“Voldria el teu amor
per definir el meu sexe”
Francesc Garriga Barata. Els colors de la nit, 1990.

“Vaig embenar-me els pits
i em vaig posar colònia d’home
[…]
M’empenyia un alè
que deia que no
que no
que no
que no tornaria a passar”
Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa, 2018.

“Oblidar els gestos, aquell somriure,
plurals caducs. La llum amaina.
[…]
Omplir els clots, l’olor de sexe,
boques obertes. Llavis que couen.
Traçar l’adeu, baluards en vers,
el cel obert. Els dits a dins”
Mireia Calafell. Costures, 2010

“M’hauria agradat conèixer-te més,
obrir més solcs dins el tros del teu ventre,
caminar nu, dins de tu, cap al centre
del teu dolor silent sense recés”
Carles Rebassa. Sons bruts, inèdit.

“Per què m’ho feies?
Mirar-me amb ulls de gata
que busca casa.”
Sílvia Bel Fransi. Deixar anar, 2018

El lector tindrà ocasió de rellegir poemes que ja coneixia i també podrà descobrir autors que encara no havia llegit. Aquest és un altre al·licient de l’antologia que ha preparat Sebastià Portell. Ha tingut el mèrit de proposar-nos una lectura avantatjosa, per a la qual encara no existeix una crítica ferma perquè la crítica queer tot just es comença a esmentar. Això suposa alguns privilegis, però també alguns inconvenients, com és fixar un patró de lectura concret que suggereix al lector com interpretar el poema i, per tant, en redueix la polisèmia. No es pot tenir tot. És el risc de ser un pioner. Sebastià Portell n’és conscient: “Aquesta antologia vol ser això: una tria un camí, una posada en comú, la primera pedra d’una investigació més profunda, necessària i urgent. Una manera de fugir del cànon, la unitat i la uniformització i de posar el dit a la nafra dels dubtes”.

En qualsevol cas, l’antologia Amors sense casa arriba en un moment idoni, quan la nostra societat viu un retrocés en drets fonamentals i convé més que mai reivindicar la llibertat i la igualtat, també pel que fa a les identitats sexuals. Era molt necessari que aquesta lluita donés resultats en forma de cultura i especialment, en forma poesia.