La carta (o com seduir un editor)

2.04.2019

No subestimeu mai el valor d’una carta (o d’un correu electrònic). Sobretot si sou escriptors emergents. D’una bona presentació –breu, intel·ligent– dins d’un sobre (o a la safata d’entrada de l’editor) en pot deprendre que col·loqueu o no el llibre que heu escrit al catàleg de l’editorial que empaiteu.

Sigrid Rausing i Valerie Miles a la jornada Link, celebrada divendres passat a la Barcelona School of Management. |

La cosa va anar així en el cas de Candaya. A Paco Robles i Olga Martínez –els editors– els arriba una d’aquestes missives decisives (per bé i per mal). “El Paco se la llegeix i queda molt impressionat”, explica Martínez. “Era el model de carta que ha de rebre un editor”. Formal, atractiva, curta sense ser insulsa. “És un plaer contactar amb vosaltres”, “segueixo la seva editorial des de fa temps”, deia al text. El remitent citava autors clau de l’editorial. Citava, de fet, el llibre que Robles i Martínez consideren la seva joia. I tot i així no era un text escrit per fer la gara-gara. Sonava retingut. La síntesi de la novel·la era “perfecta”. “Tocava els punts clau: trama, estil…”.

Finalment, Robles i Martínez llegeixen la proposta literària. “Una primera novel·la madura”. Els convenç i decideixen contactar amb el signant de la carta. Abans, però, fan una recerca prèvia a la xarxa del nom de l’autor: cap referència. Li truquen i el resultat és un vell conegut: Mario de los Santos, exeditor de Tropo Editores; havia signat amb pseudònim. “Volia fer una prova. Volia saber si el món editorial estava tan podrit”. Tan podrit per no admetre la proposta d’un fals empresari del sector industrial que havia decidit aventurar-se en el món de la literatura”. Un experiment. “Nosaltres estàvem convençuts que era la novel·la d’un escriptor inèdit”. Candaya, és clar, va editar l’obra. 

La carta –una carta modèlica– havia fet el seu servei. “Ens arriben moltes coses i la majoria no tenim temps de llegir-les”, admet Martínez, que m’explica aquesta anècdota en una de les pauses de Link, una trobada entre escriptors emergents i diferents actors del món editorial organitzada per José María Micó i Jorge Carrión, directors del Màster en Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra, i celebrada divendres passat a la Barcelona School of Management. La cita rebia també el suport del Màster en Edició de la mateixa universitat, dirigit aquest per Javier Aparicio Maydeu. Era el debut –la primera edició– de Link. Entre el públic, autors novells, editors de Granta, Candaya, Acantilado, Combel, altres cases i agents literaris.

La trobada va arrencar amb una taula rodona dedicada l’accés dels autors al mercat editorial. Marta Carnicero, exalumna del Màster en Creació Literària, començava desplegant la seva experiència, vàlida, paradigmàtica. “No esperava publicar”, admetia Carnicero. La claredat i la transparència van ser els camins escollits per l’autora d’El cel segons Google (La Magrana / Acantilado). Quina és la forma d’accedir? “Trobar algú que estigui en aquest món. Buscar-te un agent literari, sobretot. Buscar-lo en trobades com aquesta, per exemple. Crear-se una xarxa. Preguntar als companys de feina. El factor de la sort també és important. Jo l’he tingut”. Carnicero va dibuixar la “història completament diferent” que la seva novel·la ha viscut en les dues editorials on ha estat publicada. “Estar en una editorial o en una altra canvia les coses”. A La Magrana, el llibre va passar més aviat desapercebut: “El mercat català és reduït”. A Acantilado, en canvi, les coses van anar d’una altra manera: “Són prescriptors. Els lectors es fixen en el que publiquen. Fan possible arribar a nous lectors”. El mateix passa amb Anagrama o Random House. La qüestió de la sort –l’atzar– apareixia novament. Un pitch de trenta segons de Carnicero a Sandra Ollo (Acantilado) va permetre col·locar El cel segons Google a l’editorial. Una trobada tan fugaç pot tombar-ho tot d’un cantó o l’altre. Cal passejar amb les idees límpides i resumides. “Tenim poc temps per convèncer”.

Carnicero va acabar llençant una bateria concentrada de consells: no conformar-se amb la primera versió; arribar amb recomanació; treballar-se especialment la primera pàgina, i la resta (“cal atrapar en cada pàgina; fer-ho a través de l’estil o de la reflexió”); evitar errors ortotipogràfics; afinar l’acabat, netejar el text, fer-lo fluir; evitar llocs comuns. I una qüestió crucial: evitar sonar críptic. “Dona la feina feta. El lector no és ximple però té l’atenció que té. Es pot ser senzill sense ser simple”.

El segon torn va ser per a Ella Sher, directora de The Ella Sher Literary Agency. L’agent, enganxant el consell de Carnicero de construir-se una bona xarxa de contactes, admetia “haver aconseguit dos o tres autors del no-res, no més”. Sher continuava amb la importància de les presentacions: “Rebo e-mails amb errors gramaticals al tema”. “És fonamental escriure un correu curt, ben fet. El més simple i important sembla fàcil però no ho és”. L’objectiu és “captar l’atenció de l’editor. El temps d’accés al món editorial acostuma a ser “un procés llarg”. I sense voler donar consells (“no escoltis consells”), en va oferir alguns (d’això es tractava). “El més important és escriure”; “intenta publicar on sigui” –per allò de la projecció–, “per ser innovador has de conèixer la tradició; cal conèixer la teoria per saltar-se-la”; “no siguis experimental pel sol fet de ser-ho”; “és lleig ser esnob: llegeix de tot”. Alguns consells poden semblar obvietats però una part del públic –les plomes emergents– havien d’escoltar-los. Olga Martínez tancava la taula rodona amb un últim advertiment: “Mai diguis que vens recomanat per un altre editor. Si és així, ja t’hauria d’haver editat ell”.

Entre la taula rodona introductòria i l’acte central, es va celebrar una sessió de pitching. Cinc escriptors van presentar els seus projectes inèdits. Eren cinc exalumnes del Màster de Creació Literària; tres eren d’origen llatinoamericà. Aparicio Maydeu en dona l’explicació: “Un percentatge molt alt d’estudiants del Màster en Creació Literària vénen de Llatinoamèrica. Allà hi ha un costum, una llarga tradició, de gent que escriu. Es fa molt a l’americana. És a dir, segueixen el patró dels Estats Units, el país que es va inventar els tallers d’escriptura, els workshops. De fet, han mimetitzat els Estats Units. Aquí a Europa no hi ha aquesta tradició”. Per a servidor, qui més va convèncer va ser Carmen Escobar i la seva proposta Sista. L’autora hi narra el dol d’una nena que ha de superar la mort del germà. Un projecte ben documentat, ben desplegat, presentat amb recursos visuals, apel·lant a la curiositat i a l’emoció.

L’acte central (i final) va consistir en una conversa entre Sigrid Rausing, editora de la revista Granta (l’edició mare), i Valerie Miles, editora de Granta en Español. Granta es publica trimestralment; Granta en Español manté un ritme de publicació bianual. “Quan fem la selecció de projectes, treballem directament amb les editorials, que ens envien les seves propostes. Ara bé, quan comença la fase final de selecció, el contacte amb les editorials s’atura: volem evitar que hi hagi conflicte d’interessos”, va explicar Rausing, que va tancar la jornada amb la certesa més desitjada pels autors novells: “Aparèixer a la llista de Granta obre moltíssimes portes”. En la darrera llista de Granta en Español –publicada el 2010– hi van entrar Alejandro Zambra (Anagrama), Andrés Barba (Anagrama) o Sonia Hernández (Acantilado). El 1983, Granta apostava per Martin Amis, Julian Barnes o Salman Rushdie. Tots ells saben que publicar és una qüestió de talent, sí, però també de seducció. Un exercici de gentilesa, si volen.