La carn de les escultures

30.11.2017

El dissabte 18 de novembre va tenir lloc la conferencia Dones esculpides, entre la carn i l’ideal a càrrec de Maria Lluïsa Faxedas, professora d’Història de l’Art Contemporani a la Universitat de Girona. L’esdeveniment, organitzat pel Museu de la Garrotxa, va prendre la forma d’una visita guiada per l’exposició Al taller de Josep Clarà. Guixos d’un escultor irrepetible, que es troba emplaçada a l’Hospici d’Olot des del 2 de setembre fins al 14 de gener.

Dues persones mirant l’Esfinx (1909) en una exposició de Josep Clarà al MEAM l’any 2016 | Foto: MEAM

Maria Lluïsa Faxedas va traçar un recorregut en clau femenina per les diferents obres exposades de l’artista olotí. En l’escultura de principis de segle XX, la dona ocupava un espai central en termes de representació. Per aquest motiu, la seva presència era indispensable i solia acompanyar diverses fases de la creació artística. Moltes dones oferien els seus perfils als escultors i esdevenien models que podien involucrar-se en l’art. De fet, el procés creatiu de l’escultura era, de per si, molt més llarg que el de la pintura i, per això, els vincles entre les models i els artistes solien ser més intensos. Maria Lluïsa Faxedas va voler insistir en aquesta vigència de carn i ossos que es troba dins les escultures, a voltes com una influència evident, però silenciosa, a voltes com una inspiració damunt la pell del marbre, encara rastrejable. La feminitat, per tant, està molt ancorada dins les porositats d’aquestes pedres. Un relat d’aquestes característiques coincideix, de ple, amb el cicle Feminismes que ha posat en marxa la Residència Faber durant aquest mes a Olot.

A continuació, Maria Lluïsa Faxedas va sintetitzar les tres etapes artístiques de Josep Clarà, entenent-les com evolucions graduals i no pas com interrupcions sobtades. El primer període té a veure amb el viatge formatiu de l’escultor a París, on va rebre la influència cabal del corrent simbolista, liderat per Rodin. Una obra representativa d’aquest estil incipient és Èxtasi (1903). La segona etapa coincideix amb un retorn a l’estètica mediterrània a través d’Aristide Maillol com a referent. Aleshores, Clarà va assumir el moviment Noucentista i va ser-ne un dels patrocinadors, des del punt de vista escultòric. D’aquesta època en destaquen obres pensades per a l’urbanisme emergent dels anys 20, com ara Voluntaris Catalans (1925). La seva tercera i última etapa correspon a una maduració estilística amb trets propis que condueix a una col·lecció d’obres més personals, amb Puixança (1936) com a gran obra mestra. Per tancar aquesta qüestió, Maria Lluïsa Faxedas va remarcar la continuïtat de les diferents etapes en la vida d’un escultor i va desmarcar-se de les classificacions impermeables que poden funcionar en altres arts plàstiques, com ara en la pintura. Durant les avantguardes, per exemple, les tendències van succeir-se de manera frenètica i un pintor podia passar per diversos d’aquests corrents amb pocs anys de diferència. En canvi, això no era possible en l’escultura, entre altres coses perquè el procés de creació era molt més llarg i la seva difusió era més lenta. Aquests canvis més subtils, pel que fa als corrents de l’escultura, també són útils per explicar les etapes individuals d’un escultor, que se superposen amb més delicadesa.

Mitjançant aquestes precaucions, Maria Lluïsa Faxedas  va explicar com evolucionava la figura femenina, en termes de representació, dins els moviments estètics per on va transcórrer Josep Clarà. Durant l’etapa simbolista, l’expressió de les escultures era més ambigua o abstracta. La representació s’allunyava del model i la figura resultant ja no tenia els trets característics del seu referent. Es tractava, doncs, d’una estètica idealista que volia transcendir la realitat i embellir-la segons uns criteris transcendentals. Les dones que posaven per a l’escultor, en aquest cas, tant sols constituïen un punt de partida o una anècdota per al treball de l’artista. L’exemple que va escollir Maria Lluïsa Faxedas per il·lustrar-ho va ser l’Esfinx (1909), un bust femení esculpit per Josep Clarà que presenta una dona amb un posat poc expressiu i amb la mirada perduda. Va comparar aquesta imatge amb un quadre de Piet Mondrian, encara figuratiu, titulat Passiebloem (“Flor de la passió”, 1908) on es pot veure una dona amb un gest molt semblant.

La historiadora d’art Maria Lluïsa Faxedas durant la seva conferència | Foto: Blai Farran

En la seva etapa noucentista, Josep Clarà va transferir a la figura femenina uns atributs més sòlids. Les dones representades van adquirir més consistència a través d’unes formes plenes i abundants, sense renunciar del tot als perfils sinuosos. En aquest cas, les models van passar a ser dones madures, més entrades en anys i, per tant, l’escultor va deixar enrere el prototip de noia juvenil idealitzada. Dins l’estètica mediterrània, el motiu predilecte era la maternitat i, habitualment, es representava a través d’una mare amb el seu fill. Aquest nou prototip de bellesa tenia en compte altres valors que s’inspiraven amb expressions més properes a la realitat quotidiana. Maria Lluïsa Faxedas va escollir la figura en guix Meditació (1930) a propòsit d’aquesta etapa i va comparar-la amb La Méditerranée (1905) de l’escultor nord-català Aristide Maillol, un dels artistes que més va influir en Josep Clarà durant aquesta època.

L’etapa de maduresa de Josep Clarà es caracteritza per algunes aportacions singulars que, justament, van convertir-lo en un escultor irrepetible. Al llarg de la seva trajectòria personal, l’escultor olotí va generar obres que van superar les influències i els préstecs de la tradició per imposar la seva pròpia genialitat com a valor d’intercanvi. Maria Lluïsa Faixedas va escollir l’escultura Puixança (1936) com a exemple d’aquesta aportació sublim en el terreny de l’art.