La Carlota i el Papitu

17.01.2018

Columna acaba de publicar el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti, un volum on Carlota Benet ens parla del seu pare Josep Maria Benet i Jornet. Més enllà d’una biografia o d’un recull d’anècdotes i records, Carlota Benet relata quan i com va ser conscient que el seu pare patia d’Alzheimer, i de quina manera la malaltia ha afectat la seva relació. Amb una prosa directa i àgil, la filla d’un dels pares de la dramatúrgia catalana contemporània es sincera en un llibre que es pot llegir com la carta d’una filla a un pare. I és que “Papitu” és, també, l’abreviació de “papa”.

Pare i filla a la fotografia que il·lustra la portada de ‘Papitu. El somriure sota el bigoti’.

“Per a mi, abans de conèixer-lo personalment, en Benet i Jornet era, doncs, «l’autor del teatre català viu» per excel·lència. Insisteixo: no un autor català, sinó l’autor”. Sergi Belbel signa el pròleg del llibre, on narra com el Papitu es va anar convertint en el seu mestre i, més tard i sobretot, gran amic. “En Benet i Jornet és el meu mestre, el meu mestre real, el que em va ensenyar l’ofici, i el Papitu, el meu amic, el meu gran amic, el que m’ha ensenyat coses de la vida. Un pare, un germà de sang, no te’l busques, te’l trobes. Un mestre i un amic, te’ls regala la vida”.

La lectura de Papitu. El somriure sota el bigoti, és el complement perfecte de Material d’enderroc (Edicions 62, 2010), les memòries del dramaturg on, òbviament, la seva filla Carlota també hi apareix. Carlota Benet explica quina mena de pare era el Papitu (“El meu pare no em va portar mai d’excursió, ni em va ensenyar a anar en bicicleta, ni a nedar (aquestes coses les feia el meu avi a l’estiu), i odiava assistir als festivals del final de curs a l’escola”), perquè entenguem que la relació entre ella i el seu pare (filla única, pares separats) sempre va estar unida per un lligam fortíssim. El pare que s’inventava contes cada nit per a la seva filla, que la vestia de forma si més no original, que li cuinava uns hipercalòrics cigrons amb sobrassada o que amb la colla de Ventalló li va permetre gaudir d’uns amics paterns que molts de nosaltres hauríem somiat: la Sardà, en Terenci, en Sergi Schaaf, l’Àngels Moll…

Carlota Benet es va adonar dels primers símptomes de la malaltia abans que els metges descobrissin que el Papitu tenia Alzheimer, perquè el seu pare va anar perdent progressivament l’empatia. Els viatges que van fer junts (a Nova York, Grècia, Egipte o contemplant el sol d’Olafur Eliasson a la Tate Modern de Londres), i els records d’infantesa es barregen amb la constatació que la malaltia anava fent perdre al Papitu no només la memòria, sinó afectes tan especials com la delicadesa. Els diàlegs pare-filla s’anaven convertint, quasi imperceptiblement, en monòlegs desordenats del Papitu, i la pròpia professió i caràcter del pare van dificultar la identificació i tot de la patologia. “El fet que tingués fama de desememoriat i que fos escriptor va contribuir a emmascarar les circumstàncies, perquè se li suposaven com a naturals alguns comportaments excèntrics. Com a persona intel·lectualment entrenada, tenia capacitat per dissimular els buits que li començava a produir el deteriorament”. Això va fer que, fins i tot, Benet i Jornet aconseguís “enganyar” els tests de l’Alzheimer el 2011.

Carlota Benet reconeix que quan, finalment, la paraula Alzheimer va entrar en escena no va suposar “l’inici del malson, sinó la fi de l’impotència”. Posar mots a quelcom que no sabem explicar provoca sempre un alleujament i una petita condemna alhora, ja que s’esborren totes les altres possibilitats (encara que poc plausibles) i hom s’enfronta finalment amb la veritat més punyent de totes: el diagnòstic mèdic.

La filla del Papitu va decidir tornar dels Estats Units, on estava treballant de lectora de català a una universitat i enllestint la seva tesi doctoral, per tornar a viure a casa del seu pare i així poder tenir-ne cura. Mica en mica, com és inevitable en aquesta malaltia, la situació es va fer inviable, i va obligar a Carlota Benet a prendre decisions de tipus pràctic que arriben en aquell moment quan els fills es veuen obligats a cuidar dels seus pares.

Els textos de Benet i Jornet es barregen en aquest volum amb la biografia íntima de pare i filla, i la Carlota es sincera quan expressa el seu malestar per les referències a ella, velades o no, que ha pogut identificar en aquest o altre text del seu pare. La prosa de Benet és clara i sense floritures, lluny de tot sentimentalisme, quan ens explica el seu cas i de quina manera la família s’ha d’adaptar i ha de canviar la logística i les rutines quan apareix l’Alzheimer.

El passadís del pis familiar del carrer Balmes estava farcit amb els cartells del tots els muntatges del Papitu que s’havien estrenat arreu. “El lloc de la lluita guanyada al temps”, tal com el va definir el dramaturg italià Davide Carnevali, amic de Benet i Jornet. Justament aquest dijous es presenta el llibre de Carlota Benet a l’Institut del Teatre, on també es podrà veure una representació d’aquest passadís al vestíbul de la institució. Al febrer s’inaugurarà un nou espai expositiu sobre Benet i Jornet a l’Institut del Teatre, una exposició dissenyada pel Museu de les Arts Escèniques, que després passarà a ser itinerant.