La cançó preferida de Donald Trump

7.03.2019

M’estimo molt Is that all there is, de Peggy Lee, i descobrir que era la cançó preferida de Donald Trump m’ha fotut. L’home més poderós del món no ha arribat a ser tan vomitiu com és perquè sí: del reality show a l’especulació immobiliària, ens trobem davant d’un reflex perfecte del pitjor que pot donar la cultura de masses dels darrers 40 anys. En altres paraules, la lletra que el president dels Estats Units escull perquè el representi a la seva autobiografia, The Truth About Trump, ens parla de coses que estan malament dins el seu cap, però també en els nostres. És una cançó preciosa i Trump l’entén absolutament a l’inrevés? A mitges.

La peça no podria començar sonant menys Trump: sobre una delicadíssima base de piano i cordes, Lee no canta els versos de la cançó, els diu sense forçar l’entonació, compartint amb nosaltres la història de la seva vida d’aquella manera que els perfectes desconeguts que es troben en una cocteleria comparteixen les coses, profunda però gens invasiva, sense res més en joc que arribar junts a una veritat. I amb una subtil promesa de marro, perquè no dir-ho. La veritat ens l’ensenya Lee a la tornada, aquesta sí, cantada, quan, després de recordar com va veure la seva casa cremant-se quan era una nena petita, passat el foc que ho va consumir tot, només podia preguntar-se:

Això és tot el que hi ha en un incendi?

Això és tot el que hi ha?

Si això és tot, amics,

seguim ballant.

Beguem i passem-ho bé,

si això és tot el que hi ha.

Aquestes frases toquen les cordes de Trump: “És una gran cançó perquè jo he tingut tots aquests èxits tremends i després de seguida ho deixo estar i vaig de cap al següent. És com “Ah, això és tot el que hi ha?””. A part de fugir corrent de la gent a la qual li agraden les coses “perquè jo”, és temptador ridiculitzar l’existencialisme neoliberal trumpià: és evident que Lee no fa una apologia de la insatisfacció vital com a combustible per la màquina capitalista, sinó que ens suggereix deixar estar el perquè de tot plegat amb una lucidesa tendra, convidant-nos a assaborir els plaers sensibles del ball i l’alcohol amb certa mesura. El jazz oníric d’Is that all there is encara és narratiu, no té res a veure amb l’electrònica autodestructiva que escolten els llops de Wall Street d’avui que, igual que la seva forma d’entendre el sexe i les drogues, somien amb la dissolució del jo en el soroll.

La pregunta difícil és si, en realitat, una música i l’altra no estan tan desconnectades. Is that al there is va ser un gran èxit al 1969, una reinterpretació d’un clàssic escrit per Jerry Leiber i Mike Stoller, el duo responsable, entre d’altres, de “Hound Dog” i “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley. La cançó capturava una sensació de final de cicle, la decepció col·lectiva dels americans amb les promeses del principi dels 60, que s’estaven esfilagarsant davant dels seus ulls mentre la societat de consum substituïa les utopies polítiques. L’estrella de la mateixa Lee s’apagava en paral·lel amb la dècada i, després d’11 anys sense cap hit, Is that all there is la feia tornar als focus alhora que li recordava que la seva època ja havia passat i que el futur pertanyia a Barbra Streisand.

Però hi ha un pont cultural insuperable entre el pessimisme dionisíac dels 60 de Lee, i el nihilisme bulímic de l’actual era trumpiana: Mad Men. La grandiosa sèrie de Mathew Weiner explica la història de com els publicitaris de Nova York dels 60 van inventar el món que coneixem avui, ensenyant-nos que la felicitat és satisfer els desitjos que la televisió ens ensenya a tenir. Is that all there is és pur Mad Men, fins al punt que va ser discutida com a possible tema per a la seqüència de crèdits, i jo mateix vaig enamorar-me de la cançó gràcies a l’ús que se’n fa en un capítol. I què converteix Mad Men en una de les sèries més interessants de la història? La certesa que aquell passat és la llavor del nostre present, que l’”Això és tot el que hi ha?” que rosega a Donald Draper i a Peggy Lee, acabaria desembocant en una fugida cap endavant l’últim relleu de la qual, estrafet i sense l’aura romàntica del tabac i els old fashioned, és Donald Trump.

Els grans hits són el mirall del seu temps. La majoria de vegades solen coincidir amb lletres banals que apuntalen el relat oficial i s’han de llegir justament a la inversa del que diuen per entendre alguna cosa. Is that all there is és un d’aquells casos excepcionals en què la sensibilitat arriba al cim comercial gràcies a la força de la veritat. Com les bones pel·lícules de Woody Allen, és possible explicar aquesta ambigüitat de forma desimbolta, a través d’històries que posen en qüestió el sentit de les coses per tal de sortir-ne amb un sentit més petit i més arbitrari, però més lúcid i vivible. Qui cregui que la música pot salvar-nos per ella mateixa, que es fixi en Donald Trump, i qui cregui que no hi ha salvació possible, que escolti a Peggy Lee:

(Parlant)

Ja sé el que deveu estar preguntant-vos:

“Si així se sent

¿per què no acaba amb tot d’una vegada? ”

Oh, no. Jo no. No estic a punt per a aquesta decepció final,

perquè sé tan del cert com que sóc aquí parada parlant-vos,

que quan aquest moment final arribi i exhali

el meu últim alè, estaré dient:

 

Això és tot el que hi ha?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un dia, una persona de parla catalana va quedar impressionada per aquesta cançó i sobretot per la interpretació que en feia l’actriu i cantant Peggy Lee.
    Va voler cantar-la en la seva llengua i va escriure una versió de la tornada. Feia així:
    Tan sols era això, tan sols era això
    si tan sols era això, amics
    seguim la dansa
    obrim les ampolles i xalem
    si sols era això