La caloreta fa bromera

26.02.2015

El grup Bromera ha confirmat l’ambició del seu director literari, Gonçal López-Pampló (València, 1982) i ha presentat aquesta setmana a Barcelona les quatre apostes de Sant Jordi. El jove editor valencià ja va anunciar fa uns mesos en una entrevista concedida a Montserrat Serra a Vilaweb que Bromera havia de posar-hi molta imaginació per ser present a Catalunya.

D'esquerra a dreta, Lluís-Anton Baulenas, Isabel-Clara Simó, Anna Moner i Jordi Cervera | Foto de Noemí Roset

D’esquerra a dreta, Lluís-Anton Baulenas, Isabel-Clara Simó, Anna Moner i Jordi Cervera | Foto de Noemí Roset

I aquesta vegada, a més a més d’imaginació ha demostrat que també vetlla per l’equilibri, perquè ahir va presentar a la Llibreria La Impossible dos autors catalans i dues de valencianes; dues novel·les històriques i dues de més contemporànies. Dues nouvelles i dues senyores novel·les. Amb la voluntat de projectar el catàleg de Bromera a Catalunya, l’editor de Bromera ha captat dues plomes veteranes, com són Isabel-Clara Simó i Lluís-Anton Baulenas per una banda, i dos autors menys coneguts pel gran públic: Anna Moner (Vila-real, 1967) i Jordi Cervera (Reus, 1959), tots dos amb obra ja publicada. López-Pampló ha recordat també les seves apostes internacionals, entre les quals destaca Benjamin Black, pseudònim de l’irlandès John Banville.

 

Un franctirador

Jordi Cervera ha presentat La música dels camaleons, una novel·la policíaca amb un agent dels Mossos d’Esquadra com a protagonista. No es tracta d’un policia ras, sinó del millor franctirador dels GEI, el cos d’elit dels Mossos. Són els responsables d’accions especials, l’últim recurs al qual es recorre en cas de perill extrem, com pot ser un segrest amb ostatges o la protecció de persones amenaçades, com seria el cas de Roberto Saviano, la bèstia negra de la màfia, quan ve a Barcelona. Gonçal López-Pompó ha apostat per La música dels camaleons perquè considera que “generar novel·la policíaca en termes nostres és imprescindible per assolir la plena normalitat del català”.

Cervera ha advertit en broma que en escriure la història d’un franctirador no ha pretès fer la competència a Clint Eastwood. El seu protagonista, Artur, tampoc no carrega a la consciència els 160 morts que va acumular Chris Kyle. Cervera es decanta per l’exploració psicològica d’un personatge que s’ha de camuflar com un camaleó per no ser vist i que rere l’aparent fredor amb què fa punteria viu un seguit de turbulències interiors.

Anita: el cinema com a escola de vida

Lluís-Anton Baulenas va escriure una novel·la breu l’any 2000. Aleshores no es va arribar a publicar, però Ventura Pons en va fer una pel·lícula, que es va titular Anita no perd el tren. Baulenas hi explica la història d’una dona de cinquanta anys, taquillera d’un cinema de barri, que viu una doble crisi. Per una banda travessa aquell llindar de l’edat en què les dones comencen a ser invisibles i per l’altra viu la crisi dels antics cinemes, que van tancant mentre s’obren multisales. La protagonista d’aquella primera narració es deia Paquita, però Baulenas l’ha rebatejat perquè considera que amb l’adaptació cinematogràfica, que ell mateix va guionar, el personatge es va guanyar un altre nom. Per això el títol de la nouvelle, ara que es publica a Bromera, és senzillament Anita. Baulenas ha fet un doble agraïment a l’editor. En primer lloc, que tingui la valentia de publicar novel·les curtes, un gènere infrarepresentat als catàlegs editorials. En segon lloc, ha fet constar la seriositat de Bromera, amb qui ja havia publicat anteriorment, l’única editorial de l’àmbit català que li ha enviat certificats d’impressió.

Lluís Anton Baulenas  |  © Pere Virgili

Lluís Anton Baulenas | © Pere Virgili

L’amant de Picasso

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) s’ha submergit en la vida de Fernande Olivier, la primera parella estable de Picasso a París i la primera dona que va entendre el cubisme. Olivier era una jove culta, però alhora molt desinhibida, poc convencional. Amb Picasso va viure un amor turbulent, junts van viatjar a l’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on Picasso va fer una estada decisiva per la seva obra. Mai més van reprendre el contacte després, malgrat que ella va viure sempre més pendent de Picasso, glatint per reveure’l però sense fer cap pas. Olivier ha quedat silenciada, marginada per les dones posteriors de Picasso i Simó l’ha volgut rescatar. “D’entrada el personatge se’m feia antipàtic”, confessa Isabel Clara-Simó. “Em vaig documentar molt. Vaig llegir les seves cartes a Gertrude Stein. Vaig llegir la seva autobiografia, que em va semblar molt falsa. Com es pot fer una novel·la sobre un personatge que no t’agrada? Al final em vaig posar a la seva pell”, explica Simó, que ha acabat enamorant-se del personatge.

Una intriga forense

Anna Moner és sense dubte l’aposta de Bromera més arriscada, perquè de tots quatre és la més desconeguda entre els lectors del Principat. I per això mateix pot ser la gran sorpresa d’aquest desembarcament. L’autora de Castelló ve de les arts plàstiques i ha escrit El retorn de l’hongarès, una novel·la ambientada a cavall entre el segle XIX i el moment actual. “M’agrada molt matar”, ha dit Moner. “Matar literàriament”, ha matisat. “En una novel·la on no hi ha mort, tampoc hi ha vida. I l’art, per més cruel que sigui la història, no pot ferir-nos”, afegeix Moner, que evoca entre d’altres el mestratge d’Oscar Wilde, De Quincey o Chesterton.

L’autora alterna en dos eixos temporals dues investigacions forenses ben diferents. Una situada l’any 1897, arran d’un assassinat al Bois de Bologne de París. L’altra cent anys després, quan el mateix cadàver és exhumat durant la remodelació del cementiri de Père-Lachaise i és traslladat a l’Institut Medicolegal, on la jove antropòloga forense Dara Bongard en farà una nova anàlisi, aquesta vegada amb tots els recursos que li ofereix la ciència. Amb aquesta obra, Anna Moner ha guanyat el Premi de Narrativa Alfons el Magnànim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Que Anna Moner siga pràcticament desconeguda al Principat és un exemple més —un de molt trist— de la descomposició o ruptura de les relacions culturals i literàries entre els territoris de llengua catalana. Els diaris generalistes catalans —i en català— s’ho haurien de fer mirar, perquè cada dia informen menys de la bona literatura en català del País Valencià. Estic segur que si Anna Moner escrigués en castellà, més d’un periodista cultural de moda ja l’hauria entrevistat amb fotos de museu. Gràcies, en tot cas, Núvol, per procurar de pal·liar aquestes mancances imperdonables.