La calavera de Connemara ja és aquí

15.09.2017

La natura a Irlanda és salvatge, indòmita, expansiva. O almenys així ho veuen Ivan Morales i Marc Salicrú. O és un reflex d’una societat que es replega sobre si mateixa, desconfiada, on un és culpable abans que es demostri el contrari. És la Irlanda que es veurà a La calavera de Connemara de Martin McDonaugh. Avui mateix comencen les funcions prèvies (que algú m’expliqui quina diferència hi ha actualment entre les prèvies, l’estrena i les posteriors). Però el Pol López, l’Oriol Pla, el Xavi Sáez i la Marta Millà ja porten dues setmanes trepitjant la verda gespa. L’estrena oficial serà el 22 de setembre. Abans, però, de que entrin a Connemara, repassem on ens havíem quedat.

Oriol Pla a un assaig de ‘La calavera de Connemara’. Fotografia de Martí Figueras.

Dies solucionadors

Ja porten un dies assajant a La Villarroel. És una sort disposar de dues setmanes per assajar a sala. La gran majoria d’espectacles sols disposen d’una setmana per aixecar l’espectacle en l’escenari real i assajar perquè tot quedi ben fixat. Afortunadament com obren temporada tenen més dies. Des de les grades, amb el primer cop d’ull, copso una diferència notable respecte els dies d’assajos al Palomar de Focus: hi ha més gent pul·lulant per la sala. Això és indicatiu que ara ja hi participen tots els professionals tècnics, que tots han de fixar la mirada sobre el que passa a l’escenari per veure, cadascú des de la seva pròpia parcel·la, que tot rutlla, que es veu i s’entén de la manera que s’ha de fer. I si no, doncs es retoquen les coses al moment o es prenen apunts per solucionar-ho després. Aquests són els dies solucionadors. La feina bruta ja està feta, l’estructura en gran mesura ja està aixecada, ara sols falta afinar els detalls, aportar les solucions a qualsevol aspecte que encara no quedi del tot net.

Un dels que es mou més, que sempre sembla estar en tres o quatre coses al mateix temps és el Marc Salicrú. Això sí, tot i el seu moviment perpetu, se’l veu calmat, tranquil. És d’aquesta gent que canalitza la seva energia de manera molt eficient. Si parles amb ell sents la serenor en el to, mentre parla amb rapidesa i sense vacil·lar en cap paraula, construint un discurs artístic més propi d’un veterà que d’un xaval de 24 anys. Ja portem uns anys en què sentim el nom de Marc Salicrú com a escenògraf. I amb l’Ivan Morales, la seva relació professional va començar amb el Wasted dels Íntims Produccions. Precisament amb aquesta jove però potent companyia lleidatana, junt amb Elena Martín i l’Anna Serrano, s’ha llençat a la direcció amb un text de Mark Ravenhill, Pool (No water). Just fa escassos dies es va estrenar a la Fira de Tàrrega amb crítiques dispars i amb un clar indicatiu: encara toca treballar i ajustar més les peces. Sigui com sigui, queda clar que aquest últim any el Marc Salicrú no s’ha quedat de mans creuades. Però ara per ara, el projecte més complex ha estat dissenyar aquest paisatge irlandès, on la gespa rodeja i atrapa tot l’escenari.

Detalla de les calaveres d’atrezzo a ‘La calavera de Connemara’. Fotografia de Martí Figueras.

 

Immersió simbòlica a una Irlanda que asfixia

El mateix exercici que ha fet un servidor potser el deu haver fet el director: anar a Youtube i fer un tastet de tràilers o bocins de distintes representacions del A skull in Connemara. Si més no per saber allò que ja estava fet i que no calia copiar. O potser no. Potser ni li va caldre, doncs ja tenia la fotografia de l’escenari al cap. Si així va ser, segur que el Marc Salicrú, com a escenògraf que és, va saber dibuixar ràpidament la complexa escenografia: un esclat d’herba verda per tot arreu, enfilant-se parets amunt, amenaçant salvatge, sense control, caient sobre el cap d’en Mick, aquest protagonista turmentat per la mort de la seva dona.

“Volíem crear un forat, una bombolla, que era aquest poble perdut d’Irlanda, el poble petit amb les seves pròpies normes, que es crea les seves veritats i les seves mentides”, explica el Marc. Una escenografia simbòlica: la natura que oprimeix i que està present en tot moment, representi una escena d’interior de casa, com d’exterior, en el cementiri. L’impacte és majúscul, i quan mires en detall descobreixes les distintes tonalitats de verd, com des del centre de l’escenari s’escampa una herba més groguenca i a mida que ens aproximem a les parets el verd s’intensifica. Cada feix d’herba és ràfia tenyida. Cada bri d’herba està situat on li pertoca. Sens dubte no s’assembla gens a les escenografies de muntatges britànics que es poden veure per Youtube: cases, habitacions, parets de pedra. Escenografies figuratives. Però tant l’Ivan Morales com el Marc Salicrú aposten per l’experiència teatral i en donar feina a l’espectador per entendre la història més enllà del que diuen els personatges. “Comparteixo amb l’Ivan aquest teatre d’immersió, on si t’hi fixes descobriràs detalls com que el diari és un diari expressament creat amb les notícies del dia o que els vinils que hi ha són realment la col·lecció de vinils que en Mick tindria. Són detalls que fan més viva l’experiència, aporten una immersió més autèntica en l’experiència. És com una manera de fer teatre de ritual, quelcom que vaig aprendre molt al Wasted” remarca el Marc. I es lamenta de que encara no hagués pogut envair més tot l’espai, grades incloses, de la gespa de Connemara i acabar de donar un embolcall de 360º (com d’altra manera sí es va veure en a Wohnwagen o a Like si lloras, projectes nascuts d’Els Malnascuts).

Xavi Sáez i Ivan Morales a un assaig de ‘La calavera de Connemara’. Fotografia de Martí Figueras.

Matisos, colors, intensitats

Així doncs, el Pol López ja es mou amb la cadència del seu personatge per aquell escenari verd. Assaja amb l’Oriol Pla una de les primeres escenes que tenen en comú. Durant tot l’assaig l’Ivan es va movent d’una grada a l’altra, marcant moviments i accions que encara falten per polir. De tot l’equip hi ha una absència important. El David Climent ja no hi és. Tota la feina física que va fer el juliol ja està integrada en els personatges. El Pol ja té el pes i la mirada d’en Mick, d’aquest Mick modelat a sis mans. El Martin de l’Oriol és un pengim-penjam, babau i fanfarró, que es mou amb rapidesa. I el Xavi Sáez, manté l’aplom del Thomas, però també el seu nerviosisme, certa electricitat de moviments. La Marta Millà avui es queda a la penombra, però no descansa del tot doncs la podem veure a dalt de la grada fent sonar el tambor, per crear un efecte sonor inquietant en un moment de l’escena. De fet, no és l’única que ajudarà a l’ambientació sonora doncs el propi Oriol Pla també punteja alguns acords amb el baix elèctric. El so acompanya certes accions, embolcallant-les. Pau Matas, encarregat del disseny sonor, repetidor també amb l’Ivan Morales, no crea específicament una banda sonora, sinó que reforça escenes, en moments puntuals, ampliant l’eco de les accions i les intencions dels personatges.

Estem, doncs, en moments decisius de la creació de l’obra. Encara hi ha marge per provar alguns moviments dins l’escenari, intencions i expressions, gestos que puguin reforçar el que diuen les paraules. Per exemple, com apaga l’Oriol la cigarreta que s’està fumant. Aixafa la punta a la creu? La llença sobre la terra que el propi Mick està buidant d’una tomba? O simplement l’escapça amb la sola de la sabata? O el dilema de com li gasta una broma el Mick al Martin. Ho diu convençut? O fa com qui improvisa sobre la marxa? I l’Oriol Pla se l’escolta des de la distància o des del seu costat? I també genera dubtes la primera aparició del Thomas i de la relació que manté amb el Mick. Cordialitat? Enemics que es miren per sobre de l’espatlla? Resignació? Dubtes que generen debats, aquests provoquen proves i rectificacions fins arribar a un punt on actors i director se senten còmodes, on el personatge flueix orgànicament i fa conduir la història cap endavant. Tots aquests detalls són els que vesteixen l’espectacle amb uns colors o altres, amb una intensitat o una altra. I seguint la metàfora pictòrica, aquest procés de creació és com un quadre puntillista, on infinits punts creen un paisatge. A centímetres del quadre, un no veu res. Necessita allunyar-se per unir els punts i comprendre el dibuix. Doncs d’igual manera, en aquest quadre irlandès, cada acció, cada moviment és un matís que s’ha d’analitzar. Però sumats tots ells donen un resultat global compacte, no es veu el traç, tot flueix en la direcció que el director ha volgut donar, un thriller còmic i emocional. Matisos, colors, intensitats. Tot està dins la closca de la calavera de l’Ivan Morales, i tot està projectat a l’escenari.

Marta Millà assajant l’espai sonor de ‘La calavera de Connemara’. Fotografia de Martí Figueras.

L’obra està a una setmana d’estrenar-se oficialment. Però ja estan en marxa les prèvies. Culmina així un procés de creació intens i divertit. Cada un dels quatre actors ha esculpit el seu personatge amb suor, però també amb molta alegria. No ha faltat mai temps pel bon humor, qualitat imprescindible per ser un bon actor i un bon company de feina. I per donar forma i sentit a l’actuació, la feina de l‘equip tècnic ha estat molt gran també. La presència dels actors reforçada per un vestuari (de Míriam Compte) que emmarca els personatges amb els seus trets més definitoris; l’escenografia del Marc Salicrú, salvatge, un esclat de verd que els vol engolir a tots; la música i el so de Pau Matas que remarca aquelles escenes més còmiques o intenses; el joc de llums de la Sílvia Kuchinow…. I al costat, amb ulls vius, el director, qui porta gairebé dos anys amb el projecte dins del cap, i que en aquests moments deu estar fet un feix de nervis. Estrena temporada a La Villarroel, el repte és gran. La il·lusió, més. Però vist tot plegat, no dubtem que aconseguirà el seu objectiu: agradar al públic i al mateix temps fer-los viatjar cap a una Irlanda nova, sorgida de la ploma del McDonagh més cafre i de la ment d’un dels directors “indies” més transformadors. La calavera de Connemara no serà una obra més, mediocre i sense risc. L’Ivan no entén el teatre sinó és amb risc.

Mentrestant aquest cronista d’assajos ja compta les hores per veure l’obra sencera i agrupar definitivament tots els punts que ha anat descobrint. I riure amb el Pol López i l’Oriol Pla quan es contornegin amb la cadència del (ara ja s’ha descobert) Nothing Compares 2 U de Sinead O’Connor. Serà una escena memorable. Viatgin a Connemara. Són bona gent, una mica toscos això sí. Però els faran viure una experiència transformadora.

 

Per a més informació i entrades podeu consultar el web de La Villarroel.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Doncs jo hi he anat avui: no val pa pena en cap sentit; el text no té prou força ni cap densitat, i el muntatge ofereix poca cosa més que quatre contorsions histriòniques per al lluïment dels dos actors principals –però amb això, ho sento molt, no n’hi ha prou!

  2. Em sorprèn aquest comentari negatiu. Jo hi vaig anar ahir, dia trenta, a la tarda, amb la sala gairebé plena d’un públic entusiasmat que va fer sortir a saludar els actors sis o set vegades després de veure’ls com es buidaven totalment per presentar-nos un quadre inoblidable d’aquesta Irlanda tan verda i marcada per l’alcohol. Gran barretada per a tots plegats! Gràcies, nois!