La brúixola del campanar

9.03.2018

En Salvador Colom, protagonista d’aquesta novel·la, raneja en la quarantena. Ja fa uns quants anys que viu a la Toscana: ensenya història de l’art a la Universitat de Siena. La seva dona, la Valeria, l’acaba de deixar. Aquesta mena de coses, desagradables com són, sempre s’han de mirar de fer amb una certa litúrgia, i la xicota ha volgut que pugessin plegats a la cúpula del Duomo de Florència per oficialitzar el trencament. Queda clar que ella no s’hi repensarà.

Pep Antoni Roig acompanyat del seu llibre i un campanar | Foto: Pep Antoni Roig

Abans de la boira (Andana), el primer llibre del penedesenc Pep Antoni Roig, és, en essència, una novel·la d’idees. Colom torna a Bellaplana, el seu poble, perquè hi han d’ensorrar el campanar de l’església, i ell, que ve de família de campaners, no vol faltar a una festa tan lúgubre. Els veïns han decidit, en un referèndum, que no es poden permetre pagar la despesa de la reconstrucció del campanar. Tot i que la cosa ha anat justa, al final ha guanyat el no. El campanar, doncs, ha de caure. L’han de fer caure. I en Salvador, a qui ja potser ningú no dirà mai afectuosament Tore, no està disposat a faltar a un autèntic funeral: “Havia d’anar-hi per acomiadar-me d’una part de mi”. El campanar és un símbol, la fita en el skyline del poble. Vinyoli, en una ascensió que capgirava el davallament òrfic, va associar-lo al paradís de la infantesa: “Sovint, sovint, com per la dreta escala / d’un campanar, fosca i en runes, / pujo cercant la inaccessible llum”.

Per al protagonista de la novel·la, ¿què representa, el campanar? “Segurament el destí de la meva vida l’he triat jo però aquest campanar n’ha estat la brúixola”. Brúixola moral, i també comptador de temps: la vida de Colom, com els partits de bàsquet, es regula segons el patró del quart. “Aquesta forma de viure m’ha causat diversos problemes! Sobretot al llit, on el noranta per cent dels cops que li argumento a una noia que la meva velocitat orgàsmica és culpa del temps d’interludi entre repic i repic d’un campanar, ella fuig i ja no en torno a saber mai més res. M’és absolutament impossible mantenir-me més de catorze minuts consecutius enganxat a les pàgines de qualsevol llibre, motiu pel qual sempre he valorat molt les novel·les amb capítols breus de dues o tres pàgines. Els capítols de lavabo, com els anomeno jo. A la dutxa m’he de dutxar amb menys de catorze minuts, a la perruqueria exigeixo al meu barber que em talli el cabell amb menys d’un quart d’hora i a classe m’escapo cada catorze minuts per algun motiu o un altre (a buscar guix, a recollir un llibre del despatx, a fer una consulta amb un company del claustre, etc)”. I encara dona unes quantes raons més de la seva incorregible servitud a la mesura intensiva del quart.

En Salvador demana uns quants dies de festa a la universitat de Siena, on professa, i posa rumb a Bellaplana, el poble del campanar que toca a morts per ell mateix. Són molts quilòmetres. Vola de la ciutat italiana a Girona. D’aquí al Penedès, fa autoestop. L’agafa un camioner del Rosselló, a qui Colom anirà explicant la seva història. No és una novel·la sofisticada pel que fa a la forma. La complexitat és mínima. Però aquest recurs d’un diàleg irreal constitueix, sens dubte, una de les consecucions del llibre. Sabem que, a la cabina del camió, l’un va fent preguntes (sobretot) i l’altre (sobretot) va responent. Però Roig només ens dona les intervencions del professor, que contesta, matisa, s’esplaia… Per tant, qui queda ben retratat és Colom, no pas el camioner, que fa de convidat de pedra davant l’horitzó de l’asfalt, aferrat al seu volant. Reflexions sobre un munt de temes, perquè el viatge és llarg, i s’han d’anar omplint, entretenint, les hores de ruta: “Que si Twitter, que si Facebook, que si una trucada… Quant temps fa que no passeges deu minuts seguits sense fer res, simplement caminant amb les mans a les butxaques?”.

La setmana passada, en aquest país de les quinta essències mediterrànies, hi va nevar amb una certa generositat. La neu canvia la fesomia de les coses. Un camió, les hores de circulació… tot això també modifica el temps de l’autoestopista —que no ha nascut autoestopista, sinó que se’n fa: per hores—, el qual discorre, reflexiona, sobre una infinitat de qüestions, qüestions sobre les quals ell sol potser no hauria reflexionat, o almenys no n’hauria deixat constància escrita. S’acaba de publicar, en traducció catalana de Teresa Vinardell i Puig, La passejada, de Robert Walser. Al capdavall, el recurs del penedesenc no és tan distant del de l’escriptor suís: una imatge del món construïda en un relat itinerant. Bo i caminant o, com és el cas que ens ocupa, tot circulant: “La literatura que m’agrada és la que parla d’autobusos, de paisatges rere la finestra, d’homes indiscrets que s’enamoren del colze d’una desconeguda i de viatjants anònims que comprenen l’autobús no només com un mitjà de transport, sinó també com una experiència pròpia dins el destí final”. (Poseu-hi un camió per comptes de l’autobús.) La descripció és molt precisa, i aquesta nouvelle s’hi arredossa sense vacil·lacions.

¿I la boira? “La por és com una boira que va menjant-s’ho tot però a poc a poc, lentament”, escriu Roig, en referència a un vol que ha d’agafar el seu protagonista el mateix dia de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. Ara bé, hi ha un moment en què la boira s’aixeca. És quan el protagonista rep un mail de la seva estimada. Són paraules definitives, que no admeten rèplica. Potser sempre estem sumits en una boira espessa fora de quan sabem que el dolor ens ha distingit indubtablement, ens ha singularitzat. La llum, doncs, apareix amb l’ésser nu, enfrontat a la seva pròpia solitud, a la seva finitud sense possibilitat d’esmena. I llavors la por i la boira de quan crèiem posseir ja no són sinó fum.