La bisexualitat i no tenir-ne mai prou

9.04.2019

El desig sexual ha estat exagerat per la cultura popular: la majoria no som ionquis de ficar i treure, sinó d’aquell plaer que experimentes quan un altre ésser humà t’arrossega fora de la teva subjectivitat de merda. Al segon episodi de The Bisexual, la Leila (Desiree Akhavan) ho descobreix i exclama plena de l’autoodi que sempre acompanya l’autoconeixement: “Sóc una puta de la intimitat emocional!”. És fàcil entendre-la: després de donar-se un temps amb la Sadie (Maxine Peake) quan posposar el matrimoni va fer-se insostenible -10 anys de relació-, el carrusel de frivolitat que s’havia imaginat no acaba d’arribar. Follar és senzill, esclar, però consumir connexions sentimentals com les llagostes consumeixen les vinyes no porta la màxima felicitat pel màxim nombre.

Desiree Akhavan i Maxine Peake a ‘The Bisexual’, una sèrie que trobareu a Filmin.

Pel títol de la sèrie, semblaria que la Leila ha trencat la seva relació lèsbica perquè sentia curiositat pels homes, i que al llarg els sis episodis d’aquesta petita joia que podem veure a Filmin (subtítols en català, que no és poc), ens parlarà del sentiment de no pertànyer enlloc, banalitzada com una turista sexual per la mirada hetero i estigmatitzada com una traïdora de classe per la sororitat bollera. Tot això passarà, però no hi ha a The Bisexual ni rastre de l’activisme corcó d’aquells ploms que només saben parlar de la seva identitat en comptes d’actuar-la. Desiree Akhavaz, creadora de la sèrie i actriu protagonista, és una dona racialitzada –iraniana-, que s’identifica com a bisexual i es grava en top less amb les aixelles peludes; però en el món que ens mostra la cotilla social no és l’origen de la mesquinesa humana, sinó el seu reflex.

A part de trencar cors que bomben sang a polles i conys sense distincions, res és tan greu ni tan dramàtic a la vida de la Leila: sortir de l’armari va ser complicat, al si d’una família musulmana encara més, però la nostra protagonista va rebre una sòlida educació postmoderna en què realitzar el ventall de possibilitats individuals és un imperatiu molt més fort que reprimir-les. A sobre, ha acabat a Londres treballant d’editora en una revista de moda que codirigeix amb la Sadie, i la coneixem quan totes dues es preparen per llançar una app destinada a petar-ho. La meca del cosmopolitisme que les envolta no és precisament hostil a la seva sexualitat, i trobarà un company de pis igual d’encallat que l’ajudarà a navegar per la ruptura: en Gabe (Brian Gleeson), un professor d’escriptura emasculat per la seva germana. L’absència de tensió sexual entre els dos permet que germini una amistat en què l’amor és dir-li a l’altre que ho està fent tot fatal sense pietat i abraçar-lo quan ja és massa tard i ho ha fet tot fatal.

En l’època de la saturació netflixiana, les dramèdies són un gènere televisiu dissenyat per seduir culturetes de tornada de tot. Culpable. En un moment en què totes les sèries grans semblen escrites per una barreja de publicitaris i moralistes, cal llançar-se a les sèries petites per trobar espais de llibertat creativa. El problema és que abans n’hi havia una –Girls, on Akhavaz va participar com actriu-, i ara s’han multiplicat: Transparent, Fleabag, Love, Hight Maintenance… el nivell és altíssim i costa trobar alguna cosa a dir. A més, el costumisme millenial en càpsules de 25 minuts plenes de diàlegs híperintel·lectualitzats és també un camp de mines de tòpics. No hi ha res més insofrible que una generació que estilitza el seu nínxol cridant al món intolerant com d’especials som i com tothom hauria de conèixer-nos i validar-nos. Per sort, The Bisexual no cau en el parany de mossegar-se la llengua per si hi ha una vuitena onada feminista preparada per desenmascarar des de Twitter tots els prejudicis patriarcals dels guions, i gràcies a això acaba trobant una veu pròpia.

Al millor diàleg de la sèrie, una vivisecció dels perquès de la ruptura en què cap de les dues examants busca comprendre a l’altra perquè la cosa ja no va de comprendre, la Sadie despulla el forat negre que totes les sexualitats binàries senten davant de les fluides: “Si també t’agraden els homes, amb mi mai en tindràs suficient”. La Leila respon que “Cap persona pot donar-li a una altra tot allò que necessita”. El retrat generacional que estan fent les noves sèries d’autor dibuixa un panorama esgotador: mai ningú és suficient, i l’ànsia d’un compromís que posi fi a la insatisfacció perpètua drenarà la dècada dels trenta als quaranta com una repetició fraudulenta de la dels vint als trenta. La pròrroga de la joventut és més il·lustrada i consolar-se entre amics és més fàcil perquè tothom està fotut i ja no dona lliçons. Però quanta, quanta angoixa.