La bèstia del pare: el declivi de les sèries i la crisi de la masculinitat

27.09.2018

L’única cosa més desestabilitzadora que tenir pare autoritari és no tenir-lo. Però encara és aviat per saber quins monstres produeixen els somnis d’una generació mancada d’un tirà contra el qual rebel·lar-se. El que sí que coneixem és el desassossec dels mascles postmoderns que van arribar a la maduresa i es van trobar un segle XXI que no els recompensava amb la mateixa homeòstasi existencial que als seus predecessors: ha estat el combustible narratiu de les sèries que van canviar la història de la televisió. Des de les crisis d’ansietat d’un patriarca de la màfia de Nova Jersey fins al professor de química mediocre que es convertia en Scarface arran del diagnòstic d’un càncer, passant per l’ennui del creatiu publicitari més atractiu de Manhattan; l’edat d’or de les sèries ens va llegar una radiografia minuciosa del desencantament d’una generació d’homes.

Vic Mackey, Walter White i Tony Soprano

La cinquena edició del Serielizados Fest, el Festival Internacional de Sèries de Barcelona, portarà a la ciutat un d’aquests homes: Vince Gilligan, el creador de Breaking Bad. Cinc anys després del final de la sèrie, convidar a Gilligan és un símptoma de l’estat actual de la cultura televisiva. D’una banda, Breaking Bad va ser l’última Gran Sèrie, el cant del cigne d’una època gloriosa que ni per un moment us penséssiu que ha continuat amb Joc de trons. Malgrat els espectaculars índexs d’audiència, les peripècies dels dracs i els white walkers ni pertanyen al mateix cànon d’excel·lència ni brollen de la mateixa sensibilitat. Després de Walter White, el diluvi. De l’altra, la història imaginada per Gilligan va encarnar la frontissa perfecta entre les sèries d’autor que havien dislocat la mandíbula dels crítics (Oz, Sopranos, The Wire), més minoritàries i exigents, i el potencial comercial del format. Si vosaltres no éreu Walter White, era el vostre marit o el vostre pare, i mig món ens vam congregar davant la tele per conèixer el seu final.

Precisament per aquesta facilitat per identificar-nos amb el bo d’en Walter, la jugada de Gilligan va tenir un impacte cultural que encara retrona. Episodi a episodi, amb una gradualitat impecablement estudiada, els guionistes de Breaking Bad van convertir un pare modèlic en un home malvat i va fer que milions de persones que potser mai llegiran Dostoievski es preguntessin si elles també duien la llavor del mal a dins. La sèrie de Vince Gilligan era un cavall de Troia pensat per liquidar els últims consensos al voltant de la família americana que, naturalment, és la família universal. Per això Walter White era interpretat per Bryan Cranston, l’actor que havia donat vida al pare bonhomiós del llegendari Malcom –de Malcom in the Middle, migdies d’Antena 3, ja sabeu-, i per això l’alter ego de White a Breaking Bad es deia Heisenberg, com el físic que va descriure el principi d’incertesa i es va carregar la física tal com l’havíem conegut.

Tot això va passar abans del #MeToo. Igual que Albert Einstein no es va recuperar mai del cop de Heisenberg, els homes blancs de Hollywood no han aixecat el cap després de Breaking Bad. El final de la tercera edat d’or de les sèries va coincidir amb el creixement fulgurant de la visibilitat mediàtica de les reivindicacions feministes i amb un increment no menor de les productores amb ganes de deixar-se la pasta en sèries. En el nou clima cultural, una fornada de sèries construïdes al voltant de l’experiència de l’agonia masculina no feia cap sentit. Més senyors amb crisis dels quaranta no, si us plau.

Per desgràcia, el que ha vingut després és una degradació de la qualitat televisiva que no té res a veure amb la qüestió de gènere. Els temps daurats es van acabar perquè van començar com un miracle impredictible en què les normes no estaven escrites i una colla de genis van posar-se a experimentar amb llibertat. En una indústria absolutament dominada pels homes i una societat que encara no es feia totes les preguntes que s’hauria d’haver fet, van sortir les sèries que van sortir, tal com explica magníficament Brett Martin a Hombres fuera de sèrie (Ariel). I aquestes sèries eren maleïdes obres mestres. L’onada de saturació i mediocritat que va seguir aquest boom i en la qual ens trobem instal·lats avui és fruit del cicle natural de les coses i de l’efecte corrosiu del hype i de l’ambició dels productors: tothom sap que la recepta perfecta per acabar amb la màgia és intentar manufacturar la creativitat a cop de talonari.

Irònicament, a The Sopranos o The Wire ja trobàvem una crítica al masclisme i un discurs feminista de primer nivell, orgànicament lligats amb la resta de la història precisament perquè no eren l’objectiu principal. En canvi, la majoria de productes de l’era del #MeToo, que han estat encarregats a un algoritme entrenat per acontentar el públic, es preocupen molt més de reflectir l’experiència femenina i d’incloure dones als equips tècnics, però no arriben a la brillantor dels seus predecessors fal·locèntrics. La prescindible The Handmaid’s Tale com a paradigma que, de tan feminista que vol ser, és substancialment menys interessant per a una feminista que Mad Men.

I què ha passat amb el públic? La presència de la televisió als festivals de cine o el naixement de festivals exclusivament dedicats a les sèries com el nostre Serielizados van començar amb el crepuscle de l’edat d’or i s’han consolidat en aquest clima més gris. Els convidats estrella viuen més del seu passat que del seu present perquè, des de la fi de Breaking Bad, hem tingut moltes perles, però totes a la perifèria del sector, especialment en minisèries, comèdies independents i animació. El drama d’una hora de durada, narrativament complex i emès setmana a setmana, el format rei que va aconseguir convertir les sèries en el producte perfecte per construir comunitat a les pauses del cafè a l’oficina, no ha tornat als cims estètics que va arribar a conquerir. La sobreproducció i el canvi tecnològic cap a l’streaming han accentuat la fragmentació de gustos i temps de consum, llimant encara més l’efecte de ciment cultural que va catapultar les sèries.

Dues conclusions: les sèries van gaudir de l’hegemonia cultural per una combinació serendípica entre qualitat de l’escriptura, condicions tecnològiques i estat de la indústria; i aquesta època ha mort. La sensació de nostàlgia prematura és molt característica dels festivals de sèries, i un dels grans encerts de Serielizados és que des dels seus inicis no s’han obsessionat amb el mainstream per arrossegar visitants i sempre han estat atents a la producció als marges. Vince Gilligan al cap de cartell, però Jón Gnarr al número dos. L’altra idea és que no sabem ni quan ni com serà la propera edat d’or, però segur que no estarà protagonitzada exclusivament per mirades masculines. El dia que arribi la versió femenina que aconsegueixi el mateix que va aconseguir Tony Soprano, serà un bon dia per a les sèries i sabrem que les coses han canviat a fi de bé.