La Berlinale en quatre pinzellades

Les 4 pel·lícules més desticades del Festival de Cinema de Berlín

Pau Ortiz

Pau Ortiz

Crític de cinema

Passades unes jornades de reflexió, us deixem amb quatre films destacats d’aquesta Berlinale. No són els més premiats, ni poden respondre a cap valoració objectiva (de Berlín sempre s’hi marxa amb l’angoixant sensació de deixar enrere desenes de joies no vistes que difícilment es tindrà l’oportunitat de recuperar), però sí que permeten intuir la voluntat del certamen alemany de seguir un criteri que recuperi el passat per reinterpretar el present, que miri de cara a l’actualitat i faci dialogar tots els seus vessants.

Grâce à Dieu

François Ozon és un director admirable. Probablement mai el sentireu esmentar quan es parla dels grans autors europeus, i potser això és perquè mai ha firmat una d’aquelles Obres Mestres Universals per la Posteritat que han permès viure de rendes a més d’un. El que sí que ha fet, i això l’honora, és mostrar una consistència fèrria a l’hora de crear amb ofici i savoir faire prop de vint llargmetratges en els darrers vint anys, cosa que combinada amb un talent innat per bascular entre la comèdia lleugera i el thriller psicològic més turbulent l’ha fet passejar tant com li ha vingut de gust per les seccions oficials de Cannes, Berlín, Venècia i Donosti. El doble mortal que ha practicat amb una delicadesa encertadíssima al seu darrer film exigeix limitar la seva intervenció com a director a una sola decisió: desaparèixer.

Ozon, genial manipulador de la intensitat, l’erotisme pervers i la psicologia tortuosa, aborda el cas dels abusos a menors per part de l’església que s’han destapat recentment a Lyon de manera radicalment asèptica, deliberadament antinarrativa. Al llarg de la seva carrera, el director francès ha tractat tots els mals amb cabrioles artístiques, però hi ha un determinat tipus d’immundícia que només es pot retratar amb la més pura fredor.

El despertar de las hormigas

Hom afronta el visionat de les pel·lícules de Forum amb un cert temor. Aquesta secció de la Berlinale admet reflexions sobre el mitjà fílmic, experimentació, discursos joves i socials, i això combina perillosament amb el bon nombre de cretins curts de mires amb ínfules de David Lynch i Apichatpong Weerasethakul que hi ha corrent pel món. Per sort, també combina amb una nova generació de cineastes amb ideologia i sentiment, que deixen enrere les pretensions estilístiques mancades de personalitat i entreguen el seu talent a la pràctica d’un cinema profundament veritable. És el cas d’Antonella Sudasassi, que debuta en el llargmetratge amb aquesta història d’emancipació. Per parlar del rol de la dona en la societat de Costa Rica avui, no ataca amb exemples radicals ni grans esdeveniments, sinó que aconsegueix fer pura pedagogia de l’amor des d’una quotidianitat amargament normalitzada, servint-se de metàfores delicades i un naturalisme francament emotiu. ‘El despertar de las hormigas’ és una coproducció espanyola, així que no oblideu aquest títol; si arriba a la cartellera, és fonamental donar suport i continuïtat a creadores com Sudasassi.

Selfie

A ‘La paranza dei bambini’, seleccionada com a millor guió d’aquesta edició, Roberto Saviano s’aferrava a la ficció per explicar la baixada d’una banda d’adolescents napolitans a l’infern de la màfia. El seu problema, però, era que la seva literalitat i la seva adhesió a uns codis fílmics arquetípics del gènere (per més que reals) dificultaven la identificació del que observàvem amb l’actual situació sociopolítica al sud d’Itàlia.

Al final va resultar que per arribar-hi calia molt menys. En un extrem diametralment oposat en termes de sofisticació, ‘Selfie’, documental d’Agostino Ferrente presentat a la secció panorama, ens planta una bufetada de realitat d’una manera tan simple i efectiva que està destinada a fer escola. Ferrante volia investigar l’assassinat de Davide Bifolco, un noi de setze anys a qui la policia va disparar prenent-lo per un altre. En lloc d’exposar els grans relats, el director va donar un telèfon mòbil a dos nois de l’edat que tenia Bifolco quan el van matar, i els donà via lliure per retratar el seu dia a dia, amb la condició que ells sempre apareguessin en pla a la manera del títol. Un parell de nanos sense més importància que cap altre, i un entorn immediat (el que cap entre el seu rostre i els marges de la pantalla del mòbil) que es mostra com un caldo de cultiu desolador on el cas de Bifolco, lluny de ser un accident, no podia ser més que una conseqüència inevitable.

Öndög

Al bell mig de l’estepa de Mongòlia hi jau el cadàver nu d’una persona. Una lloba el ronda. Al cap de poc, un policia arriba al lloc dels fets en companyia d’una habitant de la regió, i és la segona qui ha d’espantar l’animal amb un tret (el primer ni tan sols duu arma). Amb el temps arriba la resta de l’equip, que no està preparat per traslladar el cos. El més jove, l’ase dels cops, s’haurà de quedar a vetllar-lo. La nit serà llarga. La càmera ho observa tot des de la distància, donant una perspectiva de grandesa i buidor. Aquest sembla el plantejament d’un noir àrid i existencialista, però Öndög ho és només en part. A mesura que avança el metratge, el seu director Quan’an Wang es permet acostar amb molt de tacte i mesura la càmera a la cara dels personatges, i és per via de la intimitat del primer pla que descobrim, amb un bellíssim ús de la simbologia mitològica, que es tractava de parlar d’una altra cosa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació