La beca Montserrat Roig, cultiu d’escriptura

11.06.2018

-¿Qué viene a hacer usted aquí?
-Escriure.
-Esto no procede.

És la conversa entre un guàrdia jurat de l’entrada del Museu Picasso i el poeta Carles Rebassa, un dels autors guanyadors de la passada edició de la beca Montserrat Roig.

La Carbonera © Lola Criado Diumenge

A imitació de les residències literàries pròpies del món anglosaxó, la beca ofereix als guardonats dos mesos de sou i un espai per desenvolupar la proposta d’escriptura que van presentar amb èxit. Els espais de la beca són punts culturals emblemàtics de la ciutat i rodalies, com és el cas del MUHBA Vil·la Joana, la casa on va morir Verdaguer, situada entre els arbrers prop del Baixador de Vallvidrera. Els passats mesos d’abril i maig, l’escriptor Oliver García Mancebo ha estat el guanyador que ha tingut el privilegi de convertir la torre de la vil·la en la seva oficina provisional. García Mancebo ha començat un llibre tipus tria la teva aventura basada en els fets del 81 al Banc Central, l’atracament que es va produir tres mesos després del cop fallit de Tejero i que va ser liderat per criminals que demanaven vi i heroïna a canvi de cada ostatge que alliberaven. “He començat un llibre fosc en un lloc bucòlic. Allunyar-me de Barcelona per escriure, posar aquesta distància m’ha anat bé”, explica. També ens ha avançat en primícia el possible títol del seu llibre, ‘Anarquistes, xoriços i macarres’.

L’acte el dirigeix Marina Espasa, però no ho fa com l’escriptora que també és sinó com a coordinadora de l’Oficina Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO. Espasa seu en una tarima i està envoltada de cares conegudes i d’altres menys conegudes. La beca no es destina només a catalans, ni tampoc a gent que escrigui exclusivament en català. Mikel Fernandino i Alex Chico, basc i extremeny respectivament, també són a tarima, satisfets del resultat de la beca i de veure que algú a banda d’ells mateixos confia en els seus projectes i els paga 3.000 euros per escriure. Chico, que té al cap una història sobre els búnquers de Barcelona i la seva gent, va celebrar aquest fet perquè “professionalitza l’escriptura”.

Carles Rebassa | Foto Angels Alvarez

L’escriptora i articulista cultural Anna Ballbona va a l’acadèmia de Bones Lletres, situat en un carreró sense sortida entre Arc de Triomf i la Via Laietana. “L’acadèmia de Bones Lletres està en un carreró sense sortida, ironia metafòrica del que són les lletres”. Com d’alguna manera ja va fer a la novel·la Joyce i les gallines, Ballbona ha optat per incloure al seu projecte literari el recorregut diari de la seva casa a la Garriga fins a Barcelona (amb una maleta de rodes per no carregar el portàtil a l’esquena). Ballbona explica que una nit es va despertar sobresaltada, una solució per la novel·la la va sacsejar i havia de córrer a escriure-la. De camí al carreró de l’Acadèmia de Bones Lletres ha tingut temps d’enamorar-se del barri de Sant Pere, de descobrir que malgrat la gentrificació hi ha veïns que resisteixen, d’escriure poemes.

L’autor Joan Pons Pons va optar per donar l’esquena al mar, que li porta massa records de la seva Menorca natal. En lloc d’això va triar l’habitació orientada cap a Barcelona. “Les beques d’aquest tipus obliguen l’escriptor a sortir de la zona de confort. Vaig optar pel despatx que estava de cara al fossar on van afusellar Companys, on ara hi ha arquers. “La novel·la que sortirà és ‘Les dues ànimes de l’arquer’, i serà una mica com la novel·la ‘Barba-rossa’”.

A Albert Mestres la Biblioteca de Catalunya no se li ha fet estranya, perquè ja hi havia estat una pila d’hores quan feia la tesi sobre Rubió i Ors, el noi de classe mitjana que a falta d’ofici es va fer intel·lectual professional. “Hi ha una faceta poc coneguda d’Ors, un afer que va tenir amb una noia. Volien casar-se, però abans ell havia de fer quatre mesos de càtedra a Madrid. Quan va tornar la noia ja estava casada”.

“No puedo no fumar mientras escribo, pero ha sido terapéutico. Me he gastado media beca en chupa-chups”. Són paraules d’Álex Chico, que ha escrit des de la Fundació Miró i ha tret bona part de la documentació que necessitava de la senyora Paquita, netejadora de l’espai crescuda a les barraques; ella li ha explicat que feien servir oques per defensar-se, que la mare els feia córrer a buscar carbó. Com Barcelona, la fundació Miró guarda racons ocults, segons Chico: la visiten centenars de turistes, però pocs d’ells s’atreveixen a pujar fins a dalt de tot, la que ha estat la seva torre d’ivori particular durant dos mesos.

En Mikel Fernandino, en canvi, ha passat la beca a la Beckett, on la wi-fi no funciona gaire bé i ha pogut trobar la concentració que necessitava, només alternada amb les llargues estones que ell mateix confessa haver passat al bar o a les butaques gaudint d’espectacles gratuïts. Fernandino escriu sobre un presumpte graffiti de Banksy que va aparèixer a l’Ajuntament d’una localitat basca. Les autoritats, confuses, van dubtar sobre si calia tapar una pintura il·legal o celebrar la pintada d’un artista consagrat. “Quan poses un marc a alguna cosa la converteixes en intocable, i he traslladat la història a Barcelona per pensar què passaria si un Banksy aparegués a la ciutat”.

El poeta Carles Rebassa recorda que “jo soc un noi de barriada acostumat a escriure a casa meva, generalment amb la música molt forta”. Ha aprofitat els seixanta dies d’escriptura pagada per idear un llibre panoràmic sobre la figura de Joan Brossa, a qui ell considera poeta fins i tot en les seves obres plàstiques o en les seves instal·lacions. A Rebassa la beca l’ha expulsat de la seva zona de confort no només pel fet d’escriure fora de casa, també per la manera que ell té de concebre les seves obres: “escric a partir de pulsions diferents fins que el text em diu que és un llibre, però en aquest cas havia de fer el procés contrari. Al centre de documentació, més que escriure m’he dedicat a rellegir Brossa i a trencar l’esquema. Ara tinc un esborrany d’una estructura de llibre per explicar qui és, per mi, Joan Brossa”.

La Carbonera © Lola Criado Diumenge

En Carles Rebassa i en Mikel Fernandino coincideixen amb el fet que “et sents estúpid anant amb un mac a escriure sol a un lloc”. En Rebassa relata l’escena explicada a l’inici, que devia arreglar-se amb la intervenció d’algun buròcrata. La part de beca que implica anar a un edifici de pedra i prestigi de la ciutat per escriure em sembla que ha estat el que més ha inquietat, parcialment, alguns dels guanyadors. L’Albert Mestres diu que portar el portàtil amunt i avall li feia mandra; la Silvana Vogt confessa haver-se angoixat amb la perspectiva d’escriure lluny de la seva música i dels seus diccionaris, inquietud que ha superat instal·lant tots els seus patracols a Pedralbes, on totes les monges de clausura respiren rere les parets gruixudes sense sortir-ne amb l’excepció d’una d’elles que fa de mestra de claus. La condició que posen les monges de Pedralbes és que qui vingui ha de ser una dona, i la substituta de la Silvana Vogt s’hi passarà juny i juliol entre àudios d’entrevistes amb autors de còmic underground als 80.

Vogt escriurà sobre una catàstrofe natural. Argentina d’origen, l’autora vol aprofitar l’anècdota d’una sequera per traçar un pont entre el costumisme històric tan català i el realisme màgic instaurat per Gabo: “la gent pensa que García Márquez inventava les coses, però no és així. Les coses són tal com ell les descrivia”. Acte seguit afegeix que no li agraden les etiquetes, però en aquest cas ja han fet la seva funció vagament descriptiva. Diu que, rere la novel·la que s’està gestant, “hi ha la manera que els argentins tenen d’explicar-se la realitat contrastada amb la manera com la literatura catalana explica la realitat. Un dels requisits per presentar obres a la beca Montserrat Roig és escriure sobre Barcelona, però la Marina Espasa explica que de cara a properes edicions aquesta prioritat segurament canviarà: “entre les obres rebutjades hi havia qui ens presentava un projecte de recull de contes, cadascun ambientat a una plaça diferent de Barcelona. M’agradava la idea de crear literatura sobre la ciutat, però no volia oferir un literatura museïtzada de la ciutat”.

Gràcies a la beca, Silvana Vogt ha pogut deixar la seva parella a la llibreria que regenten i s’ha posat a escriure en hores de feina sense sentir-se culpable per marxar a casa, perquè anar a un lloc a fer una cosa concreta sempre hi ajuda; Anna Ballbona ha pogut escriure ficció sense haver d’intercalar-la amb els habituals articles que escriu per guanyar-se la vida i que, com és lògic, li impedeixen focalitzar la ment en una història concreta. Mikel Fernandino ha deixat la feina precària que tenia i durant dos mesos ha viscut fent el que volia; Alex Chico ha vist créixer la seva confiança i qui sap si serà el Marsé de la nostra època; Joan Pons i Pons ha pogut encarrilar una novel·la sobre arquers; etcètera. Per més que es pugui discutir la cultura de premis i de beques que tenim a casa nostra, el cert és que aquesta mena de propostes són la clau per mantenir una literatura envigorida, a resguard, encara que només sigui per seixanta dies, de la necessitat imperativa de guanyar diners i tocar de peus a terra. Per altra banda, la Marina Espasa em comenta que la convocatòria de les beques no es limita a Catalunya ni a l’estat espanyol, també s’han presentat alguns pocs candidats d’altres països.

La meva sorpresa va ser majúscula quan, al tram final de l’acte, el públic es va anar desemmascarant: també ells eren escriptors i escriptores que acabaven de guanyar la nova edició de la beca. Un escriurà sobre la botiga de taxidèrmia de plaça reial; l’altra sobre l’escena del còmic underground a Barcelona; en Gabriel Ventura té prevista una novel·la sobre joves camí de la trentena que reflexionen sobre els seus somnis artístics mentre van de festa i viuen Barcelona. Escriptors guardonats es dirigeixen a altres escriptors recentment guardonats per parlar sobre l’experiència de guanyar el guardó: això és la literatura, però suposo que no passa res, que sempre ha estat una mica així. En última instància, el que compta és que qui escriu pugui cobrar, no només pel seu benestar personal, que això rai, sinó per la salut de les lletres i la literatura.

La Carbonera © Lola Criado Diumenge

Ens acomiadem de la Carbonera, que és una llibreria ja no tan nova (amb aquestes paraules s’hi refereixen la Carlota i la seva sòcia) que es pren seriosament l’economia social i que, a més i entre moltes altres coses, està proveïda d’alguna novel·la de Chester Himes.