La BCNegra descobreix nous espais criminals

Aquest dilluns 2 de febrer va tenir lloc la cinquena jornada de BCNegra 2015. Dos dels debats de la tarda giraven al voltant dels nous escenaris de les novel·les criminals i la creació i evolució dels personatges. Llargues cues per assistir a les taules rodones que se celebraven al Conservatori del Liceu. 

Nous espais per als criminals

Pilar Argudo, periodista cultural i filòloga, moderava la sessió titulada: Noves geografies criminals. Va encetar el debat preguntant pel canvi que s’està produint en els escenaris de la novel·la negra actual, “Manhattan o Chicago han quedat enrere, ara el nostre poble també pot ser un escenari d’una novel·la”, deia Argudo. La primera en intervenir va ser Nieves Abarca, periodista, escriptora i especialista en perfils criminals, que juntament amb Vicente Garrido, també participant en el debat, són coautors de la saga de la inspectora Valentina Negro. Els autors comenten com abans els escenaris de novel·la policíaca solien transcórrer a Madrid o a Barcelona. Ells, però, van decidir ambientar la seva història en un altre indret i van pensar que a Corunya podia ser un lloc fantàstic on tingués lloc un assassinat. Durant el debat la moderadora no va poder evitar preguntar a Vicente per la seva col·laboració amb els Guardia Civils per capturar un assassí en sèrie. L’autor s’hi va resistir però va explicar que gràcies a l’elaboració d’un perfil el criminal va ser detingut.

L’escriptor, fotògraf i advocat, William C.Gordon, continua el debat explicant que la novel·la negra últimament s’ha recolzat sobretot en el tema de la corrupció. Històries sobre els Estats Units fortament marcades per la violència, la corrupció i la injustícia són temes que funcionen molt bé avui en dia, i tot això és degut a la història que hi ha darrere del país.

Zygmunt Miloszewski, escriptor i periodista polonès, intervé explicant que la novel·la negra agrada tant als lectors perquè és una manera de viatjar a altres països. “No hi ha cap ciutat Europea que sigui perfecta, de crims n’hi ha per tot arreu i malgrat ser un continent tan petit amb prou feines ens coneixem els uns als altres”, explicava Zygmunt. L’autor polonès va acabar declarant que valora més la feina com a escriptor de novel·les que no pas la d’escriptor de guions cinematogràfics. “Treballar en un llibre implica que les decisions que prens no afecten ningú més que a tu. En canvi, el cas del guió cinematogràfic inclou més persones”, deia l’autor.

Creació de personatges

La següent taula rodona va tractar exclusivament sobre personatges de novel·les criminals, ja que l’escriptora i moderadora Rosa Ribas va decidir saltar-se la tanda de presentacions protocol·lària dels participants del debat. El primer tema que es va abordar es va centrar en explicar com neix un personatge. Lorenzo Silva, escriptor i advocat, va encetar el debat comentant que a ell el motiva un “xispazo” que li fa veure que té alguna cosa amb la qual pot treballar. L’escriptor Toni Hill també es va sumar a la teoria del “xispazo” de Silva. Els escriptors, Jaume Ribera i Andreu Martín, coautors de la saga de Flanagan, van explicar que per aquesta saga el personatge els va sortir per casualitat. Ells es reunien a un restaurant per parlar de les seves coses i va néixer la idea d’una novel·la que a la llarga es convertiria en una saga de més de deu llibres.

A la següent tanda de preguntes, Rosa va preguntar sobre el procés de bateig dels personatges. Tant Toni Hill com Jaume Ribera i Andreu Martín van estar d’acord que els noms dels seus personatges no tenen un especial motiu de ser, ben sovint sorgeixen espontàniament. Hill remarca que hi ha molta gent que li pregunta per l’origen del nom del protagonista de la seva saga, Héctor Salgado, i ell simplement diu que és el primer nom que li va venir al cap en pensar amb un argentí. El cas de Lorenzo és una mica diferent, ja que es va inspirar en el nom d’un dels caps de la seva feina. Va trobar que tenia sonoritat i sonava estrany i va decidir quedar-se’l.

La taula rodona va abordar el fals argument esgrimit per molts autors, que diuen que els seus personatges parlen sols i que tenen vida pròpia. Còmicament tots els participants de la taula van desmentir aquest mite i van dir que els escriptors són els que manen i decideixen qui són i què fan els personatges. Pot passar que hi hagi algunes sorpreses en quant a trames secundàries imprevistes, però tots els ponents van estar d’acord que els personatges actuen segons la conveniència de l’autor.