La Barcelona més negra

1.02.2019

La brutalitat d’alguns dels crims de gran part de la novel·la negra queda a vegades eclipsada per eufemismes o llicències literàries que permeten a l’autor posar el focus en altres aspectes de la trama. En el port bèstia de la #BCNegra19, no obstant, trobàvem algunes de les novel·les considerades “literatura de sang i fetge”. Les tres obres representades es mouen al voltant de crims atroços que no deixen indiferents els lectors.

Núria Queraltó, autora d’Et diran que és l’atzar, a la #BCNegra19 | Foto: Ester Roig

Tot i que el “Port bèstia” reunia històries amb un factor comú, la brutalitat del crim, la moderadora ressaltava la dificultat de trobar elements d’enllaç, ja que eren novel·les molt diferents entre elles. Marina Porras, però, havia fet la seva feina i iniciava el debat amb un factor determinant entre els tres autors: l’acostament que fan cap al mal com un fenomen natural, sense paternalisme ni afectació.

Joan Miquel Capell, exagent dels Mossos d’Esquadra i autor de Wad Ras, en parlava de manera pragmàtica: “el mal existeix, i des d’un punt de vista policial es toca cada dia”. Però el que més li interessava a Capell era l’evolució dels seus personatges, la implicació de construir una policia real, amb evolució personal més enllà de la brutalitat que l’envoltés. Així, converteix la seva novel·la en una justificació de les seves pròpies vivències, “per explicar a les meves filles que és el que estava fent quan no era a casa amb elles”.

I amb aquesta normalització de la part més negra de la vida, Jordi Dausà resumia la seva concepció amb una frase que tots hem escoltat algun cop: “l’home és un llop per a l’home”. Citant a Hobbes, l’autor de Lèmmings definia que la violència és intrínseca en l’home. Sent també mestre, barreja el crim amb el món d’institut mitjançant el conegut assetjament.

Núria Queraltó, treballadora social i autora d’Et diran que és l’atzar, seguia la línia de Dausà sobre el mal inherent en la naturalesa humana. Però recalcava que, tot i ser innat, també és optatiu de cadascun de nosaltres. En un context quotidià, Queraltó troba la brutalitat en el fet que qualsevol persona pot estar convivint amb el protagonista de la seva novel·la. En el seu relat, no obstant, “més que el mal en si, explora la superació de la víctima que el pateix”.

Jordi Dausà, autor de Lèmmings, a la #BCNegra19 | Foto: Ester Roig

I totes tres novel·les ho expressen en un entorn en certa manera tenebrós, una part de la ciutat que queda oculta sota la intenció de mostrar-ne només la llum i la brillantor. Capell mostra una Barcelona igual de real que la que surt a la majoria d’imatges de l’època, no pretén amagar el que passava: “en aquella època a Barcelona hi havia gent morint constantment de sobredosi”. De fet, és Núria Queraltó la que engloba aquesta idea amb una frase que deixa patent aquestes “dues Barcelones” paral·leles: el que fan ells és “parlar de la deixadesa humana, del contrast de la societat que tots creiem normal convivint de prop amb actes que ens semblen monstruosos”.

La novel·la negra, moltes vegades, s’escriu per si sola sense la intenció d’arribar a un punt o altre. Acaba sent la realitat, molts cops, la que pinta de negre i vermell el que començava sent tan sols una història en blanc. Així finalitzava Queraltó amb una idea on coincidien tots tres autors: “no pretenia fer novel·la negra, sinó explicar la meva història; a vegades la realitat és obscura, i van acabar sent els crítics i lectors els que la van catalogar dins aquest gènere”.

Etiquetes: