La banda sonora de la humanitat

18.10.2017

En la llengua dels hopi, una de les tribus ameríndies del sud-oest dels Estats Units, Koyaanisqatsi vol dir “vida desequilibrada” o, una mica més poèticament i sofisticada, “un estat existencial que crida per una altra manera de viure”. A part d’un bon nom per un centre d’autoajuda, Koyaanisqatsi també és el títol d’un documental de culte dirigit per Godfrey Reggio l’any 1983, una pel·lícula sumptuosa que mai voldríeu veure enlloc que no fos una sala ben gran i ben fosca i que, el passat divendres, va obrir el Sit Back, el nou cicle músiques modernes organitzat per L’Auditori en col·laboració amb els principals agents de l’escena musical de Barcelona.

Imatges de Koyaanisqatsi, dirigit per godfrey Reggio

Què hi fa una pel·lícula protagonitzant una sessió a L’Auditori? Lluir una banda sonora de 73 minuts de música ininterrompuda a càrrec de Philip Glass que, al marge de la pel·lícula, ha esdevingut un dels poemes simfònics més populars del pare del minimalisme. És per això que a l’escenari de la sala Oriol Martorell de L’Auditori, la pantalla on es projectava el film quedava en segon terme deixant l’escenari pels GoGo Penguin, un grup de Manchester format pel pianista Chris Illingworth, el baixista Nick Blacka i el bateria Rob Turner. Tot plegat, una proposta de l’In-Edit, el Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona.

Aquesta banda sonora té una història. El mateix any en què es va estrenar el film, es va publicar un disc amb una selecció de fragments com si fos una banda sonora convencional. A mesura que la pel·lícula es va començar a convertir en una obra de culte, la música adquiria el mateix estatus fins que, el 1998, Glass va editar una versió més extensa amb fragments allargats i peces inèdites que va sortir a la venda com a àlbum autònom i que s’ha acabat convertint en un dels més reeixits del músic. La Philip Glass Ensemble, la banda creada pel compositor per interpretar la seva música en directe, ha fet sonar Koyaanisqatsi arreu del món.

En realitat, no té gaire sentit parlar de l’una sense l’altra: Koyaanisqatsi és una d’aquelles rareses en la història del cinema en la qual el compositor de la banda sonora entra a la sala de muntatge abans que el final cut estigui tancat. D’aquesta manera, a través del diàleg entre la música que feia Glass després de veure les imatges i l’edició que retornava Reggio, la mescla va anar centrifugant fins a la dissolució quasi perfecta que trobem al film.

El documental està format per imatges accelerades en time lapse o alentides a càmera lenta que mostren la relació de l’home contemporani amb el món: vastos paisatges naturals deixen lloc a arquitectures humanes, cadenes de producció fordianes, rius de treballadors anant i venint, pirotècnia militar i retrats de suburbis marginals. No hi ha diàlegs ni narradors en off, de manera que la interpretació de l’espectador s’ha de bastar amb la juxtaposició entre les imatges de Reggio i la banda sonora de Glass o, amb l’expressió precisa del compositor, “observar amb precisió la distància entre la imatge i la música”.

Com sempre que imatges i sons s’encadenen, la nostra fam de significats ens obliga a formular hipòtesis sobre què vol dir allò que tenim davant dels nassos. En aquest exercici desxifrador s’entén perquè el minimalisme de Glass era l’únic capaç de rescatar Koyaanisqatsi d’un moralisme antitecnològic amb inclinacions hippiesques de les quals mai hauria pogut escapar amb una banda sonora convencional. La música de Glass, refractària al sensacionalisme, amb prou feines jutja la voràgine del progrés tecnològic, sinó que indueix un estat de trànsit en l’espectador, fent-lo sentir com un observador extern a la seva pròpia espècie.

La primera imatge del film mostra un pictograma que els ancestres de les tribus Hopi van inscriure sobre la roca del Horseshoe Canion, al nord d’Utah. La pintura rupestre dibuixa unes figures fosques envoltant a una figura clara més alta que la resta que sembla dur una mena de corona. La següent imatge correspon a un primer pla de la ignició d’un Saturn V, el coet d’un sol ús que va dur l’Apollo 11 a la Lluna. Principi i final, i entremig passarem més d’una hora veient les diverses cares a través de les quals aquesta interacció entre l’home i el món es concretava el 1983: un collage de llum elèctrica, fum i metall que retrata el cènit de la industrialització americana, quan l’adveniment digital encara era ciència-ficció. Seguint la lògica de la lliure associació poètica més que no pas la d’una progressió narrativa, les imatges ens porten de fenòmens atmosfèrics a explosions nuclears, per tornar a la natura durant una breu digressió i, tot seguit, submergir-nos en l’activitat frenètica d’una fàbrica de salsitxes.

El to el marca la música de Glass: començant amb atmosferes d’una sonoritat extraterrestre, amplis silencis, notes distorsionades de contrabaix i carícies als plats de la bateria. A mesura que abandonem la naturalesa i ens endinsem a la ciutat, la distància entre el que veiem i nosaltres es va acurtant. Per reflectir-ho, la base rítmica accelera. Molt. Quan ens trobem en el clímax de la militarització, els arpegis glacials tan típics del músic britànic segueixen neutralitzant el judici emocional, però el baix elèctric ja s’ha fusionat perfectament amb la velocitat furiosa de la societat contemporània i ens manté completament hipnotitzants sense deixar espai per pensar. De la contemplació hem passat a la comunió, igual que l’home ha domesticat un entorn inhòspit per sentir-s’hi reconegut.

Panell de l’Esperit Sant a la Gran Galeria, Horseshoe Canyon.

La pregunta que travessa el film, però, és si realment ens sentim reconeguts en el món que hem construït quan aquest ens torna la mirada. Per si el significat del mot arcaic que dona nom a la pel·lícula no fos prou explícit, la poètica sublim de la darrera seqüència –sort que de la poesia se’n pot fer spoiler impunement-, ens mostra les despulles del mateix coet Saturn V que vèiem al principi del film, caient lentament en la immensitat del cel acompanyades amb el so de piano que ha adquirit una cadència eclesiàstica. Abans dels crèdits, veiem la traducció de les profecies Hopi que hem pogut escoltar durant documental  “si excavem coses precioses de la terra, estem convidant el desastre”. Més clar, l’aigua.

Però hi ha una tensió entre aquest missatge que denuncia de l’arrogància humana -la coneguda l’hubris que condemna al capitalisme desbocat a la tragèdia- i la sensació que ens deixa el film. L’asèpsia emocional de la música de Glass i la direcció de fotografia cristal·lina de Ron Fricke no encaixen amb el tremendisme al qual vol induir-nos l’epíleg textual, les úniques paraules intel·ligibles que trobem en tota la pel·lícula. Les imatges i la música de Koyaanisqatsi es resisteixen a obeir la simplificació del missatge New Age a les quals les vol encaminar Reggio, transcendint la dicotomia entre alienació i harmonia. Quan li van preguntar a Reggio per què no hi havia narració ni diàlegs, el director va respondre que ”des del meu punt de vista, el nostre llenguatge es troba en un estat de gran humiliació i ja no descriu el món en què vivim.” Irònicament, en l’únic intent d’intervenir lingüísticament en la seva pel·lícula –l’explicació del títol i la traducció dels càntics ancestrals que s’hi escolten-, el creador cau en allò mateix que denunciava i demostra que, davant d’un cim de la poesia audiovisual com el que ha assolit a Koyaanisqatsi, costa molt afegir paraules sense espifiar-la.

Acabada l’hora i mitja de viatge, els llums de l’Auditori ens van tornar a posar davant dels GoGo Penguin, que es van endur una ovació espectacular. La interpretació en directe d’una banda sonora amb tantes textures i alhora tan pocs instruments va fer l’experiència infinitament més esotèrica del que es podria aconseguir només amb una pantalla -que en el cas que ens ocupa, ja seria bastant-. Contemplar en directe procés material de fabricació d’una banda sonora t’acosta a la música sense distanciar-te de la pel·lícula, i en aquest cas vam poder veure una analogia entre la transició de simplicitat a complexitat que explica el film i la feina dels músics. Començant amb molt poc, vam acabar en un esclat musical que rivalitzava amb el calidoscopi d’imatges. Un però: va faltar un cor de monjos recitant de viva veu les lletanies en directe.

L’Auditori s’ha acompanyat per crear aquesta nova aposta d’alguns dels programadors més importants de la ciutat com Razzmatazz, El Segell del Primavera, L’Afluent, el MIRA, In-Edit i Cooncert, noms que evoquen una manera de consumir música més instrumental que la que esperem de l’auditori. El Sit Back ens convida a una manera diferent d’escoltar de la que proposen aquests actors, que normalment trobem barrejada amb una experiència de festa, xivarri i substàncies estupefaents. Com el seu nom indica, aquest cicle va de posar-nos còmodes a la butaca i escoltar la música, també la moderna, sense estar pendents de res més.

El segon dels projectes serà en col·laboració amb el festival MIRA i portarà a L’Auditori tota una referència de l’electrònica centreeuropea, l’alemany, Wolfgang Voigt, més conegut com a GAS, per presentar el seu darrer treball Narkopop (7 de novembre). Podeu consultar tota la programació aquí.