L’Avenç celebra 40 anys

14.12.2017

L’Avenç celebra quatre dècades. Quaranta anys sent un dels principals magazins –sinó el central– d’història i cultura del país. De qualitat periodística i literària no li’n falta. De cura per la forma, tampoc. Ara fa quaranta anys, una colla de llicenciats en història començaren a fer passos cap al primer número. Naixia L’Avenç en un entorn purament acadèmic. En aquest jove grup fundacional hi havia Carme Isasa i Fèlix Manito units a Oriol Regàs i Ferran Mascarell –qui de tots ha tingut una trajectòria pública més destacada–.

Detall de la coberta del número de celebració. Una portada cedida pel diari Berria | @ L’Avenç

El primer número, publicat el desembre de 1976, informava sobre una realitat capital que encara era considerablement ignorada: existia una institució que es deia Generalitat de Catalunya. Mascarell i Leandre Colomer publicaven en aquell número una entrevista a Tarradellas feta a Saint-Martin-Le-Beau pocs mesos abans de deixar l’exili. Aquestes primeres peces foren la llavor del criteri de continguts que L’Avenç ha seguit fins avui: explicar quina és la personalitat històrica de Catalunya.

“Quaranta anys són una xifra significativa per a una revista de cultura”, diu Josep Maria Muñoz, el director de la capçalera. La sorpresa de mantenir-se tot aquest temps és palmària: “El primer èxit és la continuïtat en un país sacsejat com el nostre”. “Valorem haver tingut un període llarg de continuïtat sense cap grup editorial o poder al darrere”, afegeix. En aquest sentit, la revista és un exemple d’independència. El camí ha estat net de pressions.

En aquests quaranta anys L’Avenç ha patit canvis, com és lògic. S’ha forçat a adaptar-se. Diguem que dues han estat les etapes segons el tipus de revista que s’ha volgut confeccionar des de la direcció. Un primer període –vint anys– orientat gairebé en exclusiva a la història narrada per historiadors. I una segona etapa que comença el 1997, quan la revista pren un revolt sense retorn que el durà fins on està situada ara.

Aquell any, L’Avenç complia 20 anys en una situació molt diferent de la de la fundació. L’autonomia estava consolidada, els mitjans públics ja gaudien d’una certa solidesa i la universitat havia canviat –havia perdut capacitat d’influència–. Cap a finals del 98, amb l’arribada de Muñoz a la direcció, la revista s’estudia i es regira. Aquest gir, però, no l’hem d’entendre com una renúncia. Simplement, es marca el camí cap a una publicació més clarament cultural. La capacitat de pensar històricament continua intacta en aquell moment i, de fet, segueix sent un dels comesos troncals de la publicació avui. Tant és així que la revista no es fa exclusivament amb periodistes. Les rúbriques centrals serien les dels historiadors, seguides de les dels escriptors i els periodistes.

Una nen llegeix el primer número de L’Avenç | @ L’Avenç

Aquest nou rumb també va implicar la suma de models forans. Autors traduïts que mostressin noves maneres de fer periodisme, “el periodisme que ens agradaria fer”. Entre aquests autors hi ha J. M. Coetzee (la revista fou pionera en publicar-lo a través dels seus textos a la The New York Review of Books). Coetzee seria un bon exemple de tals articles renovadors. “Teníem molta voluntat de mirar enfora”, explica Muñoz, que volia agregar exemples del model anglosaxó, especialment, però també del francès o l’italià. “Tot això ha anat donant una nova vida a la revista”.

Una manera de fer

El tarannà de la revista és fàcilment identificable. Rigor, exercici just de la immediatesa, elusió de la polèmica o el comentari polític fàcil i una mirada històrica sostinguda. O encara més succintament: segons Núria Iceta, editora de la capçalera, es tracta d’una revista “crítica, llarga i lenta”. Slow journalism, li agrada dir-ne. Al fet que sigui una publicació de cocció lenta hi ajuda el seu caràcter mensual. “La nostra periodicitat et permet mirar les coses amb distància”, apunta Muñoz. Director i editora subratllen especialment el paper social que volen donar i han de tenir els historiadors. La voluntat d’assenyalar a mestres influents. “La memòria és l’eix que depassa història i cultura”, rebla Iceta.

Sobre les línies de treball obertes de cara al futur, la primera parada és l’adaptació al medi digital. Tenen claríssima la continuació en paper però volen sumar una oferta en pantalla més atractiva i àmplia. Ja difonen prèviament algun text abans que surti en paper però encara és poca cosa si es vol competir a un nivell alt de la taula de publicacions digitals. La intenció és oferir més continguts de manera fraccionària. Una altra manera d’arribar als lectors que en cap cas és substituïdora del format físic: “Entenem la revista com una unitat en paper de la primera a l’última pàgina”.

Durant aquests quaranta anys també ha canviat el perfil de lector. Ara s’acosta més al de joves professionals del món de les humanitats o la gent que està al cas de l’actualitat però busca una anàlisi cultural més profunda. Els canvis de les últimes dues dècades han resultat en un pòsit de lectors més dilatat i rejovenit. Així i tot, “hi ha més públic que no ens coneix que no pas persones que ens llegeixen”, veu Muñoz. “Tenim la sensació que molta gent desconeix la qualitat de la revista que fem”.

La força encoratjadora i econòmica continua estant en els subscriptors. “Ells són qui ens han dut fins aquí”.

Número extraordinari

Aquest desembre, a banda del número mensual corrent, l’equip de L’Avenç ha volgut publicar un exemplar commemoratiu per a coronar els quaranta anys. El número és nodreix, sobretot, de textos ja publicats. Però també reuneix articles nous i autoreferencials. Han convidat a rúbriques col·laboradores importants a parlar sobre la publicació. Jordi Puntí, per exemple, parla de la revista com “una forma de diàleg”.

Coberta icònica de Joan Brossa per al número 200 de la revista (Febrer de 1996) | @L’Avenç

La majoria dels articles rescatats tenen en comú que han estat escollits “per a resumir alguna de les preocupacions de la revista en aquesta etapa de quaranta anys”. I la major d’aquestes preocupacions ha estat la fricció entre Catalunya i Espanya. “La missió ha estat explicar que el conflicte no ve de l’última legislatura. Ve arrossegant-se els últims cent anys”. Com a mínim, vaja. “Hem fet la història del país amb simpatia”, assenyala Muñoz referint-se a un article de Pierre Vilar (Podem fer la història d’un país sense simpatia?) en aquest número

La portada triada per aquest número extraordinari va en aquesta línia. La imatge presenta un mapa d’Espanya format per tasses plenes de cafè. Els recipients situats a la zona catalana del mapa estan esmicolats. “És el cafè para todos esberlat”, ironitza Muñoz. La portada és obra de l’equip del diari Berria, que la va publicar en un dominical del mes de novembre. L’Avenç l’ha recuperat per gust estètic però especialment pel simbolisme que reuneix.

Doble celebració

A l’aniversari de la revista se n’hi suma un altre: els deu anys d’Els Llibres de l’Avenç, l’editorial annexa a la publicació. La tasca editorial començà el 2006 sota el paraigua de RBA, una col·laboració que va acabar el 2012 per desavinences en els projectes culturals i empresarials que cada part defensava.

La filosofia de l’editorial és bastir “una plataforma de trobada i irradiació”. La intenció, doncs, és agombolar a una determinada generació, la dels escriptors que ara entren a la maduresa (Anna Ballbona, Joan Todó, Puntí mateix). Autors que han anat trobant un lloc de sortida a la casa de L’Avenç.

També hi ha la voluntat d’inventar-se sumant o ampliant articles publicats a la revista. Per exemple, el primer trimestre de 2018 sortiran llibres inèdits d’Adrià Pujol (Els barcelonins) i Julià Guillamón (El barri de la Plata). Una recuperació també és inevitable. Llibres que no estan a disposició del lector. Es publicaran Les closes de Maria Àngels Anglada i els Diaris de Katherine Mansfield, una traducció sense edició catalana fins ara.

Entre la secció de Literatura i la d’Assaig, Els Llibres de L’Avenç porta publicats una vuitantena de títols repartits a meitat i meitat.

Primer equip de L’Avenç. A la dreta de tots, Ferran Mascarell | @ L’Avenç