Kyra Kyralina o l’aspiració cap a l’absolut

Coincidint amb la publicació de la traducció catalana de Kyra Kyralina, de Panait Istrati (1884-1935), publicada a Edicions de 1984, us oferim, per gentilesa de Mircea Cărtărescu, l’epíleg que va escriure en ocasió de la reedició de la traducció alemanya de Kyra Kyralina (Berlín: Klaus Wagenbach, 2016) firmada pel poeta i traductor Oskar Pastior (1927-2006), que l’havia publicada primer a Bucarest l’any 1963 i, posteriorment, a la RDA, l’any 1975.

Panait Istrati hauria pogut no escriure res, mai. La seva veritable vocació no va ser la literatura, sinó la llibertat. La seva manera natural de viure va ser el vagarejar, l’anar amunt i avall, l’errar continu a la recerca del Graal que és el cor humà. No li va interessar res més. I el reivindiquen per igual dues marginalitats: el proletariat lumpen i Llevant, ambdós amb els seus mites crepusculars, amb la seva vida fora de la història i amb el seu pintoresc ombriu, violent i al mateix temps viscut com un somni del vençut, del rodamón mancat de sort a la terra. Però Panait Istrati rebutja qualsevol identificació completa amb cert món o causa.

La confusió, l’ambigüitat, la impossibilitat de cenyir-lo en cap categoria de la cultura ‘normal’, europea o nacional, ha fet que la seva obra, tot i ser molt llegida, hagi passat sovint per alt a les històries de la literatura. En la cultura romanesa no hi ha un cas més flagrant d’haver ignorat i, en conseqüència, d’haver oblidat un autor. Tot i el seu èxit en la dècada dels anys 30 va ser més gran que el de qualsevol altre escriptor romanès, els crítics no han sabut què fer amb ell i amb la seva obra. A l’època es va parlar del ‘cas Istrati’, motiu de derrota i de controvèrsia. Les tant nacionalistes històries literàries romaneses no van aconseguir assimilar-lo.

Abans que res, Istrati era mig grec i parlava la llengua grega igual de bé que la romanesa. El seu pare era el comerciant Valsamis de Cefalònia. En la dècada dels anys 40 va unir-lo una gran amistat amb Nikos Kazantzakis, amb qui compartia també l’exaltació estilística, i el vitalisme d’un Zorba o d’un Codin. Després, la seva vida va ser un continu de viatges tant als Balcans, a Llevant i Egipte com a Europa i Rússia, amb poques estades al seu país natal. Però la crítica literària romanesa el va ignorar en primer lloc perquè pràcticament la seva obra significativa havia estat escrita en llengua francesa i no en romanès. Alguns temes i personatges dels seus escrits procedeixen de l’espai romanès danubià.

Si Istrati gairebé no existeix en la cultura romanesa, encara existeix menys en la francesa, tant autàrquica el segle passat, en la qual els escriptors ‘forasters’ van ser tan poc considerats. Tenim, per tant, el cas d’un escriptor trans-nacional i trans-lingüístic que tot just ara, en el clima multicultural de la postmodernitat, esdevé certament interessant. El cas d’una escriptora procedent de Romania com Herta Müller té, per exemple, molts punts en comú amb d’Istrati, però en el cas d’ella la marginalitat i la transcendència de les fronteres entre ètnies, llengües i nacions han estat fructífers han i han estat centre d’atenció mentre que, pels mateixos motius, però en un altre món, amb altres valors, l’autor de Kyra Kyralina ha estat oblidat.

Panait Istrati no és ambigu només com a autor. Des d’un punt de vista ideològic va ser igual de contradictori, amb conseqüències molt serioses per al seu destí i per a la seva carrera. Va començar el camí, igual que molts membres del proletariat ‘lumpen’, fills dels barris marginals i de la pobresa, com a socialista ingenu i sentimental, enamorat de la humanitat i dels oprimits pel destí. El populisme rus (els naródniki, revolucionaris de la segona meitat del segle XIX), els humiliats i dissortats de Dostoievski, el món petit de Maxim Gorki deixarien una empremta en els seus escrits. Arran del seu èxit internacional, va atraure l’interès de la maquinària de propaganda soviètica, igual que molts escriptors i intel·lectuals occidentals del moment, socialistes de caviar, ditiràmbics adreçats a l’experiment estalinista. Però a diferència d’aquests, Panait Istrati va arriscar (i va destruir al cap i a la fi) la seva carrera i la seva vida mostrant al món la pertorbadora veritat sobre el que era en realitat el comunisme rus. L’any 1929 va visitar la Unió Soviètica i va publicar Vers l’autre flamme – Confession pour vaincus, un dels llibres més valents d’aquella època. En conseqüència, els mateixos autors que l’havien considerat fins aleshores com un camarada d’idees el van relegar a l’ostracisme, aixecant al seu voltant un mur de silenci. En els seus darrers anys, Istrati s’enfonsa en la malaltia, l’oblit i un estrany pèndol cap a la dreta ideològica. A la seva mort, absolutament típic per aquest autor de vagarejos tràgics en el laberint del cor humà, era condemnat per tot l’espectre politico-ideològic: havia esdevingut l’enemic de tots.

Una de sola va ser sempre la vocació d’Istrati: la llibertat. La literatura descoberta tard, va ser només un instrument per ampliar encara més l’horitzó de la seva llibertat de viure i d’expressar-se. Cansat després d’una joventut de rodamón per tot el món, Istrati naufraga l’any 1921 a Niça, on, desesperat, intenta suïcidar-se. La ferida que es fa al coll li dóna poques possibilitats de sobreviure. Mentre agonitza en un llit d’hospital, els metges troben a la butxaca del rodamón una llarga, patètica carta adreçada a Romain Rolland. Sense els dos miracles següents, la seva recuperació sorprenent i la resposta del gran escriptor francès, impressionat per la carta del moribund, no hauríem sentit mai parlar d’un autor anomenat Panait Istrati. Va ser com la seva segona vida, la literatura, que havia d’alimentar-se totalment de la primera, la dels viatges infinits per mons crepusculars i pintorescs, onírics i crus, el món de l’Orient tant estimat per l’autor.

El seu primer text, prologat per Rolland, va ser Kyra Kyralina, publicat l’any 1924, que va tenir immediatament i un immens èxit internacional. Fins i tot aquest èxit va afegir una altra ambigüitat a la discussió sobre l’obra d’Istrati. Ja que, al cap i a la fi, no podem deixar de demanar-nos-ho: aquest èxit es deu als valors mateixos dels textos o al seu context? Es pot explicar pel mite de l’escriptor damnat, rebutjat per tots els mons on havia viscut, vençut i suïcida, ‘L’homme qui n’adhère à rient’, com s’anomena ell mateix en un assaig de l’any 1933? O per l’exotisme oriental dels temes tractats? Pertany, en definitiva, l’obra d’Istrati a l’alta literatura, o és encara una mostra de la literatura ‘popular’, de consum, que aposta pel sentimentalisme i el gust pel kitsch del lector mediocre? Vet aquí encara una frontera que, en el cas de l’autor de Kyra Kyralina perd significació. A Istrati, no li importava si escrivia per a molts o per a pocs. Va recórrer amb la mateixa devoció, a procediments populars i cultes, ja que no li preocupava la coherència literària, sinó més aviat la veritat humana evidenciada a través de l’escriptura.

En l’estela de les peripècies de Stavru per l’Orient otomà, Istrati va construir-hi un món sencer reunit al voltant d’un personatge alter-ego, Adrian Zografi, que conta sens parar, com una Sheherazade danubiana, relats màgics i nostàlgics d’un món sensual, primitiu, sense vincles amb el progrés de la civilització europea: L’oncle Anghel, Els haiducs, Codin, Mihail, La Mediterrània, Els cards del Bărăgan. Confessions i nostàlgies, una atmosfera de somnis semblant a la produïda pel haixix, un gran coneixement de la psicologia de l’home humil, fora de la història, amagat sota la pols dels segles són el que uneixen aquests relats que recorden sigui la grandesa de Sadoveanu, sigui la decadència fantasiosa de Mateiu Caragiale.

Pròpiament dit en l’escriptura, Istrati és un diletant superior, dotat amb un immens talent nat. No li preocupen de cap manera les regles de l’art narratiu, no somia canviar el joc literari, la modernitat el deixa fred. Les seves apostes són, d’alguna manera, trans-literàries, però ens són servides amb uns inesgotables recursos de narrador. De fet, allò que escoltem contínuament, amb un plaer constant, és el relat d’unes vides. En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins. Res no és accidental, tot està governat pel destí, cada ànima conté des del principi la seva pròpia tragèdia. Cada personatge esdevé representatiu de la humanitat, una paràbola viva del cor humà. Reconeixem aquí un pattern sapiencial, de natura oriental, una figura de l’oralitat que havia romàs en gran part aliena al sistema occidental, molt més fidel a la tradició escrita.

Kyra Kyralina és, des d’aquest punt de vista, un relat exemplar. La gent només hi existeix per explicar la seva història. Històries com les de Sheherazade, fluint les unes de les altres, girant al voltant d’una confessió central. Ja que al bell mig del llibre s’hi troba Stavru, petit comerciant de llimonada en el món mig turc de la Braila del segle XIX, que es torna pobre al final d’una vida enigmàtica i aventurera. Adrian Zografi, el narrador genèric, sap sobre ell que ho havia perdut tot arran d’un matrimoni desastrós, que s’havia acabat d’una manera vergonyosa i deshonrosa. El misteri ‘abominable’ de Stavru es desvela en una fonda, a mitjanit, quan el petit comerciant agredeix sexualment el seu company de viatge. Aclaparat per la seva ‘culpabilitat’ (en relació al codi ètic d’aquells temps), Stavru es confessa a l’ofès, descabdellant la increïble aventura de la seva vida.

La infantesa de Dragomir –el veritable nom de Stavru- s’esdevé en un espai mític, paradisíac/infernal, un cau de mandra i plaers orientals. Les deesses vils/sublims de la casa són la mare i la germana de l’infant, que ell adora. Les dues viuen en l’opulència i el vici, envoltades d’amants, de menges i begudes fabuloses, d’instruments musicals del món otomà. El mateix Dragomir està enamorat sensualment i espiritualment de la seva germana Kyra, de qui és inseparable. El pare dels joves ve de tant en tant a l’alcova de la depravació i castiga d’una manera salvatge la dona i la filla. Finalment, Dragomir i Kyra posen en marxa l’assassinat del seu pare, per després fugir de la casa maleïda.

El relat comença en el moment en què l’adolescent i la germana s’escapen de l’espai uterí, protector de l’alcova materna i s’endinsen en un món immens, incomprensible, el coneixement del qual els mancava del tot. És el món estrany, bigarrat, immoral de l’Imperi Otomà, tan semblant al poblat per jinns i catifes voladores de Les mil i una de nits. Els joves són raptats per viciosos amos d’aquest món i separats dolorosament i  traumàticament, l’un de l’altre. Kyra desapareix en un dels milers d’harems de l’Orient, i Dragomir arriba a ser víctima sexual d’un seguit d’amos rics, generosos i sumits en el vici. En aquest moment, el relat ateny un què de l’atmosfera malsana de la famosa novel·la Vathek de William Beckford. Príncep captiu d’un palau d’una esplendor ostentosa, el jove porta una vida de luxe i abjecció amb la qual no pot reconciliar-se i de la qual intenta permanentment escapar-se’n perquè l’únic valor del seu món és la seva germana, Kyra. La recerca d’aquesta ànima bessona té a la novel·la accents gnòstics: Kyra esdevé el símbol d’una aspiració cap a la puresa i l’assoliment,  cap al retrobament de la unitat platònica i del paradís originari. La germana de Dragomir s’identifica al final, exaltada per la nostàlgia del seu germà, amb “Kyra Kyralina, flor de jardí”, personatge mític de les balades populars romaneses.

Dragomir arrisca la seva vida per retrobar-la. S’escapa del palau i es retroba, de nou, tot sol i sense defensa, davant de les trampes i dels perills del món de somni de l’Orient. Li sembla reconèixer Kyra en una odalisca d’un palau vigilat per geníssers, intenta penetrar-hi, és enxampat i viu l’experiència horrible de les presons turques, que culminen la seva submissió en l’abjecció. Però com més s’enfonsa en la vilesa, la malaltia i la pobresa, més alt és l’ideal de la germana santa, no tocada pel fang, i li sembla més alt i més inaccessible. És el somni d’aquest home a qui res d’allò humà no li ha romàs aliè, la guspira de la divinitat de la seva humil i anònima vida.

Reconeixem en aquesta història el patetisme dels autors obsessionats per la condició humana, els de la mateixa família espiritual que Panait Istrati, Kazantzakis, per exemple, o Céline. Reconeixem també el rebuig a les convencions literàries, l’aposta per la sinceritat de la confessió, el desig de captivar a través de la riquesa i l’inèdit de l’ésser humà que trobem als escrits de Dostoievski (Marmeladov és, per exemple, un depravat sublim, amb qui Stavros té molts trets en comú), o de Gogol. A Panait Istrati no li interessa en primera instància la literatura, sinó allò humà de l’home, allò ètic i metafísic, que juntament amb la bellesa formen la unitat que els antics anomenaven kalós kagathós. Cada escrit seu és un al·legat a favor de la llibertat, de la vida i de la narració al mateix temps. És el valor que per a Istrati esdevé l’equivalent del nostre destí a la terra.

Enllà de la bellesa del text en si mateix, i contribuint decisivament a això, un punt de màxim interès d’aquesta edició és la traducció del relat, que es deu a un dels poetes alemanys d’origen romanès més importants, el malaguanyat Oskar Pastior, virtuós en igual mesura de la llengua romanesa i de l’alemanya. Només aquest fet, seria suficient per recomanar de llegir aquest escrit màgic.

Mircea Cărtărescu

Més informació: 

La traducció es presentarà el dijous 31 de maig, a les 19 del vespre, a la llibreria Jaimes de Barcelona i comptarà amb la presència de l’escriptor Ramon Solsona i el traductor del llibre.