Kurt Vonnegut. La matriu que arrossega

16.10.2014

Amb Mare nit, de Kurt Vonnegut, no seràs capaç d’imaginar-te per on poden anar els trets. Aquest llibre no conté ni una punta de ciència ficció i compta amb personatges i fets històrics que el doten de més realisme. Aprofitant la publicació de Mare nit, l’editorial Males Herbes va celebrar un homenatge a l’autor a l’Heliogàbal aquest diumenge dia 19 d’octubre.

Kurt Vonnegut

Qui va llegir amb delit Bressol de gat el retorn de Kurt Vonnegut a la nostra llengua no li ha passat gens desapercebut. De fet, segur que l’esperava. Amb Mare nit tornem a trobar els capítols curts i ritmats i la prosa esponjada de l’autor nord-americà. Però, sobretot, gaudim altre cop els petits personatges engrandits pels defectes naturals, tics absorbents, les manies i conviccions que els configuren. La paciència i calma aparent amb què els protagonistes van assimilant tots els esdeveniments incongruents i desllorigadors que passen al seu voltant també es respira a aquesta segona novel·la de Vonnegut traduïda al català per Martí Sales i publicada a l’editorial les Malesherbes.

Hi ha voltes que les expectatives ens juguen males passades anticipant-se i fem conjectures d’un llibre abans d’obrir-lo. Sucumbir a aquests jocs de la imaginació i recordar a Bokonon el déu endiumengat de Bressol de gat, en el cas de Mare nit, no ens servirà de res. Per moltes cavil·lacions que hagis fet, no seràs capaç d’imaginar-te per on poden anar els trets. Exagero, és clar. Però no massa. Aquest llibre no conté ni una punta de ciència ficció (almenys en els termes més clàssics) i no s’imagina quelcom que no poguéssim trobar algun dia a prop de ca nostra. Ans el contrari, perquè compta amb personatges i fets històrics que el doten de més realisme. Així doncs, per exemple, ens trobem a Eichmann, el dirigent nazi, que segons la filòsofa Hannah Arendt representava la banalitat del mal. I seran aquest –amb la seva amoralitat i estupidesa– i la resta de personatges –forts, absurds, prenys de raons incongruents o d’idealismes màgics–, qui configuraran la persona del nostre protagonista: el dramaturg anglès de parla alemanya, Howard W. Campbell. Eichmann, serà sobretot un reflex negatiu i la resta de subjectes esdevindran les diferents vessants d’una mateixa muntanya.

La història, escrita en forma de «confessions» des d’una presó de l’estat d’Israel, ens desgrana aquesta lluita silenciosa entre el personatge creat i la persona real. Pugna que es pot resumir amb la lliçó que diu contenir el llibre i que Vonnegut la fa constar a la introducció: “Som el que fem veure que som, així que més val que anem amb compte amb el que fem veure que som”. He dit que no ens ho podem imaginar, però mica en mica, a mesura que anem avançant, i previnguts de la lliçó, la història se’ns anticipa. Ho veiem a venir tot però no tenim al sensació d’estar davant un llibre previsible sinó que és la força del fat que ens empeny a pensar un “ai, ai, ai” mentre patim pel nostre amic Campbell.

Tothom construeix el personatge de Howard W. Campbell. Tothom menys ell, sembla. Tant els qui el recluten per un bàndol com per l’altre, tenen un idea certa de qui és ell a partir de la les seves accions; el creuen tal i com es mostra. De fet, allò que resta ocult, dins de l’àmbit del jo més íntim, no desapareix però és incompartible i, per tant, hi ha una part d’ell que no pot acabar d’accedir a la realitat. Des d’un grupuscle de xarons ancians feixistes i contradictoris que l’encalcen per fer-lo dels seus, el veí que compagina la seva faceta artista amb brots existencialistes amb la d’espia de la URSS, un enigmàtic agent del servei d’intel·ligència dels EUA, el jove metge jueu i la seva mare de memòria imperenne i tants d’altres, són els diferents modeladors que intervenen en la construcció del jo de Howard W. Campbell. Ell, un home apartidista, un artista aposentat, consagrat gairebé de forma pueril a les lletres i a l’amor de la seva Helga esdevé, a vista dels altres, el més gran i enginyós ideòleg nazi.

I Campbell, interpreta tan bé el paper que li han encomanat que no pot deixar d’esdevenir just allò que no és. Així doncs, perdut, hi ha un moment que no sap quan actua i quan procura ser ell. L’única certesa que té és l’amor incondicional, absolut i completíssim de la seva dona dins el seu “país de dos”. I aquest és certament al lloc on hauria volgut agombolar-se si no l’haguessin arrossegat tan fortament les circumstàncies. Un joc de disfresses que deixa de ser-ho per esdevenir una funda quasi enganxada a la pell. La frontera entre la realitat i allò ocult és tan fràgil, que es confonen en una sola. Nosaltres, espectadors externs, lectores de les seves confessions –i en part, doncs, de la seva ànima–, ens creiem fermament a Howard W. Campbell. Però podríem no creure’ns-el. I és que no té cap mena d’argument a favor de si mateix a part del fet que no actuava convençut sinó amb convenciment. I és d’aquest punta de llapis on s’ha de construir tota la seva salvació. Que no és poc.