Kubrick és a Barcelona!

-Voy a algo de Kubrick ahora.
-Está Kubrick en Barcelona?
-Sí, claro, presenta su nuevo libro.

 Conversa entre un home i una dona
al CCCB, dimarts 23 d’octubre del 2018.

Era l’any 2003 quan per primera vegada els estudiosos van poder accedir al patrimoni personal del cineasta Stanley Kubrick (1928-1999). Els arxius contenien una gran quantitat de material: documents de recerca i producció, guions, correspondència, vestuari, càmeres… Només un any més tard, el 2004, la Deutsches Filmmuseum presentava una exposició al voltant de tot aquest contingut, i catorze anys després, aquesta mostra es presenta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Stanley Kubrick, la proposta expositiva, ja ha passat per 18 localitzacions diferents, però la directora del Deutsches Filmmuseu, Ellen M. Harrington, assegura que cada ciutat li afegeix un punt de vista diferent. A Barcelona hi podem veure sis-cents ítems entre imatges en moviment, objectes i material procedents dels arxius personals del director, així com correspondència amb el talent que el va envoltar; però que ofereix la capital catalana d’especial?

De la mà del crític de cinema Jordi Costa, el CCCB mostra continguts inèdits com ara entrevistes d’actors i directors col·laboradors de Kubrick o una instal·lació audiovisual biogràfica signada per Manuel Huerga. Es tracta d’una pantalla gran que dona la benvinguda al visitant i l’introdueix en la vida i l’obra del cineasta. A més, el Centre de Cultura Contemporània ha tingut la sort que el 2018 fa 50 anys que es va estrenar el film 2001: una odissea a l’espai (1968), i la institució pot exposar peces que van estar fetes expressament per una mostra d’enguany del Deutsches Filmmuseum al voltant d’aquesta pel·lícula.

Aquesta és la primera exposició que s’efectua sota les ordres de Judit Carrera, nova directora del CCCB en substitució de Vicenç Villatoro. Carrera creu que la iniciativa és important per “la forta influència que ha tingut Kubrick en la cultura contemporània” i també perquè tracta temes d’actualitat com la violència, el desig o el poder. Segons la directora, tot i que la mostra s’hagi vist en altres llocs, comparteix “la vocació de diàleg interdisciplinari del CCCB i també permet fer una lectura local de qüestions internacionals”.

L’exposició emfatitza la relació de Kubrick amb l’Estat espanyol, on, per exemple, va gravar escenes d’Espartàc (1960). A la sala dedicada a aquest apartat, llegim una cita on l’actor Kirk Douglas explica que per la pel·lícula “vam contractar 8.500 soldats espanyols, als quals vam pagar vuit dòlars al dia, per representar tant els guerres romans com els esclaus rebels. L’única ordre categòrica de Franco va ser no permetre que cap dels seus soldats morís a la pel·lícula. No és que estigués preocupat per la seva seguretat: simplement no volia que féssim que semblés que hi morien. Orgull espanyol”.

Bach, Van Gogh, Kubrick

“Tal com reconeixes Bach o Van Gogh, reconeixes Kubrick pel seu estil”, explica Jan Harlan, productor i cunyat de Stanley Kubrick, que ha reivindicat el seu company com un artista total i com una de les persones que més ha dignificat la figura del director de cinema a nivell mundial. A l’exposició mateix llegim que “quan va recollir el premi al conjunt de la seva trajectòria atorgat pel Directors Guild of America el 1997, Stanley Kubrick va comparar el procés de fer una pel·lícula amb l’esforç d’escriure Guerra i pau dalt d’un auto de xoc en una fira”.

Al CCCB, Harlan també ha recordat que Bach deia que un geni era un 10% talent i un 90% feina, i aquesta sentència s’aplica totalment a la manera de fer del director homenatjat. Si és veritat que “el geni neix però també es fa”, com també defensa Jordi Costa, una de les lectures de l’exposició del CCCB va en aquesta direcció. A mesura que passen les sales -dedicades al principi a la primera incursió laboral de Kubrick, com a fotògraf per la revista Look; després a totes i cada una de les seves pel·lícules; i finalment a la seva obra inèdita- l’espectador pot analitzar el progressiu aprenentatge del geni. També es poden analitzar altres detalls, com ara la pionera incorporació de la tecnologia en les seves creacions o el seu sentit de l’humor.

Però com era realment aquest referent? Segons Jan Harlem, Kubrick “era escèptic però amb esperança; autocrític i lent”, i li agradava treballar amb “poca gent i gens de soroll”. Precisament sobre la personalitat de l’autor en parla Manuel Huerga a la instal·lació audiovisual que hem comentat abans, on s’intenta desarticular la idea de Kubrick com a misantrop, i es vol transmetre la imatge d’una persona extremadament apassionada per la seva feina. Segons Jordi Costa, el cineasta era “un humanista pessimista”, i tot i la violència de les seves obres, això no el feia cruel: “Kubrick tenia una mirada compassiva i humana molt evident que a les seves pel·lícules assolia un alt grau de complexitat”. Qui vulgui comprovar-ho, pot fer-ho fins el 31 de març al CCCB. Que hi vagi amb temps, perquè la mostra és llarga, i com més fan, més eterna.