Krzysztof Piesiewicz, el guionista de Kieślowski

9.07.2019

Krzysztof Piesiewicz és un home madur, temperat, amb una aureola absent. Amb prou feines somrient, a sota veu, mormolejant en la seva llengua estranyament musical, va desgranant les seves respostes a les preguntes que li planteja Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, que ha programat una exhaustiva retrospectiva sobre l’obra de Kieślowski. Repeteix sovint l’adjectiu “important”. Les seves paraules, com sacsejades de brasa, queden surant a l’atmosfera de la Sala Laya com filaments fosforescents, trenats de sentiment i nostàlgia. Alguns bateguen amb una saviesa especialment colpidora, sobris i lleugerament oraculars.

Krzysztof Piesiewicz a la Filmoteca de Catalunya

Piesiewicz, guionista de disset peces del celebrat director polonès, és el convidat d’excepció per obrir el cicle. Hi obrirà també l’exposició Krzysztof Kieślowski: Empremtes de la memòria, produïda pel Museu de Cinematografia de Lodz (Muzeum Kinematografii w Łodzi), que consta d’una vintena de cartells de les seves pel·lícules. Aquest material es disposa en conjunt amb una trentena de fotografies fetes pel realitzador mateix mentre estudiava a la ciutat de Łódź i que provenen de l’Instytut Polski (Instituto Polaco de Cultura en Madrid), així com la projecció d’un documental realitzat per l’assistent de direcció de Kieślowski (I’m so so de Krzysztof Wierzbicki, 1998) i produït per la televisió danesa. En el documental, que fou gravat durant un retir voluntari, uns mesos abans de la seva mort, el director es mostra com un home modest, amb sentit de l’humor, i amb una vasta curiositat intel·lectual.

La sala queda a les fosques i es projecta un fragment de la pel·lícula Sense fi (1984). Ens obrim a la sentència final d’un judici. L’acusat, d’aire embadalit i perdut en el neguit o en el record, finalment queda castigat amb una pena menor. El seu advocat, aixecant-se del banquet, seu al costat d’una dona preocupada, i li llegeix un fragment d’un poema críptic i crepuscular, en un gest que hom no se sorprendria de trobar en un conte de Bolaño.

Piesiewicz es va creuar amb Kieślowski l’any 1982, quan aquest preparava un documental sobre els judicis polítics en la Polònia de la llei marcial. Advocat defensor en nombrosos d’aquests judicis, Piesiewicz, que inicialment va acceptar col·laborar-hi com a assessor, aviat s’adonà que la millor aproximació al tema era, de fet, la ficció. Bez Konca (Sense fi, 1984) és precisament el producte d’aquesta col·laboració iniciàtica. Piesiewicz es va convertir en el guionista en tota la filmografia de Kieślowski.

Esteve Riambau pregunta a Piesiewicz com va traduir el seu coneixement jurídic en una obra dramàtica. Piesiewicz rep el missatge dels xiuxiuejos de la traductora, i queda breument en silenci. Després de la pausa, superada l’abstracció, el seu to esdevé afable, i encara esbossa un mig somriure. Va bastint la seva resposta amb alguns apunts, partionats per la traducció diligent de Joanna Bardzinska, i que, com pinzellades d’un petit quadre impressionista, es van encaixant per deixar-nos veure una menuda fotografia lluminosa i coherent. “Primer de tot, vull dir que m’alegra molt tenir aquest moment per poder parlar de Kieślowski amb vosaltres. Sovint, després de la seva mort, tinc el sentiment que ja ningú no em necessita. Disculpeu-me, perquè m’ha commogut força l’escena. Tot això fou un tram gran de la meva vida i de la meva joventut. Assistia com a advocat als judicis, a les presons, als centres de detenció.

Fotograma de la pel·lícula “Sense fi” © P.P. Film Polski

Recordo bé l’esperit d’agost del 1980 [any de mobilitzacions obreres molt notables, que van ser el moment fundacional del sindicat Solidaritat]. Hi havia una unió molt intensa. Tots estàvem plegats. Tinc la certesa que aquesta simbiosi no es repetirà en dècades. Amb la democràcia, també es va perdre aquesta unió. En aquella època vaig defensar obrers dissidents, que imprimien poemes en fullets. Ho feien només perquè estava prohibit, perquè volien sentir-se lliures. Algú em va fer llegir aquest poema després de tancar el guió de la pel·lícula. Vaig sentir que era una síntesi de tot el que volíem dir.

Tanmateix, la inclusió del poema va demanar un preu. La premsa del règim anomenà la pel·lícula un “manual d’instruccions per a dissidents”, els capellans la titllaren d’immoral, i els dissidents li retreien que no induïa a la lluita. Un dia, l’hi vaig explicar a Kieślowski. Ell es va quedar en silenci, va pensar. Va fer una pipada a la cigarreta. “Crec que hem fet una pel·lícula molt bona i vertadera – va dir-, perquè a ningú no li agrada””. Un murmuri de riure oneja per la sala.

La llum marxa de nou. Extret de “No mataràs”, episodi cinquè del “Decàleg”, un botxí prepara la propera execució amb una banalitat esfereïdora. Amb la seva refilada, Piesiewicz sutura de nou la projecció: “Aquesta recreació de la preparació d’una execució és freda, descarnada, perquè és honesta. El mateix botxí està basat en un personatge real: mentre preparava la sala per a la propera pena de mort, vaig sentir que deia als seus companys: “Fa calor”. Ara que hi penso, crec que aquest és l’únic personatge de la nostra obra que no té dubtes, que no està confós, que és molt segur, que creu en l’existència de solucions simples. Amb Kieślowski vam tractar molt el tema de l’estètica. Volíem reflectir la brutícia del món en la cinematografia. Quan vam presentar “No mataràs” a Cannes, transcorreguts uns pocs segons de l’escena inicial d’assassinat, que en dura uns trenta, la gent cridava: Prou! Prou!. Ho veien com és en realitat. No veien una banalització del mal, sinó el mal. La crueltat. Es pot dir tot de Kieślowski, però no que mentís, ni que jutgés. En les seves pel·lícules no hi ha cap sentència. La veritat del relat era més efectiva.

De jove, jo era opositor de la pena de mort. Recordo una ocasió en què em tocà defensar un jove de 19 anys que havia comès un doble assassinat terrible. Jo sabia que el jutge demanaria la pena de mort. Trasbalsat, vaig baixar al bar dels jutjats a fer un cafè, on hem vaig trobar un advocat defensor supervivent dels camps d’extermini nazis. Una persona molt bona i molt sàvia. Li vaig explicar el meu desassossec. Aquest home em va explicar que durant l’estalinisme defensava un jove. “Em va demanar que anés a parlar amb ell abans de la seva execució. El vigilant no parava d’entrar a l’habitació interrompent, demanant-nos si ja havíem acabat. Jo el vaig mirar i l’hi vaig dir: digui al seu cap que jo mai diré que hem acabat”. Aquestes paraules m’impressionaren molt. Vaig pensar que pagaria la pena de fer una pel·lícula només per sentir aquestes paraules”.

Fragment de la pel·lícula “No mataràs” © Film Polski

Piesiewicz ens recorda que Kieślowski començà com a documentalista, però ho va abandonar. “Ell creia que no tot es podia filmar amb una càmera”. Hi havia un espai íntim privat que no es podia violar. “Ell creia que certes coses no podien ser filmades: la mort, una persona molt drogada o beguda”. L’ex-senador oposa aquest recolliment a l’imperatiu de transparència de les nostres societats, que destrueix una sensibilitat valuosa. Hi ha ecos de Byung-Chul Han.

“Després d’aquesta pel·lícula, no crec que l’art pugui influir en processos sociopolítics, només en les actituds de les persones. No obstant”, -afegeix potser amb un brill d’ironia- “l’abolició de la pena de mort va arribar a Polònia després de l’estrena d’aquesta pel·lícula”.

El llum torna a marxar. A la pantalla, una escena de “La doble vida de Verònica”. La protagonista canta a duo acompanyada d’una orquestra, i un innovador i depurat ús de la càmera ens transmet la seva vivència onírica. Riambau pregunta: “què sent un guionista davant l’encarnació de les seves paraules en l’escena?” Piesiewicz, després d’escoltar la traducció, riu una mica per sota el nas. “No em facis aquestes preguntes. Estic gran i em commoc fàcilment. Aquesta pel·lícula va ser el nostre primer intent experimental. Recordo que, quan estava a la universitat, l’Apolo XI va arribar a la lluna. Va ser una gran experiència metafísica per a mi. També va canviar la meva concepció sobre la religió: vaig comprendre que la religió és una cosa que a té a veure amb els sistemes; i després hi ha la qüestió del misteri. El misteri és molt important. Si algú de vosaltres ha vist el Decàleg, recordarà que, a l’episodi 9, una jove espera una operació de cor, a l’hospital. Quan el metge li fa saber que és una operació perillosa, ella respon que la seva mare vol que segueixi cantant. “Jo només vull aquest poc, però ella en vol més”. És una història que explica que a vegades no val la pena voler-ne massa”.

Quan Piesiewicz parla, de vegades sembla que l’entorn de la sala s’hagi embolcallat sobre si mateix. No tinc gaire clar el transcurs del temps. M’ho creuria si em diguessin que han passat dues hores, i també que n’ha estat mitja. Sobre la pantalla es va formant l’última escena de Rouge, la peça final de la famosa trilogia de Kieślowski. A poc a poc, diversos personatges són extrets amb vida del ferry que Valentine pren rumb  a Anglaterra, maldestrat per una tempesta. “Els protagonistes mereixen ser salvats? És una pregunta important. Jo crec que sí. És una gran oportunitat. Hi ha una gran esperança. Dos anys després de fer la pel·lícula, Kieślowski va morir, però ens ha deixat aquest senyal important que a vegades ens en sortim.

Aquesta obra competia amb Pulp Fiction al festival de Cannes, no sé si ho recordareu, per la Palma d’Or. Jo vaig estar a Cannes, no es tractava de decidir quina pel·lícula era millor. Totes dues eren bones pel·lícules. Es tractava de quelcom de molt més importat: triar un camí, una manera de narrar, de representar el món i les persones. Finalment, Pulp Fiction s’endugué la Palma. Crec que encara estem patint les conseqüències d’aquella tria”.

El temps s’ha esgotat. Esteve Riambau s’incorpora i agraeix la disposició al convidat. Piesiewicz agraeix l’honor de l’escolta i de poder parlar de Kieślowski. Enmig d’aplaudiments prolongats, visiblement entendrit, s’aixeca lentament.

Fotografia de l’exposició ‘Krzysztof Kieslowski: Empremtes de la memòria’

Krzysztof Kieślowski: Empremtes de la memòria

“Seré honest: no m’agraden gaire aquests cartells. No sé si reflecteixen gaire les nostres pel·lícules. Només són els senyals que van deixar els gràfics”. Piesiewicz és ara al costat del director de la Filmoteca i la cònsol polonesa, pronunciant les paraules inaugurals de l’exposició Krzysztof Kieślowski: Empremtes de la memòria. La veritat és que els cartells, encara que originals, no presenten especial interès. És curiós, però, comparar l’abstracció gràfica perisoviètica, que sovint s’apropa més a un quadre de Kandinski que a un pòster de Hollywood, a la rígida orientació comercial dels cartells occidentals.

“Les fotos són molt interessants”, diu Piesiewicz. “Kieślowski les va fer quan era alumne de l’Escola de Cinema de Łódź. També he de dir-los que no va accedir a l’Escola fins al tercer intent. No van pensar que havia de ser cineasta: va començar la seva formació en una escola de bombers. La seva família tenia una situació econòmica difícil. El seu pare estava afligit per la tuberculosi, i s’havien de mudar constantment perquè pogués anar al sanatori. Va començar a interessar-se per l’art de casualitat. Kieślowski sempre deia que hom s’havia de merèixer la casualitat”.

Les fotografies de Kieślowski, d’una sensibilitat molt delicada, mostren interès per les individualitats, pels petits detalls de les persones senzilles, en un món (oficis, paisatges, costums) que serà escombrat pel progrés. Kieślowski, quan sent al clatell l’huracà que empenta l’àngel de la història, és l’home que es queda dempeus i mira.

“Però he de dir que podria haver viscut una mica més, podria ser aquí amb nosaltres per explicar aquest món”, conclou Piesiewicz. “No superficialment, sinó en profunditat. Sento que sota la superfície, quelcom està passant actualment, i pagaria la pena usar l’art com a lupa, per comprendre-ho millor”.

*Podeu consultar aquí el programa del cicle Krzysztof Kieślowski: No oblidaràs! de la Filmoteca de Catalunya