Kim Manresa: “A Occident hem perdut el valor de l’educació”

28.11.2018

Kim Manresa (Barcelona, 1961), va començar a fer fotos amb 14 anys i des d’aleshores no ha parat. M’explica el perquè de la “K” de Kim: a la redacció de La Vanguardia, on va treballar des del 1985, hi havia tres Joaquims. Col·lecciona nines i tira-xines d’allà on va, i podeu imaginar que amb tot el que ha viatjat les col·leccions no són precisament petites. De tots aquests viatges, i de forma molt natural, va sorgir Escoles d’altres mons, un projecte educatiu de sensibilització vers el dret a l’educació i les desigualtats socials que des del 2006 compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, i que ja s’ha exhibit a més de 80 municipis de la demarcació. Ens citem amb ell per parlar-ne divuit anys després.

Diversos nens de Manila (Filipines) somriuren a la càmera mentre una mestra els està ensenyant a la classe. Foto: Kim Manresa

Com comença el projecte “Escoles d’altres mons”?

Tot va començar per atzar. Jo viatjava molt, i a cada lloc que anava fotografiava una escola. Per exemple a Burkina Faso vaig fotografiar una escola dins d’un vaixell, o nens que havien de caminar 30 km per anar a l’escola. Al cap d’uns anys em vaig trobar que tenia molt material, com 200 fotos d’escoles d’arreu del món. Aleshores un dia, parlant amb el meu amic, Carlos Ernesto García, vam decidir comentar a la Diputació la possibilitat de fer una exposició. Vam arribar a un acord i ell mateix la va comissariar. En principi només havia de ser una exposició, que es va inaugurar a Sabadell, fa un munt de temps. I va anar molt bé, aleshores ja vam proposar tot el projecte a la Diputació de Barcelona. Ho van acceptar i fins ara. No m’esperava que duraria tant.

Va impactar especialment en els estudiants aquesta exposició.

Va ser bonic el fet que durant les primeres exposicions que vam fer d’Escoles d’altres mons, les escoles la visitaven obligatòriament i havien de fer un treball. Amb els textos derivats d’aquells treballs es van organitzar uns premis, i els textos guanyadors van sortir publicats juntament amb les fotografies en un llibre que es va editar. Cada fotografia anava acompanyada d’un d’aquests textos i un text d’escriptors com Vargas Llosa, García Márquez, Saramago… Va ser una passada el que deien els nens. L’exposició fa reflexionar a nens de deu anys sobre el valor d’un llibre, per exemple. La Diputació va veure això, que el tema incitava als nens a participar, i això va ser un plus.

Fa deu anys titulaves l’exposició “Escoles d’altres mons” i no “Escoles d’arreu del món”. Per què?

Si jo pregunto on està Boromo, o Burkina Faso, o Swazilàndia, o Togo, ningú ho sap. Pel públic d’aleshores eren realitats molt desconegudes. Avui dia potser l’hauria titulat d’una altra manera, perquè estem en un món molt més globalitzat, però aleshores eren parts del món que no es coneixien. Si ho hagués titulat “Escoles de’arreu del món” haurien d’haver sortit escoles més occidentals, per la idea del projecte era dir: d’acord, hi ha el nostre món, però hi ha molts més.

Dos nens de Maputo (Moçambic) caminant més de 8 kilòmetres des de casa per anar a l’escola. El fotoperiodista Kim Manresa li proposa a un d’ells de fer un intercanvi: els seus llibres per la seva càmera. L’infant riu i s’hi nega. Foto: Kim Manresa

L’eix principal és l’educació. Què volies transmetre amb les fotografies?

Fa dotze anys els nens començaven a treure importància al fet d’anar a escola, de tenir llibres, professors… i volia reivindicar tot això. Els nens han de saber escriure, llegir, i valorar un bolígraf o una llibreta. A Occident això no passa. Jo he vist nens aquí trencant llapis i bolígrafs i a l’exposició es pot veure que els llibres són tresors. A Etiòpia, per exemple, els nanos tenien un llibre en italià, de quan Etiòpia era italiana. El tenien des de la Segona Guerra Mundial, anava passant de generació en generació. En una altra de les fotos hi ha un nen agafant un llibre, a Moçambic, al qual li vaig oferir la càmera i ell em va contestar que aquella càmera no li ensenyaria a llegir i escriure, però amb el llibre podria muntar un negoci i comprar-se una millor. Això ho explico als nens d’aquí i es queden al·lucinats. Hem entrat en una espiral en el qual no valorem les coses i ens hem de plantejar com eduquem als nens en aquest aspecte.

El dubte, com a eina de coneixement i la cooperació també són molt presents a les fotos.

Sí, i es veu molt bé en una de les fotos. Era a una escola de l’Amazones, on hi havia una nena que no entenia la lliçó. Aleshores una altra s’aixeca, va i li explica, mentre l’altra escolta atentament amb un dit a la boca. Fent aquest projecte mai he vist un nen burlant-se d’un altre nen pel fet de no saber alguna cosa, al contrari.

En general totes les fotos respiren optimisme, no t’has recreat en la misèria que passen alguns d’aquests indrets. 

Jo sempre m’intento centrar en la part positivista. A Occident hem perdut l’alegria. Això que estem fent ara, conversar, s’ha perdut bastant. I en aquests països, la paraula, l’esperança, la comunitat… aquestes coses no s’han perdut encara. La part més dramàtica hi ha altres fotògrafs que ho fan. Volia mostrar que hi ha esperança en tots aquells llocs.

I l’esperança està lligada a l’educació.

L’educació és la base de tot. Un poble sense cultura és un poble ignorant. Si tens cultura pots lluitar contra les injustícies i canviar les coses. Si no, coneixeràs la humiliació com a l’època feudal: “sí, mi amo“. De fet sembla que els polítics vulguin precisament això. M’impressiona la capacitat d’aquests pobles per aprendre, per estudiar i per tot. Hi ha una fotografia a Burkina Faso on un munt de nens agafen una bola del món. Quan anava allà i em preguntaven d’on era ells no coneixien què era Espanya, i en un altre viatge vaig portar la bola del món i vam estar tot el dia parlant. I al·lucinaven. Al pati tots volien tocar la bola perquè tocar la bola era com toca la meva terra. Aquesta esperança i aquests petits detalls, aquesta il·lusió, aquí s’han perdut. Generalitzant, és clar.

Els nens i el mestre celebren l’obsequi del fotoperiodista Kim Manresa qui va passar per aquesta escola i es va comprometre a deixar-hi un mapa. Ouagadougu (Burkina Faso). Foto: Kim Manresa

Però tu ets optimista?

(Dubta amb el cap) No massa.

I ho eres fa deu anys?

Sí. Però hi ha un clar retrocés en tot…

Què t’ha aportat aquest projecte?

He après moltes coses. També m’ha ajudat a veure com hem perdut els valor educatius a Occident, i no les ganes d’aprendre sinó el valor d’aprendre. Hem perdut a capacitat de dialogar, en tots els àmbits. En aquesta societat tot és burocràcia. Vull quedar amb tu i t’he de demanar hora. Abans si volia veure algú, anava a casa seva i prou. Tot això s’està perdent, però en tots aquells països no. Però cada cop més es veuen influïts per la vida occidental, amb internet i les tecnologies. Aquí tenim tots els mitjans, però poques ganes. Allà al revés: cap mitjà però totes les ganes. He vist moltes històries de superació i això m’ha ensenyat molt.

Podeu visitar l’exposició a la Biblioteca de Santpedor fins el 30 de novembre, i després itinerarà per Arenys de Munt, Castellbell i el Vilar, el Consell Comarcal Alt Penedès, Martorelles, Mataró, Moià, Pont de Vilomara i Rocafort, Puig-Reig, Sant Quirze del Vallès i Sant Vicenç de Castellet.