Ken Loach, la lluita de classes abans que la independència

1.02.2018

Feia més de dues dècades que Ken Loach no trepitjava Barcelona. L’última vegada ho va fer pel rodatge de Tierra i Libertad, la història d’un treballador sense feina membre del Partit Comunista de Gran Bretanya que decideix lluitar en el bàndol republicà en la Guerra Civil espanyola. Des d’aleshores, Loach s’ha convertit en un dels 9 individus guardonats amb dues Palmes d’Or i, segons va declarar a la munió de periodistes reunits per escoltar-lo a la Filmoteca de Catalunya dimarts passat, “A la superfície sembla que hi ha hagut molts canvis socials però, per sota, no gaire. Excepte que les coses han empitjorat: les tensions a la nostra societat són més intenses que mai”.

Loach és la icona -a vegades el clixé- del cinema de denúncia social, fins al punt que parlant de política parla dels seus films i a l’inrevés, sense que es pugui ni calgui separar l’activista de l’artista. Per això el director britànic sabia que una roda de premsa a Catalunya seria “com travessar un camp de mines” en el moment en què comencessin les preguntes sobre la independència. Loach va fer el que fan els homes informats: reconèixer que no estava prou informat. També va deixar ben clara la seva postura política sobre el conflicte, que podria haver signat, posem per cas, Albano-Dante Fachin: “Jo sempre intento identificar els interessos de la classe treballadora, i els interessos de la classe treballadora són els mateixos aquí que arreu d’Europa. Desconec la connexió entre la independència de Catalunya i l’avançament o retrocés d’aquestes demandes, de manera que tinc moltes ganes d’escoltar opinions perquè això a Anglaterra no ens arriba”.

Loach és el més semblant a un líder espiritual que es pot ser quan tens un temperament britànic fins al moll de l’os: per més que hagi consagrat la seva vida a les lluites socials de l’esquerra, quan denuncia les xacres del sistema posa els cold facts per davant del sentimentalisme i no es descuida mai de la ironia anglosaxona. La seva trajectòria l’omple d’autoritat moral, però mai l’utilitza com un comodí. I les seves millors pel·lícules reflecteixen aquest tarannà: retratar unes quotes dickensianes de desgràcia i injustícia amb asèpsia documental i, a l’hora de crear els personatges de ficció que representaran a persones anònimes però reals, donar-los prou autonomia i sentit de l’humor perquè no semblin instruments de propaganda. En els films de Loach no hi ha ambigüitat ideològica: la classe treballadora és noble i bona mentre que la dreta i el sistema capitalista són malvats, però l’artesania del director és suficient per evitar el pamfletarisme o, si més no, el seu vessant més kitsch.

La notícia política que més ha congratulat a Loach en els darrers anys és l’elecció de Jeremy Corbyn com a líder del Partit Laborista, que va definir com “l’home més a l’esquerra de cap partit europeu mainstream” i que el van dur a afirmar que “per una vegada, la resta d’Europa podríeu aprendre de nosaltres”. Loach subscriu totes les demandes de la nova esquerra global, “Els rics cada cop són més rics, els pobres cada cop més pobres: el sistema és intolerable”, i demostra rigor analític i una gran sensibilitat als problemes contemporanis quan, a part de l’esperable rebuig a les grans corporacions, el Brèxit i l’auge de l’extrema dreta xenòfoba; posa el medi ambient al centre de l’agenda política: “En el passat es podia perdre una batalla i seguir lluitant per guanyar-la en la generació següent, però, si ens jueguem el planeta, ja no ens ho podem permetre”. Malgrat la foscor que albira, el director es revolta contra el fatalisme i veu l’esperança en la reacció ciutadana davant la imminència del col·lapse. “La ràbia està creixent”.

El mateix dimarts, Loach va presentar I Daniel Blake, la pel·lícula que li va valdre la segona Palma d’Or a Cannes el 2016 i que la Filmoteca projectava amb motiu de la retrospectiva dedicada al director que es podrà veure fins al 18 de febrer. El film narra la croada burocràtica d’un fuster de 59 anys del nord-est d’Anglaterra per aconseguir el subsidi d’atur després d’haver patit un atac de cor. Segons Loach, aquesta història -que suposava el seu retorn al cinema després d’una aparent retirada-, ha estat la que més efecte ha tingut en el món real perquè va generar discusió pública sobre una cosa “que tothom sabia però de la que ningú parlava”. La pel·lícula és un gran exemple de les virtuts dickensianes del cinema de Loach, però també apunta una de les paradoxes que només alguns valents s’atreveixen a assenyalar sobre el director britànic: als seus 81 anys, el discurs -o sigui, el cinema- de Loach és eminentment nostàlgic, una elegia a l’esperit de l’esquerra popular que l’auge del capitalisme global suposadament hauria erosionat. És un progressisme que té el passat com a referent, amb els límits i contradiccions que això comporta.