Keith Adams, l’art de copiar

Keith Adams té la raresa dels homes corpulents que es dediquen a feines delicades. Feines que demanen precisió; unes mans tranquil·les. És cal·lígraf. És a dir, artesà. El seu ofici consisteix a reproduir, en diferents suports i a mà, el que altres ja han escrit. També treballa per embellir-ho. Professor de l’Escola Eina des de fa més de trenta anys ­­–hi ensenya cal·ligrafia i tipografia­­–, Adams (Swindon, Anglaterra, 1954) va donar aquest diumenge una classe magistral a la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històrica de Barcelona. L’activitat s’emmarcava dins del cicle Entre Tallers i Museus.

Adams hauria desitjat poder donar la classe en una aula amb taules per i fer-hi algun treball manual en grup: “Necessitaríem un espai quatre vegades més gran que aquest”. Els assistents, però, vam seure a la sala d’actes de l’Arxiu. El seu director, Xavier Tarraubella, va justificar la relació entre l’arxiu i la disciplina d’Adams, que és el seu fons. Creat el 1917 (enguany celebra el centenari amb una exposició commemorativa encara visitable), el registre documental de la ciutat aplega una gran i diversa quantitat de documents. El més antic és un pergamí del segle IX. El document més modern data del segle XX. Tants anys, tants tipus de lletres (tipografies). “L’escriptura és el sistema de transmissió; la cal·ligrafia, el de materialització”, explicava Tarraubella.

Entre les tipografies predominants, el director en destacava tres: la carolina (la més antiga, anomenada així perquè la va impulsar l’imperi carolingi), la gòtica (predominant entre els segles XIII i XVI i ja amb dues versions: rodona i cursiva, aquesta última més habitual) i la humanística, que ha perdurat estilísticament fins a l’actualitat i també coneixem en rodona i cursiva. De fet, la humanística cursiva seria l’embrió de, per exemple, la nostra Times New Roman. Tarraubella també feia una menció especial a les caplletres (lletra inicial d’un paràgraf) que consten en alguns dels documents de l’Arxiu com ara el Llibre Verd de Barcelona. Són, precisava, “lletres ornamentades amb finalitats estètiques”.

Adams, amb una carrera extensa i reconeguda, començava fent saber que explicaria la història de la seva vida. En el seu cas, vida i professió estan profundament lligades (la seva dona, per exemple, també és cal·lígrafa). L’arrelament d’Adams a Catalunya neix amb unes vacances l’any 1976. Un any més tard torna per instal·lar-s’hi. Per poc temps, però. El 1981 es casa als Estats Units. La fixació definitiva arriba el 1982.

El cal·lígraf busca feina, demana contactes. El primer encàrrec li fa l’editor i mecenes Gustau Gili. “Algú devia donar-li la meva adreça. Buscava la manera d’integrar-me”. Gili li demana que reescrigui els poemes del marquès de Santillana en el mateix estil de gòtica rodona amb què els va escriure. Adams pretén cobrar cinc mil pessetes per la feina però l’editor li’n dóna deu mil i un suggeriment que no atendrà: “Aquesta no és feina per a homes”. El 1985 inicia la docència a Eina. Amb els anys, Adams ha esdevingut una figura important dins del món de la cal·ligrafia. Ha impartit cursos monogràfics a França, Bèlgica, Regne Unit i Espanya. Actualment també dóna classes a l’Escola Visions, on les mans ho són tot: “Els alumnes arriben cansats de tanta pantalla. Volen aprofundir en la cal·ligrafia. Busquen la satisfacció manual”. A les seves classes, hi acostuma a sortir sovint el nom de Jackson Pollock, explorador de la pintura cal·ligràfica (o de la cal·ligrafia abstracta).

Adams diferencia la cal·ligrafia del lettering, que podríem traduir per lletratge. “La cal·ligrafia és l’escriptura formosa feta del mínim nombre de traços que calen”. El lletratge, en canvi, “és el dibuix de lletres amb més traços dels necessaris per a produir-les belles i funcionals, com ara caplletres decorades amb flors. La tipografia és un exemple també de lettering, lletres dibuixades i perfeccionades”.

La seva feina, però, no es redueix a aules i explicacions. El seu treball inclou tres eixos més. El desxiframent de textos, que exemplificava amb una anècdota: en un poble andalús va haver de desentrellar el que deia un text que hi havia inscrit en un mur situat a sobre d’una peixateria; la calor, que feia augmentar la fortor que pujava de l’establiment, va fer la tasca poc plaent. Un altre eix és la creació artística. Ha jugat amb poemes de Salvador Espriu, per exemple, que ha publicat a la revista Compartir de la fundació del poeta. I, finalment, la reproducció, a la qual hi dedica paciència, exactitud i moltes hores.

Adams ha treballat de copista per a institucions i per a particulars. Per un costat, ha copiat fragments d’Ausiàs March i Ramon Muntaner en diferents façanes de la Universitat Politècnica de València, a Gandia, on va xocar amb la realitat lingüística de la zona. “València és un lloc molt estrany”, deia en referència als equilibris que va haver de fer en escollir la llengua de transmissió. De fet, va acabar incloent un fragment d’El Quixot. Pel que fa a les feines encarregades per particulars hi ha la reproducció del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Manuscrits que va necessitar cal·ligrafiar en calma en una abadia (va triar la de Nostra Senyora de Bonnecombe, a França). Adams treballa amb pinzells fets de plomes d’oca o llaunes de Coca-Cola. Copiant entra, diu, en “un estat hipnòtic”. “Només veig traços negres i espais blancs”. Una clienta il·lustre va ser Carme Balcells, que va encarregar-li dos manuscrits: El corol·lari català, de Valentí Gómez i Miquel de Palol, i Elogio de la lectura y la ficción, el discurs que Vargas Llosa va donar al recollir el Nobel.

Adams va tancar la masterclass amb una demostració: la reproducció de la signatura de la reina Elizabeth I. Una signatura que incorpora un floriment final per evitar falsificacions. Per al cal·lígraf, però, ningú pot evitar una adulteració de la rúbrica. Ell és l’home que Cristina Cifuentes necessitava.