Kebyart Ensemble, a l’Emergents

Sóc d’aquells que gaudeixen de formats poc habituals, malgrat que sovint s’han de plantejar des dels arranjaments per la manca de partitures per a segons quines formacions. És el cas del quartet de saxòfons, però tot canvia si tens l’oportunitat d’escoltar peces escrites per aquest tipus de conjunt de cambra, i si el grup de músics és dels bons, llavors encara millor. Això és el que va succeir en el concert d’ahir a L’Auditori de Barcelona en el marc del cicle Emergents: un quartet excepcional, el Kebyart Ensemble, amb un programa en part escrit per ells en forma d’estrena: Parhelia del compositor José Río-Pareja. El Kebyart està format per Pere Méndez (saxo soprano), Víctor Serra (saxo alt), Robert Seara (saxo tenor) i Daniel Miguel (saxo baríton).

Aquesta ha estat la segona vegada que els he sentit en concert, la primera va ser al Palau de la Música Catalana no fa gaire, el 30 de novembre de 2017. Aleshores van estrenar una peça, Estris de llum, escrita pel jove compositor Joan Magrané, a la colenda del Primer Palau. Vaig seure aquell dia al costat d’en Joan i del Bernat Dedéu i vaig poder compartir impressions amb tots dos sobre aquest meravellós quartet. El programa contenia una obra que també vaig escoltar ahir: el Quartet op. 109 d’Aleksandr Glazunov. Es tracta d’una obra escrita per a saxòfons, no pas d’un arranjament, una de les primeres partitures mai escrites per a conjunt de saxòfons, composta el 1932 i d’una durada d’uns 20 a 25 minuts, en tres moviments: Première partie; Canzone variée – variations 1-5; Finale. Enregistrat i interpretat arreu del món des de la seva estrena, és una obra que motiva, que fa estimar el so amable i perfumat d’aquest instrument. El Kebyart el domina, els músics coneixen cada inflexió, cadascuna de les espurnes i de les suaus onades. Amb una perfecta sincronització i un gran equilibri sonor entre els instruments, el batec del Quartet de Glazunov no fa sinó convidar a una sessió extraordinària de música.

La segona obra va ser l’estrena, el Parhelia de José Río-Pareja. El mateix compositor ens va presentar l’obra amb aquestes paraules: «Els parhelis, “parhelia” o col·loquialment “sun dogs” en anglès, són uns fenòmens òptics, de la família dels halos, causats per la refracció de la llum del sol quan passa a través dels cristalls de gel en suspensió a l’atmosfera, que produeixen dues taques lluminoses a banda i banda del sol. En alemany es coneixen com a Die Nebensonnen, precisament el títol de la penúltima cançó del cicle Winterreise de Franz Schubert. El text d’aquest Lied, escrit com tot el cicle del Viatge d’hivern pel poeta Wilhelm Müller, comença descrivint justament aquest fenomen òptic: “Vaig veure tres sols al cel…”. Les diferents variacions de lluminositat i brillantor d’aquests “falsos sols” i la seva analogia sonora mitjançant una selecció de sons del quartet de saxos que presenten patrons repetitius d’alteració quasi microscòpica en les seves amplituds, freqüències o espectres són la base creativa d’aquesta obra. Un desenvolupament gradual des de difònics de naturalesa consonant a multifònics més dissonants ens acosta metafòricament a aquests parhelis, com un viatge sonor des de l’observació en la llunyania dels primers raigs de llum fins a la visió propera de la intensa radiació».

Entenc que escoltar les explicacions del contingut d’una obra condiciona en part les imatges que em produeix la seva audició, i crec que en aquest cas va ser molt encertada l’explicació, primer perquè ens remet a referents musicals i, sobretot, perquè em va permetre comprovar fins a quin punt la intencionalitat del desenvolupament de l’obra s’havia dut a terme amb èxit. Mentre escoltava l’obra vaig formar el meu propi paisatge: un dia fred d’hivern a algun punt d’Escandinàvia, contemplant un Sol d’hivern que no arriba mai a escalfar si no és per insistència. L’atmosfera d’un gris tacat de blau per la neu que n’arriba a cobrir completament els boscos, deixa passar la llum en part esmorteïda del Sol, i allà, a esquerra i dreta d’ell, dos falsos sols es van de mica en mica apaivagant, fins que l’astre aconsegueix escalfar prou l’entorn, desapareixent la il·lusió en un esclat de calor.

Ja veieu, una explicació prèvia pot servir-te en safata les imatges que la música et produeix, però amb una condició: la música veritablement ha de ser el fil conductor, sense el qual no hi ha res a fer. La música de Río-Pareja va recórrer aquests paisatges amb molt bons resultats.

La tercera peça del concert va ser un arranjament d’obres de Claude Debussy fet pel mateix Kebyart Ensemble, tot un luxe i un bon final de concert.

La meva impressió global és que la selecció de les obres ens va permetre veure un grup multidimensional, capaç de fer front a temes i tècniques molt diverses sempre amb excel·lents resultats. Diu Río-Pareja: «Respecte al Kebyart només tinc paraules d’admiració. Ha sigut un plaer treballar amb ells tant pel seu talent desbordant com per la seva enorme capacitat de treball i la passió per anar més enllà, fins a l’últim detall, en el coneixement profund de l’obra que he escrit per a ells».

Comparteixo l’admiració des del punt de vista de l’oient. Fins aviat!