Kàtia Kabànova o quan (quasi) tot funciona

9.11.2018

Ha tornat al Liceu Kàtia Kabànova després de 15 anys d’absència d’una de les millors òperes de Leóš Janáček entre nosaltres.

Kàtia Kabànova. Antoni Bofill

Kàtia Kabànova. Antoni Bofill

Al llarg de la seva història, Kàtia Kabànova s’ha representat en tres ocasions al Gran Teatre del Liceu, incloent aquesta, en una temporada amb (massa) poca òpera del segle XX: si excloem L’emigma di Lea (que ja és del segle XXI), comptem amb una Madama Butterfly que es va estrenar el 1904 i amb un Candide que no és exactament una òpera i que a més s’ha presentat semiescenificat.

El primer terç del segle passat, al que correspon un títol com Kàtia Kabànova (estrenada el 1921), és una època gloriosa i fonamental operísticament parlant, poc o mal coneguda i amb títols tan meravellosos com el que ens ocupa.

La segona vegada que es va representar l’òpera de Janáček a Barcelona, amb posada en escena de Christoph Marthaler, la proposta del dramaturg suís va provocar l’efecte d’un cop de puny. Ara, el muntatge de David Alden procedent de l’ENO, ha aconseguit el mateix encara que a través d’una opció diferent.

El director nord-americà proposa igualment una lectura contundent de l’òpera basada en La tempesta d’Ostrovsky, però jugant la carta de l’expressionisme en el terreny plàstic: la música de Janáček és sòbria i concisa, i aquest és el camí que segueixen l’escenografia de Charles Edwards, amb plans oblics, i la incisiva il·luminació d’Adam Silverman, aconseguint uns trets ocasionalment grotescos en el perfil d’alguns personatges, com el de Marfa.

Josep Pons assumia el repte de llegir la partitura del compositor txec davant d’una orquestra no massa procliu al llenguatge de Janáček. Els resultats, més que correctes, revelaven la feina del director català davant la formació liceista. El dia de l’estrena es va trobar a faltar una mica més de cohesió interna, com si es tractés d’una direcció per blocs i sense lligam entre ells, malgrat la bona salut de les diferents seccions de l’orquestra.

Després d’haver cantat Madama Buttefly la temporada 2012/13, tornava Patricia Racette al teatre barceloní, ara sota la pell d’una turmentada Kàtia. La cantactriu nord-americana es presenta amb la unitat d’una veu de timbre incisiu i metàl·lic i una prestació teatral absolutament encomiable. Ideal per al rol titular de l’òpera de Janáček, que coneix fil per randa. L’ovació amb què va ser saludada al final de l’espectacle estava plenament justificada.

La malvada Marfa és un altre punt fort d’aquesta òpera, malgrat la brevetat del rol. Va estar molt bé Rosie Aldridge sota la pell de la sogra de Kàtia, amb la mala bava inherent al personatge i amb una mesurada maldat, sens dubte reforçada per l’excel·lent direcció d’actors i actrius del muntatge.

Nikolai Schukoff va ser un Borís que va anar de menys a més. El timbre resulta de vegades un pèl ingrat, tot i que el tenor austríac sap destil·lar-lo amb una expressivitat eficaç i amb una prestació actoral encomiable. La seva trobada com Kàtia en l’escena culminant del segon acte va demostrar a més la bona química entre Schukoff i Racette.
Formidable com sempre Francisco Vas com Tíkhon, l’espòs de Katia, un paper que va com l’anell al dit al tenor aragonès. Veu i prestació vocal van anar a l’una en una magnífica prestació.

Va agradar molt el Vània d’Antonio Lozano, tenor de timbre molt líric i perfectament ensamblat amb la soprano Michaela Selinger, que assumia el rol de Varvara. Contundent i esquerp –com es correspon amb el personatge-, Díkoi va ser interpretat per Aleksander Teliga, de timbre rotund i feridora expressivitat.

A aquest elenc cal sumar les notables prestacions de secundaris de luxe com Josep-Ramon Olivé (Kuligin), Mireia Pintó (Glaixa) o Marisa Martins (Felkuixa) en el marc d’una de les òperes més singulars i pessimistes del primer terç del segle XX. Més n’hi haguessin…