Kàtia Kabànova o l’opressió de la dona al Liceu

1.11.2018

El món interior pertorbat de Kàtia Kabànova, de Leoš Janáček, envaeix el Gran Teatre del Liceu del 8 al 22 de novembre, en 6 funcions executades per un únic repartiment encapçalat per la soprano Patricia Racette. La producció de David Alden, que subratlla el totalitarisme soviètic, estarà dirigida pel mestre Josep Pons. Aquí podeu escoltar el podcast de l’Aina Vega, coordinadora de Cast@fiore.

Kàtia Kabànova al Liceu

Kàtia Kabànova al Liceu

Aquest mes de novembre ens endinsarem a una de les grans obres de Leoš Janáček, el drama psicològic Kàtia Kabànova, primera òpera de maduresa del compositor de Hukvaldy (Moràvia) que gaudiria d’èxit a la seva època i després quedaria en un semi-oblit fins fa pocs anys. El Decret Zhdanov de 1948, que dictava els postulats del Realisme Socialista, desafavorí molt el seu reconeixement. Sense anar més lluny, al Liceu no es va estrenar fins l’any 1973, i en total se n’han fet 9 representacions, a les quals se’ls haurà de sumar les 6 d’aquest mes. De fet, el reconeixement internacional de Janáček fou molt tardà –a la vellesa va ser nomenat membre de l’Acadèmia de les Arts de Prússia, al costat d’Arnold Schönberg i Paul Hindemith-, i dins del seu país va haver de lluitar molt per tenir un lloc destacat a la capital, Praga. Sens dubte, però, fou molt estimat a Brno, del qual en va ser director del Conservatori. Janáček va ser un compositor molt coherent amb el seu propi ethos artístic, perseguint sempre dos objectius: l’autoexpressió i la reivindicació dels trets propis del seu poble en contraposició a l’hipertròfic Imperi Austro-Hongarès a què estava sotmès.

Al llarg de la seva vida creativa va anar explorant camins estètics diversos i, durant el segle XIX, estaria influenciat per compositors nacionalistes com Antonin Dvořák o Bedřich Smetana i se situaria com un manifest antiwagnerià. Posteriorment, aquestes vies es conjuminarien en la seva darrera etapa, passats els 50 anys d’edat, amb una veu poderosa i autèntica –i molt prolífica-, síntesi d’una formació germànica i l’interès fervent per les seves arrels i el paneslavisme –cofundaria el Cercle Rus el 1897- per crear un llenguatge musical original i modern. Milan Kundera parlaria de Janáček com un “un conservador solitari en la seva joventut, que es va fer innovador a la vellesa”.

Janáček va ser més aviat un outsider que es va sentir molt sol al llarg de la seva vida i no va tenir l’oportunitat de fer escola –tal vegada, podem dir que va influenciar directament Bohuslav Martinů, Alois Hába i Pavel Haas. Però en la seva música, en especial l’òpera, hi reconeixem un fort component expressionista –molt lliure, difícil de vincular a qualsevol compositor- i, podríem dir, un “verisme txec” que es manifesta en dos aspectes essencials: l’interès per les històries de la vida real, vertaderes, humils i molt humanes influenciades per les seves pròpies experiències –especialment amb amants- en què els sentiments dels protagonistes teixeixen el discurs musical i, d’altra banda, hi ha un manifest interès en la dicció de la seva llengua, la fonètica del txec, que construeix unes frases que estan entre el cantat i el parlat, sense arribar a l’Sprechgesang i que afavoreixen un discurs rítmic molt ric i ple de meravelloses irregularitats. És un llenguatge molt viu, que interpel·la, acompanyat d’una orquestra de gran personalitat que dialoga amb els personatges, es fa preguntes i se les respon.

Kàtia Kabànova al Liceu

Kàtia Kabànova al Liceu

El compositor va néixer en el si d’una família d’escassos mitjans, però aviat manifestà grans qualitats musicals, especialment com a cantant de cor. Estudià orgue i s’inicià en les composicions corals i més viatjaria a Leipzig i Viena; s’interessaria per la música tradicional de Moràvia i Silèsia, que l’inspirarien un seguit de cançons. Aviat col·laboraria amb Petr Bezruč i Rabindranath Tagore per  compondre obres corals nacionalistes, però també destaca l’obra simfònico-coral Missa Glagolítica (1926) i, a nivell orquestral, cal remarcar la seva Sinfonietta de 1926 i el Segon Quartet de Corda de 1928. En el terreny operístic són especialment cèlebres Jenůfa (1903), La petita guineu astuta (1924), i l’obra que ens ocupa, Kàtia Kabànova (1921).

En realitat, Leoš Janáček aspirava a desfer-se dels estereotips estructurals, melòdics i mètrics de la música convencional, aprofundint en el vocabulari ocult de les entonacions i les emocions de la paraula humana. Les línies melòdiques, polifòniques i verticals, s’oposen l’una a l’altra sense acompanyar-se mútuament de forma necessària: totes tenen el mateix rang d’importància, fet que crea tensions i distensions molt interessants sonorament que criden molt l’atenció des del primer compàs i, de fet, beuen de la paraula proferida amb vivacitat.

Kàtia Kabànova, amb text del mateix autor sobre el drama La tempesta de l’escriptor rus Aleksandr Ostrovski (1823-1886), és una obra cabdal de la literatura eslava. Kàtia, com Jenůfa, és un dels grans personatges femenins de la història de l’òpera, que viu en un sufocant entorn de dones asfixiades i oprimides per una societat provinciana, convencional i tancada de Kalinov. Allí, els anhels de llibertat i de sexualitat reprimits de Kàtia queden anorreats per la intolerància i l’oscurantisme que l’envolten accentuats, sobretot, per l’ominosa i castrant figura de la seva sogra Marfa Kabànova -amb la conseqüent complicitat del seu marit Tíkhon- i de la inquietant presència dels elements naturals detestats, representats en la tempesta desencadenadai i la força purificadora del riu Volga on es precipita el tràgic i premonitori final. De fet, la figura de Kàtia està inspirada en la gran musa de Janáček, Kamila Stösslová -per l’adulteri comprès i acceptat- així com la Guineu Bystrouška s’hi inspirava  pel tema de l’amor de l’home madur per la noia, i Elina Makrópolus, per l’amor etern envers una dona.

L’acció se situa a Kalinov, vora del riu Volga, a la dècada de 1860. L’obertura s’inicia molt lírica, en to menor, amb una orquestració molt acolorida i amb interessants girs melòdics fins que tot es precipita: és una anticipació del final tràgic. Janáček introdueix aspectes folklòrics amb les castanyoles i després la música es torna tremendista, amb una percussió molt activa. Finalment, tot es calma en un passatge expansiu.

Josep Pons, Director Musical del Liceu

Josep Pons, Director Musical del Liceu

Vania, en una exaltació de la naturalesa i amb la omnipresència del Volga (“He contemplat el Volga durant trenta anys, i encara em queda molt per veure”), demana a Boris per què ha d’aguantar el seu oncle. El noi li diu que l’home gestiona la seva fortuna i la de la seva germana i que fins que no sigui major d’edat l’ha de tractar amb respecte, sobretot, per protegir la noia. Però Boris té la sensació que està desaprofitant la seva joventut (“La ‘primavera de la meva vida’ és tot misèria. S’esfuma el pàl.lid capvespre”). Boris confessa estar enamorat d’una dona casada, Kàtia, la dona de Tikhón Kabànova. Quan apareix Kàtia en escena, la música es torna lírica i bella, després d’un fragment molt articulat per la paraula i els gestos de l’orquestra, sempre lliure però, alhora, amatent del que passa a l’escenari. Marfa Kabànova es queixa que el seu fill fa més cas a la seva dona Kàtia des que s’han casat, que a ella, però la noia intenta suavitzar la situació. La gelosia empeny Marfa a tractar Kàtia de manera totalment despectiva. Bárbara, la fillastra de la família, la defensa (“Com es pot no estimar aquesta noia?”).

Arriba l’interludi, que alterna una música fosca de línia descendent amb un moment d’expansió lírica que desemboca en l’escena segona, amb l’ària on Kàtia es pregunta per què les éssers humans no poden volar com els ocells, amb una magnífica recreació que fa aflorar diversos matisos de la complexa personalitat de Kàtia Kabànova. Kàtia explica a Barbara la seva infeliç infantesa i l’anhel de trobar un home que l’estimi de veritat, però se sent culpable per aquest fet. Tikhón entra per acomiadar-se ja que ha de fer negocis, empès per la mare. Marfa instrueix Kàtia en com s’ha de comportar en absència del seu marit, i l’home diu que ha de tractar la sogra com a la seva mare.

A l’acte segon, Marfa retreu a Kàtia que no estigui més trista per l’absència del seu marit, i ella intenta defensar-se en va. Quan la sogra marxa, Bàrbara ensenya una clau a la protagonista proposant-li que l’acompanyi a la part més allunyada del jardí, on ella s’ha de trobar amb el seu amant Vania, i l’empeny a trobar-se amb el jove Boris. Malgrat el turment (diu: “Quin seria el pecat si només el veig un moment?”), finalment Kàtia cau a la temptació. Hi ha un petit interludi amb música molt viva i plena de colors i després, Vania canta una cançó tradicional eslava amb to alegre mentre espera la seva estimada i després arriba Boris, confessant l’amor per una dona casada amb qui s’ha de trobar. És Kàtia, que arriba amb Bàrbara. Els amants s’aparellen però Kàtia, al principi, ofereix resistència (“El que pretens és la meva ruïna”, se sent turmentada per les conseqüències personals i socials que li pot reportar una aventura. Ella li confessa que “tu ets la meva vida”, però, justament per això, voldria morir. “Per què morir, si la vida és tan meravellosa?”, es pregunta ell; però per a la dona de Kabànova, “a partir d’ara, per a mi, la vida serà impossible!”. Però, finalment, la noia es deixa endur pels seus sentiments vertaders i el duo d’amor continua de manera meravellosa. Passada la nit, Bàrbara i Kàtia tornen a casa, aquesta darrera, agitada pel remordiment.

Les forces de la naturalesa es desplegaran de forma tràgica al tercer acte. Vania i Kuligin discuteixen sobre l’invent dels parallamps. Vania diu que és ciència, energia elèctrica, mentre que l’altre, escèptic, ho atribueix a un càstig diví. Arriba Kàtia, turmentada i plena d’angoixa, fet que preocupa greument Bàrbara. Confessa la seva infidelitat a Tiknón, en un estat de voler morir, i, amb aquest desig, el temporal empitjora dramàticament i la noia corre cap a la tempesta. Ja tothom coneix la seva aventura amb Boris i és fortament criticada. Tanmateix, busquen a la desapareguda.

Patricia Racette

Patricia Racette

Vania i Bàrbara decideixen fugir a Moscou, i aviat reapareix Kàtia, perquè vol abraçar per darrera vegada Boris. Ell arriba i exclama el seu nom i esclaten tots dos. Boris li ha de donar una mala notícia: el seu oncle l’envia a Sibèria, i hi ha d’anar sol. El cor canta una “o” emulant el Volga que la crida, i s’hi llença. El seu marit Tikhón es vol llençar al riu per salvar-la, però la seva malvada mare li ho impedeix (“No es mereix que arrisquis la teva vida per ella”): ell la culpa del suïcidi de Kàtia. Deixen el seu cos al terra i el marit crida de pena, mentre la mare, sense cap mena d’emoció, agraeix als vianants -o, a l’audiència- la seva ajuda.

Kàtia mai es presenta als ulls dels espectadors com una persona autònoma, sinó que sempre està subjugada a algun tipus de poder que coarta la seva llibertat i oprimeix les seves ganes d’assolir la felicitat en una societat hipòcrita que serà recreada per David Alden a través del naturalisme plàstic i els referents visuals del totalitarisme soviètic per retratar una societat que va en contra de l’individu lliure i estableix relacions tòxiques i jeràrquiques remarcades per l’escenografia de Charles Edwards. Aquesta producció de l’English National Opera (Londres) anirà dirigida per la ferma batua del sempre inspirat mestre Josep Pons al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cor, a les ordres de Conxita Garcia.

La soprano nord-americana Patricia Racette és una de les grans cantactrius del moment, gràcies a la seva versatilitat i l’amplitud del seu repertori. De veu viva i expansiva, amb greus sòlids i càlids i aguts ben col.locats, és una intèrpret de referència del paper titular d’aquesta obra mestra, que encarnarà el personatge de Katerina (Kàtia) Kabànova. La consistent mezzo Rosie Aldridge serà Marfa Ignàtievna Kabànova, un sempre fiable Francisco Vas entomarà el paper de tenor de Tíkhon Ivànitx Kabànov, mentre que el també tenor de veu expansiva Nikolai Schukoff serà Borís Grigórievitx, i la mezzo de gran fraseig Michaela Selinger serà la càndida Varvara. Els papers menors aniran a càrrec de Aleksander Teliga (Saviol Prokófievitx Díkoi) i personatges de casa com Josep-Ramon Olivé (Kuliguin) -que reincideix després de ser Maximilian a Candide-, Mireia Pintó (Glaixa) i Marisa Martins (Fekluixa).