Katalonski i les fronteres de la llengua catalana

Crítica de Katalonski, el nou programa de TV3 | Joan Burdeus

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Hi ha més de 12.000 persones nascudes fora dels Països Catalans que han volgut aprendre a parlar català. Tenim el nivell d’autoestima cultural que tenim, i per això el primer que faríem és prendre’ls per bojos i preguntar-los “Per què?”. Katalonski, el nou programa de TV3 que es dedica a descobrir-los, subverteix aquesta temptació: cada vegada que coneixem un nou protagonista, el primer que ens mostra són els seus interessos i la seva biografia. El perquè del català arriba al cap d’una estona, quan ja hem vist que la nostra és una llengua normal que serveix a dues persones per parlar sobre el que vulguin en un món globalitzat, com qualsevol altra. Després de 5 minuts escoltant a un empresari gai i jueu de Washington reflexionant sobre la seva lectura progressista de la Bíblia en un català que mai hem sentit a Andrés Iniesta ni per dir que “el futbol és així”, ens adonem que la pregunta correcta és “I per què no?”.

Katalonski, dirigit per Oriol Gispert, entrevistarà a 80 persones de 13 països diferents que s’han interessat per la llengua i la cultura catalana per diverses raons. La majoria han pogut recórrer a l’Institut Ramón Llull, l’organisme públic que promou els estudis catalans a l’exterior i que ha intervingut en la creació del programa. La venerable tradició tevetresina de programes de viatges ens remet irremeiablement a l’Afers exteriors de Miquel Calçada, que va deixar el llistó molt alt, i més recentment al Cases d’Algú de Joan Maria Pou, que l’ha deixat molt baix. Aquesta vegada el conductor del programa és un outsider de l’ecosistema mediàtic, Halldor Mar, el músic d’origen islandès que va tenir la brillant idea de versionar en anglès cançons tan nostrades com Paraules d’amor o Remena nena, i sembla que el nivell del programa quedarà en un punt mitjà entre els seus predecessors.

La comparativa entre l’Afers exteriors i els dos formats produïts el 2017 retrata el signe dels temps: aprofundir sobre la història i la cultura visitades per buscar una narrativa coherent ha passat de moda i ara s’imposa la fal·lera per les “històries personals”, una etiqueta publicitària de pa sucat amb oli que glorifica l’empatia horitzontal amb l’espectador en detriment del contingut intel·lectual. Aquesta dinàmica subordina l’entitat del programa al suc de cadascuna de les persones entrevistades -que, oh sorpresa!, tenen històries personals per explicar-, i converteix cada canvi d’interlocutor en un reset total. Vistos un parell de programes, la selecció de personatges funciona molt bé, i la meva hipòtesi és que, si tens la curiositat i les ganes d’aprendre la 88a llengua més parlada del món, probablement ets un individu més interessant que la mitjana.

Halldor Mar no és periodista, però sap cantar i tocar la guitarra. La música és l’altre element central de Katalonski, que lubrica el programa amb actuacions en què els personatges entrevistats i el cantautor toquen plegats. A vegades canten una cançó en la llengua local, d’altres una tonada catalana i, sorprenentment, descobrim un grapat de katalonskis -que vol dir català en vàries llengües eslaves- que s’han llençat a compondre lletres pròpies en la llengua de Pompeu Fabra. Els interludis musicals assenyalen la vocació d’entreteniment familiar del programa i passen bé. Com entrevista en Halldor? Gràcies a la barreja entre humilitat i llenguatge planer, l’islandès cau bé a tothom i no fa gens de rabieta, un repte que molts programes d’aquest tipus no superen. D’altra banda, conversar davant d’una càmera és una art i Mar és dels que prefereix escoltar i assentir amb el cap: s’eviten per complet els moments de vergonya aliena, però el monòleg s’imposa al diàleg.

El català és una llengua mitjana: la 9a a la Unió Europea i la 13a a la Viquipèdia. Katalonski és un format entretingut que ens demana apujar el grau d’autoestima al que ens correspon, a còpia de veure’ns a través dels ulls de persones completament desintoxicades del canibalisme polític que vivim a Catalunya. En un moment en què tants polítics i periodistes catalans exerceixen cada dia el seu odi per la llengua, escoltar un novaiorquès parlar del català com un idioma perfectament normal resulta terapèutic. El canvi de perspectiva també ens recorda la importància d’una cultura popular forta i en català: la majoria de katalonskis ens van conèixer gràcies a la música o a TV3, com el mateix Halldor Mar que, quan va arribar a Catalunya, va interessar-se per la llengua gràcies al Sense Títol, el mític programa d’Andreu Buenafuente. Els que volen eliminar el català ho saben, i per això acabo amb un encàrrec que va enviar Vicent Sanchís durant la presentació del format: “Tant de bo la televisió valenciana pugui emetre el programa pròximament, perquè els que acusen de voler posar fronteres són els primers a posar fronteres lingüístiques”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació