Karl Ove Knausgard la sap molt llarga

28.06.2019

Amb Final (L’Altra Editorial), l’escriptor noruec Karl Ove Knausgard (Oslo, 1968) remata el seu peculiar Mein Kampf, un projecte herculi de sis volums extensos i intensos. La lluita de Knausgard és autoficció pura, autobiografia novel·lada in extremis, la història de tota una vida explicada literàriament sense vergonya ni pudor, amb una cruesa realment original.

Karl Ove Knausgård | © Miquel Taverna, CCCB, 2017

La saga comença amb La mort del pare, que reitera fins a la nàusea la presència amenaçadora del seu pare. Un pare alcohòlic i cruel, dèspota i sancionador, que sobrevola tota la sèrie. A la segona, Un home enamorat, Knausgard deixa la seva dona i es trasllada a Estocolm, en busca de la Linda, una poeta sueca que havia conegut en un encontre d’escriptors i que es convertirà en la mare dels seus fills. De fill passa a pare. A L’illa de la infantesa, torna enrere i explica la seva infantesa, des d’una cosmovisió basada en la placidesa a l’illa de Tramoia, un espai bucòlic que, tanmateix, serà l’origen de tots els seus traumes fins als dotze anys. Al tercer volum, Ballar en la foscor, el narrador descobreix el sexe, les drogues, la música, tot un món dolorós i inexpert associat a la llibertat, a la joventut i a la recerca d’un sentit vital. A Dies de pluja narra la vida a Bergen, les vicissituds per arribar a ser escriptor dels vint als trenta-quatre anys, confessa els bloquejos com a autor i la seguretat de parir quelcom molt important en el món de la literatura. Li explica el seu potencial a la Björk i li confessa que no se’n surt. Fa extensible aquesta ineptitud a altres àmbits de la vida, com ara el social o l’amorós. En aquest darrer Final, traduïda per Carolina Moreno, Knausgard comença a patir la problemàtica d’una família que el titlla de mentider o de ficcionar la realitat com més li plau en cinc volums previs a aquesta conclusió final. Quins són els efectes col·laterals de la sobreexposició?

En aquesta mena de projectes d’àmplia trajectòria, sobretot si són memòries personals sense filtres, arriba un moment que a l’autor se li veu el llautó. Malgrat que passes cinquanta o cent pàgines de lectura en un obrir i tancar d’ulls, perquè Knausgard gasta un estil fresc i dinàmic que atrapa —i, compte, en aquestes cinquanta pàgines, potser només relaten com el narrador baixa de casa, fuma una cigarreta, torna a pujar, es prepara el cafè i es posa música, o com renta els plats—, a partir del tercer volum de la saga ja comences a veure que estiba la veta de la digressió, de l’encadenament de petites accions quotidianes banals en un hiperrealisme domèstic absolut que mira de lligar amb la deriva assagística de la gran bellesa i el sublim: “L’art es va desempallegar de l’exigència de la destresa artesanal partint de la idea que l’art havia de reproduir el món el més exacte possible, i es va considerar totalment obsoleta i, per tant, innecessària”. A Final, Knausgard parla de la vida i de la mort, la pressió de l’èxit, l’amor i la literatura, la família, la paternitat, els dubtes de l’escriptor i els límits de la intimitat. Ho fa, com sempre, a raig, amb diàlegs impossibles de recordar al peu de la lletra i lliçons morals que, per sort, no arriben als límits penosos de Paulo Coelho.

Per a Karl Ove Knausgard tot és susceptible de ser material literari. El seu oncle Gunnar, després de la publicació de La mort del pare li va enviar un correu electrònic dient: “Violació verbal”, acusant-lo d’escriure mentides sota l’adoctrinament de la seva mare, i amenaçant-lo amb mesures legals si seguia en aquesta direcció. Per al pornògraf emocional que és Knausgard, per a qui la literatura és la mirada del subjecte que contempla i viu, fins i tot aquest correu de l’oncle es va transformar en paraules a dins d’un capítol. El millor del cas és que la seva vida no és gens literària, però ell l’ha escrit (dins els límits de la versemblança) i l’ha volgut compartir amb mig món. Potser per perdonar-se a ell mateix o a l’ombra del seu pare, qui ho sap, com una mena d’autoexorcisme sense cap més voluntat. En aquest Final torna a les coses que fan mal, al pare alcohòlic, a la incomunicació familiar, la identitat, saber com som, a la llibertat expressiva que al volum segon i tercer va mirar d’atenuar. Però hi manca la ironia, el sentit crític de Proust, l’edificació d’una poètica o d’un concepte més enllà de vomitar fracassos, borratxeres, palles i despropòsits.

La consciència narrativa de voler-ho dir tot ha de tenir cert sentit, alguna cosa més fonda que desfer els nusos de la pròpia vida i desentrellar el perquè de tanta insatisfacció. Que li preguntin a Proust: al llarg de set volums va orquestrar una obra d’art sobre el temps perdut. L’autoreferència, quan no té un propòsit clar, fa que el lector topi amb quatre-centes pàgines que només són una digressió gegantina sobre la vida de Hitler i el procés d’escriptura del Mein Kampf. L’autoretrat està de moda, en qualsevol de les seves manifestacions. El que sorprèn és que novel·les de més d’un miler de pàgines puguin conviure amb la immediatesa, la pressa i el trastorn de dèficit d’atenció que modula el nostre segle i, per si això fos poc, tinguin un èxit mundial espaterrant. Cansat de la seva pròpia misèria, el lector s’aferra a la misèria aliena en una mena d’evasió personal. Aquell mateix lector que alguna tarda s’enganxa al Sálvame i pensa: Collons, aquesta gent està pitjor que jo. Supervivència, se’n diu. O covardia. O ganes de ser una altra persona.

El que diferencia Karl Ove Knausgard de molts venedors de fum instal·lats en l’autoficció és, primer, l’extensió dels seus llibres i, segon, que el paio, malgrat ser un fatxenda de manual i recrear-se el temps patit i en el procés de creació de la seva identitat, escriu prou bé i omple planes dels suplements culturals de tot el món. Els oficials, és clar. Perquè molta crítica independent ha titllat Knausgard d’espantaocells ple de palla, de farsant entre el jo i el no-res i, sobretot, de carn de psiquiàtric. Qui sap si som davant la novel·la del futur. Qui sap si, cansats de contes i ciència-ficció, obres inclassificables com les de Knausgard seran el pa de cada dia en els (pocs) llibres que es publiquin d’aquí a unes dècades. Del dietari a la narració autobiogràfica, només canvia el punt de vista, la reelaboració dels records. Knausgard és un narrador hàbil, sap llepar-se la ferida en una macronovel·la que funciona a manera de regressió. Si crear és recordar, Knausgard la sap molt llarga. No oblidin que va traduir la Bíblia al noruec…

Etiquetes: