“Kapuscinski és una mica rotllo”

Som a l’Auditori del CCCB en motiu de la xerrada Els nous corresponsals, que compta amb la presència del periodista Xavier Aldekoa, de Tania Adam, del fotoperiodista del New Yorker Samuel Aranda i de la freelance Gemma Parellada. Pere Ortín, director de la revista Altaïr, dirigeix i modera aquesta conversa a quatre bandes emmarcada en el cicle temàtic Making Africa (podeu veure’n l’exposició temporal al mateix CCCB fins el 28 d’agost del 2016).

“Hem de començar a mirar el contingut en lloc de centrar-nos en el continent”, diu la moçambiquesa resident a Barcelona Tania Adam. Comença per distingir les ONGs de les entitats d’ajuda humanitària i aclareix que les ONGs, a diferència de les segones, són projectes que necessiten viure del que fan. El major inconvenient, segons Adam, és que les ONGs venen una imatge estereotipada de l’Àfrica que costa molt de trencar.

Xavier Aldekoa ha cobert les eleccions de Guinea Equatorial, on el 99 per cent dels vots van recaure sobre el dictador Teodor Obiang, que trenta-set anys enrere va fer un cop d’estat i encara avui es nega a abandonar la cadira. Pere Ortín pregunta: “Per què cobrir les eleccions corruptes de Guinea i no les de Benín o Níger, que són clarament més democràtiques?”. És una pregunta retòrica: la corrupció i la violència extrema aporten titulars més llaminers. Aldekoa afegeix que, en qualsevol cas, té poc sentit seguir les eleccions africanes des de la redacció de Barcelona.

Samuel Aranda va passar prou temps de corresponsal a l’Orient Mitjà (Jerusalem) per adonar-se de la diferència abismal entre el que ell vivia allà i el que li deien que s’hi vivia. Un cop a l’Àfrica, la cobertura era sempre de temes molt extrems: l’explotació de coltan al Congo, les violacions. “Si a una dona l’han violat i atacat amb una destral jo no vull cobrir la situació amb cap vel ètic, com si es tractés d’un cas aïllat. No és un cas aïllat.” Entre altres coses, Aranda també va cobrir l’epidèmia de l’èbola. “L’ONU és a l’Àfrica per robar?”. Samuel Aranda té clar que sí. Igual que UNICEF (“Bé, ACHNUR és diferent, de vegades planten alguna tenda o reparteixen samarretes”). Aranda prossegueix: “Durant l’epidèmia de l’èbola ens va sortir a rebre una directiva d’UNICEF i ens va dir que acabaven d’obrir una escola. Hi havia pissarres, nens que aprenien i jugaven. Vam fer fotografies i volíem preguntar alguna cosa a algun nen, treure una bona història. Els d’UNICEF volien que tornéssim a l’autobús però ens hi vam negar fins que no vam poder parlar amb el director de l’escola. El director va dir-nos que l’escola feia quinze anys que funcionava gràcies a una petita ONG religiosa italiana; un parell de dies abans de la nostra visita, els d’UNICEF els havien donat l’equivalent a tres-cents euros pel cost de la publicitat”.

Algú explica una altra anècdota en la mateixa línia ambientada a la República Centreafricana. Els rebels tenien 300.000 refugiats sota el seu control i volien matar-los. Una religiosa va quedar-se amb ells tot i les amenaces de mort dels rebels –i va aconseguir salvar els refugiats. Per decebedor que pugui resultar, l’experiència dels corresponsals presents a la xerrada corrobora que són més les institucions modestes (i no pas UNICEF ni els cascos blaus de l’ONU, que com diu Parellada porten anys de missió de pau al Congo i encara no se’n veuen els resultats), les que realment actuen en favor dels africans. De fet, la crítica que Samuel Aranda va fer d’aquestes institucions –crítica que el The New Yorker no va censurar-li— li ha costat la prohibició de viatjar amb l’ONU a l’Àfrica Occidental.

Parellada insisteix que els dos extrems (tant les millores com les misèries persistents) de l’Àfrica s’han d’explicar, i no només els dos extrems sinó també el que passa entre els dos: els escolars, la classe mitjana. “El problema és la falta de matisos, que als mitjans només s’hi vegin homes com Mandelas o com Joseph Convy”, apunta Parellada. “Després hi ha mitjans grans com la CNN que es prenen llicències de l’estil: Kenya és la seu del terrorisme, afirmació davant la qual reaccionen alguns bloggers kenyans indignats.

“Què implica ser dona corresponsal a l’Àfrica?”, pregunta Pere Ortín a Gemma Parellada. “En general funciona, perquè els fas més pena i t’ajuden més. Sí que és cert que quan conversava amb els rebels o líders islàmics de vegades no em miraven als ulls, miraven al fotògraf home que m’acompanyava. Una vegada un rebel va preguntar-me on eren els meus pares i si ells sabien el que jo estava fent”. Per altra banda, intervé Xavier Aldekoa, l’avantatge de ser dona és l’entrada en entorns femenins restringits a corresponsals home com Aldekoa o Aranda. Acte seguit, Pere Ortín es dirigeix a la moçambiquesa Tania Adams per preguntar-li per l’ús de les xarxes socials a l’Àfrica i pels moviments activistes que va haver-hi a llocs com Dakar o Burkina Faso abans que el 15 M arribés a Espanya. Adams assegura que les xarxes socials es fan servir allà igual que a tot arreu: “Hi ha qui usa Instagram per dir coses i hi ha qui ho utilitza per explicar què ha menjat, cosa que em sembla molt avorrida”.

A La gran grieta, Alex Perry assegura que el fet que exsteixin corresponsals a l’Àfrica és un residu del colonialisme. El problema ve quan la veu del corresponsal a Ruanda és més forta que la dels propis ruandesos, diu Pere Ortín. Xavier Aldekoa respon que la tasca del corresponsal consisteix a traduir la realtat africana (una de les realitats africanes) per arribar al públic d’un país concret: “Cal intentar ser just, fer-ho de manera honesta”. Arribats aquest punt, Gemma Parellada aprofita per aclarir-nos que quan una vitaja a l’Àfrica per fer-hi de corresponsal els editors són lluny i estan massa ocupats. “Hi ha entre cinc i deu persones per explicar un continent sencer i l’honestedat és només a mans del periodista, que modula la història com vol sense risc que l’hi retreguin”.

Xavier Aldekoa entén el periodisme de corresponsal no com a rèmora del colonialisme sinó com un diàleg bidireccional, d’aprenentatge recíproc entre cultures. Algú del públic intervé: “Què pensen els africans de nosaltres?”, i Tania Adams respon que Àfrica són moltes, que no podem seguir pecant de generalistes. Samuel Aranda explica l’anècdota d’un amic seu de Sierra Leone, que va viatjar a Europa per primera vegada i l’única pregunta que va formular va ser: “Per què aneu tan ràpid?”. En aquesta línia, la Gemma Parellada confessa que els africans sovint es burlen dels occidentals i les seves ganes de salvar-los: “A la Costa de Marfil deien que els periodistes europeus som uns mentiders; a l’est del Congo hi ha moltes ONGs per metre quadrat”. Aldekoa encara diu més: “A Kenya hi ha alguna sèrie televisiva en què apareix l’europeu que treballa en una ONG ple de cadenes d’or”.

“El Mundial de Futbol, Mandela, el Pistorious. Aquesta és l’única pressió que hem tingut; la resta ens l’hem feta nosaltres”, sentencia Gemma Parellada. Tot i que sigui “especial enviada a l’Àfrica”, no l’ha enviada ningú: hi ha anat sola i s’ha buscat la vida. Coses que no sabem de l’Àfrica? Tant Angola com Moçambic estan en una crisi econòmica semblant al corralito que va haver-hi a l’Argentina. Conclusió de Pere Ortín sobre la conferència? “Kapuscinski és una mica rotllo i Eben ja no és el llibre de referència” –va saber-se que el periodista polonès tenia la ploma més llarga o imaginativa del compte, en part perquè, com ha dit Parellada, pocs editors et van al darrere quan els envies temes de l’Àfrica; estan massa ocupats amb Trump, Sant Jordi o les eleccions espanyoles. Recomanacions made in Africa? La crítica de la razón negra d‘Achille Mbembé, l’escriptor Teju Cole. Ah, la Tania Adam diu que escoltem Radio Africa i que mirem els cursos sobre cultures africanes que es couen als centres cívics com la Casa Elizade (també hi ha l’oferta de l’Institut d’Humanitats).

Després de tants ets i uts, algú de veu gutural agafa el micròfon i en un català impecable diu: “Crec que sóc l’únic africà a la sala. Vull preguntar-vos [als periodistes corresponsals]: Què significa Àfrica per a vosaltres?”. La pregunta que ell formula em genera interès per dos motius. El primer és que ell es considera l’únic africà de la sala, tot i que Tania Adams és negra i va néixer a Moçambic. El segon motiu és que, per més que amb bona voluntat de no generalitzar s’insisteixi a dir que l’Àfrica no és “una sola”, el mateix africà de la sala es refereix al seu continent com un tot, igual que quan dos africans que no es coneixen topen pels carrers de Barcelona el primer que fan és encaixar les mans. Tania Adams respon amb la frase “Àfrica són les meves arrels”, Gemma Parellada diu que Àfrica són els seus amics –fa anys que hi viu i té residència a Sud Àfrica, al Congo i a Costa d’Ivori; Xavier Aldekoa diu que Àfrica li ensenya la manera de compartir tristeses i alegries; finalment Samuel Aranda diu que a Sierra Leone s’hi fa surf molt bé –i s’hi mengen llagostes per cinc euros.