K de Kosmopolis

19.02.2016

Al mirador del CCCB hi ha un piano i una desena de taules rodones. Els tècnics de so repassen que tot estigui a punt. Kosmopolis, el programa radiofònic del festival de literatura amplificada del CCCB, està a punt de començar.

Katerin Carballares il·lustra Juan Insua conversant amb Bruno Sokolowicz a Kosmopolis

Katerin Carballares il·lustra Juan Insua conversant amb Bruno Sokolowicz a Kosmopolis

El festival Kosmopolis es defineix com “la festa de la literatura amplificada”, una cita biennal dedicada a la literatura en tots els seus vessants. Com que la propera edició d’aquesta iniciativa se celebra el 2017, el programa de ràdio Kosmopolis s’encarrega de fer l’espera més entretinguda. Els seus podcasts es poden trobar a internet, però també és possible veure’l en directe al mirador del CCCB, com fa avui una trentena de gent. Al mig de la sala, una noia seu sola. Porta un jersei amb tres ratlles color pastel. Perquè els cabells del davant no li caiguin a la cara, els té agafats cap enrere amb una pinça. Es diu Katerin.

Sobre la taula, la Katerin hi té dues llibretes, una caixa petita d’aquarel·les, retoladors de colors, puntes fines, un estoig metàl·lic i una goma d’esborrar. Ha vingut a veure Kosmopolis en directe perquè un amic li ha recomanat. Com que seu sola, tres persones que entren a la sala li demanen si poden agafar les cadires del seu voltant. “I tant”, diu ella, i els somriu.

Mentrestant, el periodista Bruno Sokolowicz es prepara per començar el programa. Es posa els auriculars i mira uns fulls que porta impresos, concentrat. Al seu costat hi seu Juan Insua, que serà el primer entrevistat del vespre. Insua és el director del festival Kosmopolis des del 2002, any en què va començar el projecte. “La ràdio compta amb el poder de la paraula oral i amb el de la paraula escrita”, diu el director, “quan veiem una imatge d’una muntanya, la realitat és aquella i prou. En canvi, quan escoltem o llegim la paraula muntanya, cadascú pensa una cosa diferent”. En silenci, la Katerin ha començat a dibuixar.

Dues persones del món de la literatura es preparen per ser entrevistades per Bruno Sokolowicz. Una d’elles és  Alejo Cuervo, editor i llibreter de Gigamesh, una llibreria de ciència-ficció de Barcelona. “Vicio y subcultura”, podem llegir al seu rètol del C/ Bailèn, com destaca el conductor del programa. “Reflecteix la postura defensiva de quan la vam obrir”, explica Cuervo, que creu que “avui en dia podem trobar literatura fantàstica en tots els àmbits”.

Katerin Carballares il·lustra Sol Solà al costat de Bruno Sokolowicz

Katerin Carballares il·lustra Sol Solà al costat de Bruno Sokolowicz

Ara és Laura Huerga, editora de Raig Verd, qui seu davant del micròfon. La seva editorial està d’enhorabona: compleix 4 anys i ho fa celebrant que van traduir La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx, abans que guanyés el Premi Nobel 2015. “Això ens avala i ens dóna prestigi”, reflexiona Huerga, “ara hem d’estar a l’alçada”. Sobre Aleksiévitx, Laura Huerga explica que té una tècnica depurada i que dóna imatges poètiques molt reals de la tragèdia humana.

“En la seva obra tothom hi té veu, botxins i vítimes”, segueix l’editora de Raig Verd, “Per això Aleksiévitx ens completa com a persones: ens ajuda a entendre el que som”. Qui s’està fixant amb com és la Laura és la jove Katerin, que li dibuixa un retrat. L’editora de Raig Verd, que no se n’adona, es disposa a recitar algunes cites de La fi de l’home roig junt amb el periodista Bruno Sokolowicz. Ho fan acompanyats per la música de la pianista Clara Peya.

Katerin Carballares il·lustra Laura Huerga durant la seva intervenció a  Kosmopolis

Katerin Carballares il·lustra Laura Huerga durant la seva intervenció a Kosmopolis

La Katerin, que no para de dibuixar, té 19 anys. O 19 primaveres, com diu ella. Però a Kosmopolis, qui ve a parlar del pas del temps i de la seva repercussió en el món és Sol Solà, presidenta de Greenpeace Espanya. Sequeres, inundacions, collites. Aquestes són algunes de les paraules que usa la presidenta de la famosa ONG ecologista. També diu paraules encara més incòmodes, com ara refugiat climàtic o justícia climàtica. I si ens incomoden, diu, nosaltres tenim dos poders per a canviar-ho: el de comprar amb seny i el de votar amb coneixement de causa.

El primer programa de Kosmopolis arriba a la recta final, i Bruno Sokolowicz presenta les dues últimes convidades. A una, Clara Peya, ja l’hem vist abans: ha posat música a les cites de Svetlana Aleksiévitx. La Clara, tot i ser jove, porta ja 6 discos a la seva esquena. “M’agrada molt la barreja de disciplines”, diu la pianista i compositora, que ha versionat a les poetes Sonia Moll o Mireia Calafell, entre d’altres.

Però Peya avui no ve sola, l’acompanya Sandra Sangiao, cantant de cabells llargs i veu amable que forma part de la Barcelona Gipsy Klezmer Orchestra. Elles dues tancaran la vetllada interpretant un homenatge al cicle de les estacions que ja avisen que durarà gairebé mitja hora. “Depèn de la inspiració que tinguem”, diuen, i es preparen: Peya al piano i Sangiao a la veu.

I comença l’hivern, amb una Barcelona ja fosca a l’altre costat dels vidres del mirador del CCCB. Clara Peya toca i tot el seu cos es mou. Es deixa portar per la música fins al punt que sembla que pateixi, amb els ulls tancats i el cap mirant avall sobre l’esquena recta. Ho sent tant, que desapareix. Al seu costat, Sandra Sangiao es treu l’americana i s’arremanga les mànigues. Ara que és hivern canta asseguda al tamboret; el bon temps farà que s’aixequi.

Katerin Carballares il·lustra Sandra Sangiao i Clara Peya cantant i tocant el piano a Kosmopolis

Katerin Carballares il·lustra Sandra Sangiao i Clara Peya cantant i tocant el piano a Kosmopolis

Al mirador del CCCB, una noia mastega xiclet. El moviment de les mandíbules fa que se li moguin les arracades, que sembla que ballin al ritme de la música. Les estacions van passant. Una dona gran s’adorm a mig hivern, somia tota la primavera i es desperta a l’estiu. És el soroll de les mans, que la desperten. De les mans de Clara Peya i Sandra Sangiao, que senten l’escalfor i augmenten el ritme. Mentre canten, un noi fa que sí amb el cap. Una noia es desfà la cua i deixa lliure el seu cabell ros. Peya gira la cara i somriu a una persona del públic; Sangiao fa petar la llengua i evoca els sorolls d’uns cavalls galopant. Fins que la música s’acaba, i a Barcelona torna a ser hivern.

Les dues artistes encara cantaran una altra cançó: una nana que Sandra Sangiao va aprendre a l’illa de Lesbos. Després, Sokolowicz tancarà el programa, els tècnics desmuntaran les taules de so i tothom anirà marxant cap a casa. Abans de recollir-ho tot, Katerin s’aixeca i es dirigeix cap a l’editora de Raig Verd. Li ensenya allò que ha dibuixat a la llibreta. Laura Huerga mira el paper i fa cara de sorpresa. La primera emissió de Kosmopolis s’acaba i elles somriuen. El que ha vist l’editora de Raig Verd és només una de les diverses il·lustracions que la jove il·lustradora ha firmat amb una K. K de Katerin. K de Kosmopolis.

Gràcies a Katerin Carballares per cedir-nos les seves il·lustracions.

Podeu escoltar aquí el podcast d’aquesta sessió de Ràdio Kosmopolis