Justo Molinero: “No li he menjat mai la polla a ningú”

15.02.2018

Ahir vespre, Justo Molinero va depilar-se la llengua abans de pujar a l’estrada juntament amb Fermí Santamaria, alcalde de Llagostera i vicepresident segon de la Diputació de Girona. Aquests dos personatges van mantenir el diàleg La ràdio sobre rodes a la Biblioteca Carles Rahola. La conversa formava part del programa que ofereix la Setmana dels Rahola de Girona, que està tenint lloc del 12 al 22 de febrer en el marc dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local.

GIRONA. 14/02 2018. setmana dels Rahola. Conversa entre Justo Molinero i Fermí Santamaría. Biblioteca Carles Rahola . Ddgi. Foto: Eddy Kelele

Teresa García Campos, moderadora de la conversa, va iniciar l’acte fent un repàs a la vida dels dos protagonistes. Ambdós van treure pit xarnego. Aquell orgull que fa que no oblidis les teves arrels, però sense que això t’impedeixi encaixar en un país que t’ha abraçat i t’ha acollit. Santamaria, de Tarifa. Justo, de Còrdova. Andalusos catalans; catalans andalusos. Què hi fa?

Justo Molinero va arribar amb divuit anys de vida. Sent mecànic, “dels bons”, va reconèixer. I deu ser cert perquè va acabar treballant per la Renault i guanyant unes quantes pessetes al mes. La seva joventut està plena d’aventures, però ell les naturalitza. Explica que va arribar de Villanueva de Córdoba, ciutat que el va veure néixer, juntament amb un germà. I ho van fer totalment de franc, ja que el motor de l’autobús que els portava va cedir i el van arreglar. A la mili, destinat a Sant Climent Sescebes, al bell mig de l’Empordà, va patir els vendavals i les tramuntanades corresponents. Però el locutor tampoc es queixa, i explica tot això amb certa nostàlgia ben superada.

Engominat i segur, xulesc i captivador, però per res del món vanitós o arrogant, Molinero demostra que les ha passat putes. Assegura que ser català és difícil: “Catalunya no m’ho ha posat sempre fàcil, com sembla a vegades”. Però després matisa: “aquesta terra em va rebre amb els braços oberts”. Es veu que, uns dies després de posar els peus a Catalunya, ja sabia que s’hi quedaria.

Una de les primeres frases que va aprendre en arribar va ser “me cago en Déu”, diu. No sabia què significava, però sí que un company seu ho escopia quan les coses no sortien com ell s’esperava. A partir d’aquí tot s’accelera: feines, aprenentatges, experiències, èxits i misèries, fins a arribar al taxi. I, amb el taxi, també arriba la ràdio. Primer, diu, és pirata. Des de 1982, concretament, quan va voler acompanyar radiofònicament als camarades de gremi. “Als primers dies vaig ser conscient del poder de la ràdio”. I sobre això van coincidir amb en Santamaria: “la ràdio agermana”. Avui, Molinero presideix el grup Teletaxi.

Actualment, són 28 les freqüències que gestiona el seu grup comunicatiu. Una bestiesa, mal que pesi per alguns. D’alguna manera, en Justo ha aconseguit durant tots aquests anys abaixar la ràdio dels cels, per portar-la a peu de carrer. Portar-la a bars de barris. D’aquells que tenen la persiana mig baixada perquè no entri el sol de migdia. Portar-la a partides de dominó a mig jugar. Popularitzar la seva ràdio per tal que soni en un balconet que dóna a una plaça de Santa Coloma de Gramenet. Portar-la a cuines, sales i menjadors. A hospitals, a ferreteries de tota la vida. I, és clar, a cotxes i especialment a taxis, fent honor al seu títol.

La moderadora no deixa escapar l’ocasió de caçar el caçador. Entrevistar l’entrevistador, intentant posar-lo entre les cordes. Però en Justo és un boxejador formidable, que no eludeix els temes i al qual res li produeix urticària. No té punts febles i si els té, se’ls menja. “En alguna ocasió m’he manifestat a favor del dret a decidir. Perquè penso que jo m’aixeco cada dia i esmorzo si vull, i cago i pixo quan vull. Llavors, Catalunya ha de fer el mateix amb el seu futur”. Es pot dir més alt, però no més clar. Aleshores, però, sembla encendre’s com un misto en plena combustió: “en alguna ocasió m’ho han preguntat i sempre contesto el mateix. Això vol dir que em posicioni? No. Però a l’endemà tens el titular de l’estil «Justo Molinero és independentista». Fa una mica de fàstic”. Fermí Santamaria i Justo Molinero van tornar a coincidir. “Vivim en democràcia, però no tots som demòcrates”, va declamar l’alcalde de Llagostera. Olé.

GIRONA. 14/02 2018. setmana dels Rahola. Conversa entre Justo Molinero i Fermí Santamaría. Biblioteca Carles Rahola . Ddgi. Foto: Eddy Kelele

La ràdio ha de regalar ràdio

No s’atura aquí. Molinero parla de les seves relacions amb polítics. “No li he menjat mai la polla a ningú, ni ho he volgut ni ho he necessitat. Si tinc els genolls desgastats, és de currar”. I remata: “A Rac1 li arriben milers de subvencions cada any per part de la Generalitat”. Teletaxi i les seves germanes funcionen amb publicitat, cert. Com és cert que són anuncis originals i divertits, amb un format diferent. És el secret de la rima, d’aquesta creativitat atàvicament andalusa. “Ells fabriquen productes, però els poetes som nosaltres”.

García Campos li pregunta per l’Oriol Junqueras. “Em fa molta pena, és injust. És una persona bona, coherent, responsable i seriosa. Només demano que això no s’allargui més i surti tan aviat com es pugui”. Pels seus micròfons han passat personatges com Jordi Pujol, Pasqual Maragall o Isabel Pantoja. Què pensa de la cantant? Personalment, no té res en contra. Són amics i no mostra pudor en reconèixer-ho. “No feu tant de cas dels Sálvames”, aconsella el jarote –així els hi diuen als de Villanueva–, “no mireu tant la televisió, escolteu més la ràdio”.

A Teletaxi regalen ràdios, “hi ha altres emissores que obsequien els oients amb televisors, hi ha gest més ximple?”. Si vols que t’escoltin, regala’ls-hi ràdios. “No ho dieu a ningú, però les que nosaltres regalem tenien una preselecció d’emissores perquè només trobessin els nostres canals. Passa que els xinesos que ens les fabriquen al final no ens ho van fer així, i pots posar l’emissora que vulguis”, bromeja. Com anunciava el Justo de Carlos Latre a Polònia: “Balones Montesino, son los más baratos porque los cosen los chinos”.

La conversa no podia acabar d’una altra manera: durant el torn de preguntes, un atrevit li va preguntar per les seves imitacions. Es poden comptar a desenes, és cert. En té moltíssimes, cada dia, a totes hores i en tots els formats. Senyal, aquesta, que ha creat escola. “La veritat és que no tinc temps de mirar-les. Algunes em fan gràcia, d’altres les trobo menys encertades”. El molesten? “Per res, ni em va ni em ve”. Riu per sota del nas, picaresc. Sap perfectament que de Justo només n’hi ha un, me cago en Déu.