Julian Barnes, la memòria i els pollastres morts de l’avi

22.03.2019

Una gentada asseguda amb primor espera l’aparició de Julian Barnes al vestíbul del CCCB. Diàleg K del Kosmopolis 2019. Poquíssimes cadires buides. Entrades venudes amb fugacitat, esgotades des de fa dies. Certa demora de rigor i compareix –ahir– Barnes, repentinat, nas prominent. “No deuen fer res interessant a la televisió”, diu a Anna Guitart per explicar-se la reunió de tants lectors. Amb Guitart, Barnes mantindrà una conversa d’una hora exacta. Parlaran sobretot de les tortuositats de L’única història, la seva última novel·la, editada per Angle Editorial i Anagrama (el número 1.000 de Panorama de Narrativas). La memòria, els pollastres morts de l’avi i l’amor seran tres eixos importants del diàleg. Un parell o tres de cops llançarà un avís: “No us cregueu del tot el que diuen els novel·listes”.

Julian Barnes. | © Miquel Taverna

A L’única història, Barnes (Leicester, 1946) narra la història d’amor entre en Paul i la Susan. No és una història d’amor a l’ús. La diferència d’edat és notable. Ell té 19 anys. Ella frega la cinquantena. D’en Paul en podem esperar certa inexperiència emocional, però resulta que ella (casada, mare, “elegant i intel·ligent”) també és novella en aquests camps. La novel·la és essencialment el record d’en Paul d’aquella relació. Dels moments dolços però també dels passatges més crus. La memòria, és clar, no sempre actuarà de còmplice. “Una novel·la elegant, desoladora i brillant”, segons Jon Day del Finanacial Times.

“La història no segueix els camins que esperem. Que tot plegat sigui un interludi dolç del destí. La novel·la pren una direcció sorprenent. Per edat, ella podria ser una dona molt assenyada en relació a l’amor però no ho és. Els dos personatges comencen al mateix punt. Són persones inexpertes. No és una novel·la francesa. Una història com les que escrivia Colette, on algú introduïa a algú altre en les arts de l’amor. No he seguit el sistema francès. El sistema britànic és molt més complicat i sovint molt més brutal”. En Paul i la Susan viuen en un “país catòlic, i no pots ser absolt”.

En Paul i la Susan mantenen la relació durant la dècada dels setanta. És una aventura intensa. Una experiència irregular i exòtica. Descobriran la veritat del sexe. “Mires als joves i penses que potser ara és molt més fàcil tenir sexe que en el passat. Hi tenen un accés molt més ràpid, però no saben què és el sexe ni saben què és l’amor. Es trenquen el cor de la manera en què jo em consumia. Tot continua igual”, diu Barnes, que es considera “un pessimista alegre o un optimista melancòlic”. “Ben pensat, però, soc un enorme pessimista; sobretot ara, en temps de Brexit”.

Barnes, sobre l’amor, que ha explorat amb profunditat: “No són experts en l’amor i és el primer amor d’en Paul, aclaparador. El primer amor pot tenir dos efectes: dir-se a un mateix que «això és exactament com hauria de ser el primer amor i vull que tots els meus amors siguin així» o dir-se que «això és un contraexemple; el contrari del que volia» i busques una cosa completament diferent”. Continua: “No saps com és l’amor fins que t’arriba. Llegeixes molt sobre l’amor però no és en absolut el que esperaves. Et penses que sabràs gestionar-lo però no és veritat. Seria terrible arribar al món i conèixer-ho tot”. T’agrada escriure sobre amor? “És un tema meravellós. Mai s’exhaureix”. De fet, L’única història reprèn certs fils d’El sentit d’un final (Premi Man Booker), on la relació central no és descrita. “Potser ara podria aproximar-me directament a la parella”, diu que va pensar.

En aquest punt, Barnes parla d’una futura novel·la d’Ian McEwan que ja ha pogut llegir. McEwan hi aborda la intel·ligència artificial, els robots. Un home compra i introdueix robots a casa seva. Robots als quals se’ls concedeixen sentiments. “Les màquines són creades i portades al nostre món”. A Barnes li interessa “el concepte de la tristesa de la màquina”. 

Sobre l’escriptura, sobre el naixement de les novel·les: “Tens una noció del que podria ser una història. Somies mentalment despert. Cal embolcallar aquesta petita part i deixar-la sola. Deixa fer, que comenci a prendre cos per poder tractar-la”. Treballa desdoblat: “Penso en mi mateix com a lector i escriptor alhora. Escriure és una forma de llegir”. Arthur & George és un exemple de novel·la que va escriure per a poder llegir. “Ningú havia escrit sobre el Cas Edalji”. “Saber d’on venen els llibres és desencoratjador. Necessites dubtes i incertesa sobre el que estàs fent. Alguna cosa que faci que vulguis arribar a la plana final”, afegeix.

La visualització del lector també és fonamental. “Penso en lector, sí. Evidentment. Però no penso en un lector particular. Quin és el millor lector? El que llegeix de la millor manera. És una tautologia”. El de Barnes no és un lector personificat. Pensa en un lector situat al mateix nivell que ell. “Estic fent coses que afectaran directament a la seva deliberació. No soc un escriptor didàctic. Algú que et digui com has de viure la teva vida. No és la meva tasca”. 

S’imagina aquest cosmos de lectors en una cafeteria, al costat d’una finestra, “o asseguts a terra”, mirant a l’altra banda del carrer, especulant sobre això i allò. Preguntant-los la seva opinió. “És un treball de col·laboració”. Ara bé, “no vull resposta”. “Soc jo qui domina”.

Guitart demana per la curiositat i treu el cap la mort de la mare. Quan va morir la seva mare, l’escriptor va voler-ne veure el cadàver. “Em vaig encarregar d’ella els seus últims mesos. De la cura i de les gestions del funeral. Volia seguir-la fins al final de la història. Veure el seu cos. Hi ha un element narratiu en aquest desig”. Un desig que el seu germà –filòsof– no va sentir. “Potser els filòsofs estan menys interessats en els cadàvers que els novel·listes”.

Aquest ull capriciós de l’artista és exemplificat per Barnes amb una anècdota. Durant unes vacances al sud d’Itàlia, l’escriptor va entrar en una botiga amb el pintor Howard Hodgkin, que havia vist una tovallola negra a l’aparador i la volia comprar. Totes les tovalloles que li mostrava el botiguer eren menys negres que la de l’aparador. No se’n va endur cap. Barnes no va saber apreciar aquella clara diferència de to. “Ell veia coses que jo no veia”. “Sempre veus amb mirada bifocal”, sosté. El do de la ploma també és això.

I finalment, la memòria, substància fràgil, esmunyedissa i central en la novel·la. En Paul és el narrador, qui recorda que va succeir amb la Susan. “Està recordant coses però no pot estar segur del que recorda. No pot ser exacte”. La memòria és “un problema que has d’enfrontar com a escriptor i com a ésser humà”. “La història ens l’expliquem nosaltres mateixos. Tanmateix, és la més sospitosa de les històries. Quan ets jove et penses que la memòria és un objecte sòlid. Creus que és una maleta que deixes en una consigna fins que la necessites. No és així en absolut. Quan obris la caixa de bombons ja no te’ls podràs menjar. Passa el mateix amb els records. Els records més fiables són els que t’arriben de sobte”.

Barnes explica la volubilitat de la memòria amb un altre record. Tot comença amb l’escriptura d’unes memòries d’infantesa. Barnes adverteix al germà sobre el projecte. “No m’importa el que diguis de mi però, si el teu record entra en conflicte amb el meu, utilitza el teu perquè segurament és millor”, li respon. “El meu germà sabia que la memòria és molt propera a la imaginació. Jo ho descobriria més tard”. 

L’avi és el protagonista d’aquest record. Tenia un cobert al costat de casa on criava i matava pollastres. Barnes recordava una mena de guillotina i la delicadesa amb què l’avi sacrificava les aus, acariciant-ne el coll abans de matar-les. El germà, en canvi, recorda el caps dels pollastres llençats en un  cubell i el cos de l’animal ballant pel patí. “Una explicació és que el meu avi pensés que jo era més sensible i matés els pollastres amb cura. La segona hipòtesi és que el record el meu germà estigui infectat per la Revolució Francesa. En realitat, però, es tracta de la degradació de la memòria. La memòria és un acte de la imaginació”.

Barnes, també periodista de premsa escrita, acaba confrontant la veritat del periodisme amb la veritat de la literatura. La primera és una forma de llibertat, la segona, una mena de domini. “Com a periodista intentes mostrar les coses tan clares com sigui possible, que el lector pugui llençar el diari, recordar els fets clau i digerir el text. En canvi, quan treballes una novel·la vols que el lector digereixi d’una manera determinada. El lector ha de sentir que ha entès la història però no del tot. Sentir que potser haurà de tornar-la a llegir”. “Vull pensar que el fet de llegir una novel·la és més proper a la manera d’entendre la vida que a la forma en què consumim un text periodístic”. 

Barnes explica que va començar a sentir la veritat de la literatura als 16 anys, quan va començar a llegir per gust i per interès. “Com ha de sentir un noi de 12 anys algun tipus de connexió amb Shakespeare? Penses que Hamlet és una cosa per estudiar. «Jo no soc danès, no soc un príncep, no em vull suïcidar», et dius. És molt lentament que t’adones que hi ha una vinculació amb l’obra”.

Barnes, que també ha publicat recentment Con los ojos bien abiertos (Anagrama), un recull d’estudis sobre pintors, considera que l’escriptor té més dificultats per a transcendir. “Sentim enveja dels pintors i dels músics. Les seves obres poden interpel·lar molts segles després d’haver estat creades. Tenen facilitat per transcendir en el temps, la nacionalitat i la cultura. Un text del segle XII no em parla tan directament, encara que estigui molt ben traduït. La prosa es degrada amb el temps. Ningú sap com es llegirà en el futur”. Tot i així, “m’agrada escriure sobre art”. Fantin-Latour, Degas o Braque.

El convidat tanca amb una petitíssima pista sobre el llibre en què treballa actualment: “El 2015, a Londres, vaig topar amb un quadre en una exposició. Un home hi vesteix un abric vermell. Vaig fixar-me en la professió però no us diré quina és la seva feina”. Barnes, generòs en memòria; gelós de la creació.

Respon a Branca Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Fa més de 30 anys que segueixo l’obra de Julian Barnes, i que en continuïi sent fidel és una declaració de principis.
    El seu estil se’l reconeix a les seves novel.les, tot i ser molt diferents. No he tingut amb ell la sensació que es repeteixi, al contrari, és de renovació constant.
    Sorprèn, enganxa i t’endinsa en les seves històries sense aturador.
    Quan l’estàs llegint i comproves que arribes al final, ja et dius “el tornaré a llegir”.
    A casa també els hi he encomanat aquesta fidelitat i això no és fàcil d’aconseguir.