Juli González, entre el dibuix i l’escultura

15.10.2018

L’escultor Juli González és un tresor amagat entre la sorra del temps, per això, Espais Volart de la Fundació Vila Casas, gràcies a la col·lecció de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), ha decidit exposar dibuixos, papers i figures d’un artista que, com molts d’altres, va caure en l’oblit col·lectiu.

Études de visages science-fiction (1938) | Artista: Julio González

Juli González (1876-1942) va néixer a Barcelona en el si d’una família d’orfebres i artesans, i ràpidament se situà en un estadi d’ambició més creativa, continuant els passos escrits pel seu avi i el seu pare per tal de convertir el metall en escultures de sensualitats amagades. En un primer moment freqüentà el nucli d’Els Quatre Gats, on conegué la troupe d’artistes i intel·lectuals que es deixaven caure per cafès i tavernes i que moguts pel ritme de tertúlies i espectacles anaven a la recerca de fama i treball. Juli González pujà, tal com ja havia fet gran part de la bohèmia catalana, al trampolí que el catapultà directament a París. Allà, seguint els imperatius artístics de l’època, travà amistat amb Pablo Picasso, Manolo Hugué, Pau Gargallo i Joaquín Torres-García. A la capital de l’art, on es mouria sempre pels camins de la modèstia i la humilitat, se li obrí com un ventall tota una amalgama d’inspiracions i influències que recolliria per nodrir, amb el temps, la seva obra.

Madame cactus (1939-1940) | Foto: Julio González

L’exposició de la Vilacasas és un viatge íntim pels apunts i les notes de l’artista que no s’havien vist fins ara. Mostra la seva vessant més genuïna. És a través d’esbossos que Juli González, a l’avantsala de l’obra, anticipa i conceptualitza el camí cap a la matèria. De fet, l’artista declinà l’abstracció, terme que sempre rebutjà, per emmarcar-se -malgrat l’aparent contradicció, però en un estadi de creació no menys complexa- en una figuració no figurativa. Una figuració que, en el seu cas, en comptes de sumar va restant, i es consolida en una depuració pensada al forn de la sensibilitat, per trobar, finalment, l’essència. La seva obra es despulla, a poc a poc, com dos amants que van deixant la roba estesa pels passadissos de casa seva per adonar-se que és a la pell on s’escriu veritablement la vida.

Els dibuixos, provatures de traç ràpid però calculat, sotmesos a les ordres de la línia recta, són el reflex més pur de la seva obra. Les figures de faccions robotitzades i de certa brusquedat estètica, quasi com ombres picassianes, queden reduïdes a línies d’arquitecte o enginyer, i amb elles s’evidencia un domini inqüestionable de la reducció formal i la geometrització del cos. En el dibuix realista de ressons acadèmics, Juli González neda en un mar que no li és del tot propi, i per això els replecs de la carn, en el seu excés, ofeguen a voltes la seva veu. És tan sols en els camins de l’esquematització que l’artista es defineix i balla còmodament al ritme de la seva pròpia música marcada per una obra que es dibuixa en l’espai i desafia el buit. Només cal recordar la seva Montserrat espantada, d’un realisme brusc, de pell aspre i to matemàtic que ja es deixa entreveure, convertit en un motiu reiterat, en els seus apunts. L’escultura, present al Pavelló de la República del 1937 a París, representa el prototip de dona treballadora, camperola catalana que sustenta el pes de tota una vida a les espatlles i que amb mocador al cap crida, encarnada en el seu propi crit, davant dels horrors de la guerra.

Amb tot, entre ferro amarg i soldadures d’exilis, Juli González forjà, menestral d’una vida que s’escrivia amb armes de foc i guerres imposades, l’austeritat formal que, partint sempre del dibuix, el seu màxim confident, esdevindria matèria escultòrica i que als peus de la tradició i l’artesania abraçaria, sens dubte, la modernitat.