Judith Butler. Nosaltres, les persones

11.11.2015

Planera, entenedora, divertida. Tot el contrari del que pugui semblar quan es llegeix qualsevol dels seus llibres. La filòsofa Judith Butler tornava a omplir la sala en l’última conferència de la segona edició de DO Europa del Born Centre Cultural, quatre dies després d’haver-ho fet al CCCB. En aquesta conversa no importaven les persones com a l’altra, sinó el nosaltres.

 Judith Butler conversa al Born CC dins el cicle D.O. Europa| © Ariana Nalda

Judith Butler conversa al Born CC dins el cicle D.O. Europa| © Ariana Nalda

La sala era un retrat del barri del Born. Hi havia ulleres de pasta, pantalons molt estrets i jaquetes molt amples. Se sentien molts idiomes. Abans que començara, es veia córrer a la periodista Mònica Terribas. Era una tarda de contrastos: Butler sonava divertida i Terribas estava nerviosa. Ben puntuals, s’abaixen els llums. Silenci, comença la deconstrucció.

Es nota que estem a una conferència on l’eix vertebrador és Europa: Terribas comença preguntant pel nosaltres com a col·lectiu dins la societat, sense cossos ni gènere pel mig. I Butler contesta. Amb el populisme d’Ernesto Laclau com a base, traça finament el significat actual del nosaltres i ho lliga amb Europa i l’aparició d’una “nova esquerra” als països del sud del continent. No és fàcil començar un discurs citant a Laclau i enganxar el públic. Però amb Butler passa.

Amb els nous partits d’esquerra, es dóna un fenomen relativament nou: grups que tradicionalment estaven fora del poder institucional entren dins l’espectre parlamentari. Però segueixen quedant grups fora. Són aquells que no busquen poder parlamentari, sinó popular. I els dos són absolutament necessaris, ja que hi ha una gran clivella entre sobirania popular i sobirania estatal.

Sobirania. Butler comença a entrar en matèria en veure que no li pregunten sobre el tema. Cal deslligar el concepte de sobirania d’Estat i reivindicar la sobirania sobre els cossos i sobre la política. “Les polítiques a favor dels drets LGTBQ estan bé, però si haguéssim deixat de lluitar després d’això, seríem persones casades i amb un parell de drets”. Entès: els canvis socials es produeixen fora de l’estructura estatal.

Judith Butler amb Mònica Terribas | © Ariana Nalda

Judith Butler amb Mònica Terribas | © Ariana Nalda

Sobretot si són estructures d’Estats-nació. “Hi ha un racisme estructural al nucli dels Estats-nació”. El públic aguanta la respiració, Butler segueix. “Voler concebre com a vàlida aquesta construcció, ara per ara és insostenible; els estats tenen societats multiracials, multiculturals i multilingües”. Les fronteres cada cop tenen menys sentit i només es mantenen per l’ego dels estats. I per deixar fora als altres.

Cal tenir al cap sempre que el “nosaltres” no pertany a cap part de la societat. Cal tenir en compte també que amb el “nosaltres” sempre deixem fora “els altres”. I que encara que algun dels grups oprimits passin a formar part d’alguna manera del “nosaltres”, segueixen quedant persones entre “els altres”. Com passa a Europa. “Els europeus han entès ara que són candidats a la precarietat”, diu Butler. Però no entenen que als que arriben de fora – refugiats, migrants-, tot i compartir problemes, els exclouen automàticament i inconscientment. Gerra d’aigua freda. No som com ens pensàvem.

Butler baixa al públic dels núvols, un altre cop. Està bé formar part d’un col·lectiu. És legítim i necessari, de fet. Però no ens enganyem: hi ha massa romanticisme en la idea d’identitat col·lectiva. Que es lluiti per un objectiu comú, no vol dir que s’hagi de compartir tot amb qui lluita al nostre costat. La idea de la cohesió i homogeneïtat dins els col·lectius són com la igualtat real, no existeixen. Cal deconstruir el concepte de col·lectiu i repensar-lo com a una eina per aconseguir els objectius. Simple.

Judith Butler | © Ariana Nalda

Judith Butler | © Ariana Nalda

La conversa va arribant al final. Queda clar que el públic del Born CC no és el mateix que el del CCCB quan Terribas li recorda a Butler una broma que va fer a la conferència del dijous. “Que si sóc una dona? Encara no ho he comprovat avui”. Quasi ningú riu. Entre les dues expliquen quina és la gràcia de l’acudit – Butler no havia comprovat si havien canviat les característiques que s’atribueixen al gènere dona-. Un parell de rialles se sumen a les anteriors, però res més. Els desitjos que Bel Olid expressava a Núvol s’han complert: el públic ha sigut una mica menys “dels nostres” i una mica “dels altres”.

És el torn de les preguntes. Quasi totes parlen del feminisme o de la discriminació que pateixen les dones, quan a banda de dones són part d’un altre col·lectiu oprimit. També es pregunten alguns dubtes, tot i que l’exposició de Judith Butler ha estat bastant clara. Deconstruir és una tasca complicada. I més quan ens toca fer-ho sobre nosaltres, les persones.

Judith Butler | © Ariana Nalda

Judith Butler | © Ariana Nalda