Juan Manuel de Prada: “La independència és una quimera”

26.02.2019

“És dolorós sentir-se allunyat del lector català”, diu Juan Manuel de Prada, que declara el seu “amor” a la cultura catalana (i a les catalanades). L’escriptor ha viatjat a Barcelona per presentar la seva última novel·la, Lucía en la noche (Espasa). Es reuneix amb la premsa al restaurant La Camarga. Un ambient agradable cobrirà el dinar. Un dinar amb Toni Soler a la taula (ell i Prada se celebren recíprocament a la premsa). Prada parlarà de l’obra –una clàssica història d’amor i de suspens– i abordarà també, amb ganes, Catalunya. De pensament ultraconservador i trajectòria multipremiada (Planeta o Nacional de Narrativa), l’escriptor és columnista del diari ABC i col·laborador del programa Espejo Público d’Antena 3. Sobre les estovalles, a la vora del plat, l’acompanya un mòbil senil: s’aferra, com pot, al passat. “El meu pensament és tradicional i hispànic”.

Juan Manuel de Prada. | © Asís G. Ayerbe

“Té el sabor dels clàssics”, diu del llibre Miryam Galaz, l’editora, que veu en la novel·la possibilitats “cinematogràfiques”. Prada avança que Lucía en la noche és un homenatge a Vertigo de Hitchcock. Tampoc és desvelar gaire: en les primeres línies topem amb una referència a la pel·lícula: “[…] la neblina que envuelve Lucía en mis sueños no es verde como la que envuelve a Kim Novak”. Aquesta boirina, aquest tel estoic, es mantindrà durant gairebé tota la trama, “molt tèrbola”. A la novel·la, Prada (Barakaldo, 1970) narra la recerca d’un amor desaparegut. El personatge protagonista és un escriptor (un escriptor recuperat: apareix en dues novel·les anteriors de l’autor) que es llança al rescat de Lucía, esmunyedissa, amb “episodis obscurs” que l’atrapen. Prada s’ajuda del joc oníric, la confusió ben manejada.

La novel·la “no té un sol gènere”. Està tacada de negre (“el gènere negre permet lluir-se”) però no acaba de ser un thriller. “No m’agrada el thriller. Sempre hi ha d’haver contuberni polític, conspiracions. Em marejo amb aquesta mena d’històries”. Tot és més senzill: una novel·la d’intriga, “a la manera antiga”. “Lucía neix del misteri. Un misteri que redimeix un narrador a la trentena, en hores baixes, enfonsat. Ella és el catalitzador”. L’amor com a salvació, doncs. Prada ha volgut treballar “l’obsessió amorosa que irradia una dona”. Hi ha ressonàncies del mateix autor en aquest protagonista que “es veu abocat a una odissea”. “Jo també vaig perdre l’entusiasme”, admet.

L’aventura –l’odissea– està atapeïda de “pors contemporànies”. La por al terrorisme islàmic o la psicosi a volar. Mecanismes de control social. És aquí on cau Lucía. La recerca obligarà al protagonista a afrontar aquestes “obsessions modernes”, és a dir, a “enretirar el vel”, furgar en el passat tèrbol d’ella. Totes aquestes pors socials són una invitació al “pensament complex”. “Ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents. Tots els conflictes tenen plecs. Hem d’aprendre a ponderar més finament les versions oficials, tan barroeres”. Exemplifica aquesta manipulació informativa del poder amb el cas de Veneçuela.

“La novel·la està inspirada en una història que vaig conèixer i em va remoure. Tenia la necessitat d’incorporar-la a la meva pròpia vida”, explica Prada. El llenguatge de l’obra és barroc, preciosista, marca de la casa. “No és una cosa que pugui decidir. Vaig trobar una veu i la segueixo. Si renuncio a això, deixo de ser escriptor”.

Catalunya, una nació

“Es busca la bronca. Totes les parts volen aconseguir vots exacerbant l’odi”, diu Prada per obrir la qüestió catalana. “A Madrid m’han arribat a dir que soc separatista”. I dispara: “Catalunya no té dret a l’autodeterminació perquè mai ha estat envaïda ni s’ha de restituir una independència anterior. Tampoc és un poble que hagi patit una situació injusta. Un espoli, per exemple. No està en aquesta situació”. Sorpresa, però: “Catalunya és una nació. Com una catedral. En el sentit històric, no en el polític. Té una història i una cultura descomunals”. “Ningú pot negar que Espanya és una nació de nacions”, afegeix.

Prada lamenta l’ofec que viu avui Catalunya. “Catalunya s’asfixia si no pot expressar el seu ser històric. S’han de reconèixer les seves especificitats. Ha de buscar la seva distinció”. L’escriptor proposa un retorn al pactisme, “a la influència en la governabilitat d’Espanya”. Veu irracional la Carta Magna: “És curiós com la Constitució permet que es defensin postures independentistes, que existeixin partits que treballen per la independència, però que, finalment, això no es pugui fer realitat. Espanya és un país nihilista”.

“La independència és una quimera”, continua. “La separació de Catalunya seria el mal absolut. Com separar un fill de la seva mare”. “Els poders transnacionals no volen una Catalunya independent. Si els diners ho volguessin, ja ho seria. Amb Kosovo es va permetre per allunyar Rússia dels països exiugoslaus. A més, es vol assolir la independència per arribar on? Per acabar sent un paradís fiscal? Un país satèl·lit que serveixi de proves? El destí seria aquest”. Sobre la justícia espanyola, en hores de causa televisada, diu: “Aquest és un estat segrestat pel poder judicial. Com passa als Estats Units, és el deep state qui té el control. En aquest sentit, Espanya no és un país gaire diferent”. Tanca desmuntant l’amenaça que tant fa salivejar les forces trifàl·liques: “El 155 és un article discrecional, buit. Ningú sap com s’ha d’aplicar. Tot és kafkià; dret creatiu”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El pensament de Juan Manuel de Prada no és tradicional i hispànic, sinó d’allò més ranci. Catalunya no ha estat mai envaïda? Catalunya no ha patit mai una situació injusta? Catalunya no ha estat mai espoliada? Ara resultarà que els catalans i les catalanes ens queixem per excés de felicitat. Som tan feliços que no sabem què fer. I avorrits de la vida, volem la independència. És això, no?