Juan Carlos Tomasi, el fotògraf dels oblidats

19.04.2018

El Palau Robert presenta la segona tanda de la sèrie fotogràfica ‘Testimonis de l’oblit’, un projecte de Metges sense fronteres. En aquesta segona volta, el fotògraf continua sent el madrileny Juan Carlos Tomasi, que ha viatjat amb quatre escriptors (o també podríem dir-ne periodistes literaris) a països que pateixen greus crisis humanitàries (Etiòpia, Colómbia, Níger i Palestina). El narradors són rúbriques reconegudes –Laura Restrepo, Martín Caparrós, Santiago Roncagliolo i Manuel Rivas– que ja han publicat els respectius reportatges a El País Semanal, publicació que col·labora en el projecte. La mostra ofereix, en total, quaranta fotografies que ens mostren crisis desasteses. “Històries ignorades, amb prou feines tractades”, en paraules de Mila Font de MSF. Les imatges de Tomasi són un apropament serè, sense afectació, a la cruesa del món: al patiment humà, a la violència permanent, al silenci mediàtic. L’exposició pot visitar-se fins al pròxim 1 de juliol. Al fons del jardí del Palau, a la Sala 4.

Etiòpia. | © Juan Carlos Tomasi

Les víctimes de les víctimes

L’argentí Martín Caparrós cobreix el conflicte que afecta els Territoris Ocupats de Palestina. L’escriptor es passeja per la ciutat d’Hebron, a la regió de Cisjordània. Els seus carrers, el mercat, les afores… A la vora de la localitat, un mur de formigó aixecat per Israel –la Barrera de Cisjordània– separa les dues zones en conflicte. La conseqüència de la separació són infinitat de famílies dividides. Molts pobles han quedat totalment envoltats per aquesta construcció. Els colons israelians (habitants d’una colònia, colonitzadors) ataquen als palestins persistentment. El perill fa que els habitants d’Hebron, per exemple, no puguin accedir a determinades zones. La situació és tan greu que no poden ni moure’s pels carrers propers a casa seva. Les limitacions de moviments són molt severes.

“Todo está callado, abandonado: muerto. Es un paisaje como no he visto igual: el espacio vacío, la rudeza del sol, muchos soldados”, escriu Caparrós. “Vius a casa teva i no pots obrir finestres. T’exposes a un tret. És molt surrealista”, explica Tomasi sobre la situació dels palestins que va conèixer. En aquesta zona, Metges Sense Fronteres treballa, sobretot, sobre trastorns vinculats a la salut mental.

Hebron. | © Juan Carlos Tomasi

“Costa veure que el dret no és de veritat un ull. Musrab el va perdre fa menys d’un any”. | © Juan Carlos Tomasi

Els nens són els que més pateixen les conseqüències del conflicte. | © Juan Carlos Tomasi

L’ànima de Bouza

Bouza és un petit poble al sud de Níger, a pocs quilòmetres de la frontera amb Nigèria. Un dels milers de municipis on bullen constantment somnis europeus. Santiago Rocangliolo (Lima, 1975) ens narra la vida d’Oumarou M. Rabe, un veí del poble que treballa amb MSF. Oumarou imparteix cursos de prevenció de malalties i munta animacions grupals. Rocangliolo en repassa els dies, la vida quotidiana, d’ell i dels seus veïns (com els afecten, sobretot, els períodes d’escassetat, quan se’ls acaba el gra i encara no poden encetar un nou cicle de conreu). El protagonista del reportatge té una agenda frenètica, dóna un cop de mà a tothom; és el resident més estimat: “Es un baño de energía”. A més, Oumarou, que també és escriptor (ha escrit alguna novel·la curta). “El escritor más pequeño del mundo, en su mundo, es el más grande”, sintetitza perfectament Roncagliolo.

Mesquita a Bouza. | © Juan Carlos Tomasi

Oumarou no és metge. És sensibilitzador. Ajuda a promoure conductes saludables entre la població i a lluitar contra l’estrès de les mares. | © Juan Carlos Tomasi

L’estat nutricional dels nens s’avalua amb rapidesa mitjançant el braçalet MUAC (mesurament del perímetre mesobraquial). | © Juan Carlos Tomasi

L’únic nen al món

Metges Sense Fronteres va destinar Laura Restrepo, escriptora i assagista colombina, a Etiòpia. De manera específica, fins al centre del país, a una regió oblidada, Sidama. En aquesta zona, les dones han de caminar entre dos i tres dies per a poder parir en un centre de salut. Restrepo, com Rocangliolo, també opta per una història personal i segueix Barakat, una adolescent a punt de donar a llum. Font recorda que Etiòpia compta amb cinquanta metges per cada cent mil persones. I recalca que un de cada vuit parts tindrà, de segur, complicacions. “Una de cada deu dones mor per causes relacionades amb el part”, afegeix. És una de les zones on MSF destina més esforços i recursos. “Cada niño que  nace es una vida decisiva”, apunta Restrepo.

 

Els camins rurals enfonsats en fang envolten el poblat de Millora, al districte d’Aroresa, al sud-est d’Etiòpia. | © Juan Carlos Tomasi

Etiòpia. | © Juan Carlos Tomasi

“Ja al centre de salut, la llevadora torna a examinar-la: és massa tard per a una cesària. Els crits de dolor s’escolten des de fora”. | © Juan Carlos Tomasi

La identitat del dolor

El quart reportatge ens porta fins a la serralada del Caucas. El gallec Manuel Rivas examina com viu la comunitat indígena d’aquesta zona rural de Colòmbia. Un enclavament assetjat constantment per la guerrilla. Els nens viuen un dia a dia de violència continuada. Les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) controlen els moviments de la població: extorsionen, amenacen. Són habituals les desaparicions i els assassinats. Els habitants carreguen amb un trauma que ve de lluny i veuen que no poden fer per erradicar la violència que els constreny. En aquest cas, el  problema també és de salut mental: “La incapacidad para compartir el dolor”.

Com si es tractés d’una realitat paral·lela a la de les grans ciutats colombianes, en les comunitats del Cauca la prosperitat no existeix en l’imaginari col·lectiu. | © Juan Carlos Tomasi

“Alirio és un dels està i no hi és. Et parla, però la seva mirada està al país de la pena. Aquesta pena moral és atmosfèrica”. | © Juan Carlos Tomasi

Manuel Rivas, a peu de plaça a Toribio, conversant amb un dels símbols d’aquesta regió colombiana: es diu la Reina i té 100 anys. | © Juan Carlos Tomasi