Joseph Conrad. El terrible rostre de la veritat entrevista

17.04.2018

“I aquest també – va dir de sobte en Marlow –
ha estat un dels indrets més foscos de la
 Terra”

Qui llegeixi El Cor de les Tenebres (Sembra Llibres, 2017) com si llegís una novel·la d’aventures, com si es tractés del relat d’un mariner anglès que s’endinsa en les profunditats del continent africà, en un d’aquells pocs espais en blanc que encara quedaven per cartografiar en els mapes dels grans imperis colonials de finals del s. XIX (espais en blanc en els que la racionalitat europea, acusada per un horror vacui totalitzador, hi projectava tota mena d’imaginacions i fantasies, convertint-los en escenaris privilegiats de la literatura d’entreteniment) de ben segur que passarà una bona estona de lectura, però és provable que, en acabat, tingui la sensació estranya d’haver estat perseguint una ombra com qui persegueix un horitzó; d’haver estat rodejant un significat impronunciable, una veritat última que li ha estat negada, que només ha estat capaç d’intuir.

Joseph Conrad | Foto: George C. Beresford

Un lector com aquest és possible que es senti estafat davant la deliberada renúncia del propi relat a revelar-se i fer-se nítid, i buscarà les causes del seu desassossec en uns suposats “defectes estructurals”, i dirà que la novel·la és plena d’incongruències i d’anacronismes. S’explicarà a si mateix l’èxit editorial del relat, llegit i rellegit, editat i reeditat, traduït a centenars d’idiomes, adaptat a la gran pantalla i a l’escenari, gaudint d’una bona recepció per part del públic lector des del mateix moment de la seva publicació, l’any 1902, com a fruit, precisament, d’aquesta obertura del significat que tant l’ha contrariat i fascinat, i que ha volgut tancar mitjançant la vella tècnica egocèntrica de la identificació personal del lector amb la novel·la. Ara bé, El Cor de les Tenebres dista molt de ser una analogia, un símbol de significats intercanviables al gust de cada lector; no, no és això, és molt més.

El Cor de les Tenebres és, en primer lloc, una profunda reflexió sobre l’acte de narrar, sobre la capacitat de la literatura de transmetre significats unívocs, clars, no-contradictoris, objectius i compartibles. El marc narratiu és especialment eloqüent: Conrad ens situa a la coberta d’un vaixell que espera la pujada de la marea a l’estuari del Tàmesi. La narració va a càrrec d’un personatge anònim, membre de la tripulació (en la que d’alguna manera ens inclou mitjançant la primera persona del plural) que jeu a coberta amb els seus camarades mariners. Un d’aquests camarades és en Marlow, un vell llop de mar aficionat a contar històries; serà ell qui, de forma unilateral, començarà, davant la resignació i la passivitat de la resta de tripulants, a explicar la història del seu viatge al cor de les tenebres. El narrador ens avisa: “En Marlow no era el típic mariner […] i per a ell, el significat d’un episodi no era mai a dins, com un fruit, sinó a fora, embolcallant la història”. Així doncs, ens trobem davant d’una narració doblement referida: el que llegim és el que un tripulant ens diu que va escoltar que en Marlow deia sobre l’encontre que aquest va tenir, a les profunditats de la selva congolesa, amb l’enigmàtica i espectral figura d’en Kurtz. És a dir, que la veu narrativa en cap moment és unitària o infal·lible, sinó tot el contrari. El propi Marlow omple el relat d’interpel·lacions directes als seus camarades-oients-lectors, mai prou segur que se l’estigui comprenent; m’enteneu? I és que Conrad és un d’aquells autors que, a les acaballes del segle XIX i principis del XX, van contribuir a la destrucció dels fonaments de la gran novel·la vuitcentista transparent i transmissora de valors i significats universals, fent virar la narrativa cap a tendències psicologistes i subjectivistes, prefigurant el modernisme literari, el flux de consciència, la intersubjectivitat.

A la pèrdua de la innocència respecte la possibilitat d’un significat estable i col·lectiu, la desintegració del món de realitats inqüestionables de l’antic règim, s’hi afegeix, en l’obra de Conrad, una crítica explícita (o mera descripció) de les atrocitats del sistema de producció colonialista, per desemmascarar els discursos del progrés, de l’utilitarisme i de la missió filantròpica de dur als pobres salvatges els dubtosos beneficis de la civilització occidental. En El Cor de les Tenebres se’ns descriu un món sòrdid, gairebé oníric de tan il·lògic i salvatge. Vaixells que disparen els seus canons contra la costa sense motiu aparent, com atacant neuròtica i compulsivament el continent sencer; petits campaments militars, punts de comerç europeus, plens de ferralla inútil, d’esclaus moribunds encadenats els uns als altres, obligats a complir ordres absurdes, incapaços de desxifrar el misteri insondable que els hi ha sobrevingut des del més enllà del mar en forma d’homes blancs amb armes de foc, com una farsa macabra representada davant del teló d’innegable tangibilitat de la selva amenaçadora.

La indistinció entre civilització i barbàrie s’encarna en la figura de Kurtz i en la dialèctica que s’estableix entre aquest “home excel·lent” i el mariner, ara d’aigua dolça, Marlow. La figura de Kurtz s’erigeix com a destinació final de la narració, i en certa manera, també com a discurs teleològic. En aquest personatge hi ha anunciada una revelació, una veritat, un destí. La seva qualitat principal és l’eloqüència, la capacitat de convenciment i de fascinació a través d’una veu poderosa i sobrenatural. A l’hora de la veritat, quan finalment arribem al cor de les tenebres, tant Marlow com Kurtz són incapaços de transmetre aquest missatge transcendental, les paraules es mostren inútils, tot queda resumit en un crit espasmòdic que conté el vertigen de qui es precipita per un abisme horrorós.

Sembra Llibres ens ofereix l’oportunitat de llegir aquest clàssic de la narrativa anglesa en una traducció al català obra de Yannick Garcia i prologada per Albert Sánchez Piñol. Tenint en compte que l’anglès era, per Conrad, la seva tercera llengua, i que, per tant, l’original ja és, d’alguna manera, una traducció, m’imagino que l’empresa de traduir El Cor de les Tenebres no ha resultat ser gens senzilla. En tot cas, s’ha de felicitar el traductor, perquè tot i el sabor un xic arcaïtzant de certes expressions i frases fetes, la traducció no impedeix que el relat mantingui aquest caràcter immersiu i pertorbador tan característic del món oníric. En definitiva, El Cor de les Tenebres és un clàssic entre els clàssics, i com a tal, pot ser llegit i rellegit totes les vegades com es vulgui, ja que el seu significat s’actualitza (i a la vegada s’escapa, es difereix) en cada lectura.