Joseph Brodsky reviu

Aquest dijous 6 de juny es presenta a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 19h) una antologia de la poesia de Joseph Brodsky. L’acte comptarà amb la presència del poeta Joan Margarit, la traductora Judit Díaz Barneda i David Castillo, poeta, crític, instigador, que avui s’estrena a Núvol amb una magnífica presentació de Brodsky.

Joseph Brodsky és un poeta per canviar les vostres vides. I no parlo d’efectes terapèutics ni d’utilitats horacianes —que també en té—, sinó d’aquest miracle tan tangible que és la poesia, sigui on sigui, en la façana d’un edifici italià, en un gat que mira l’eternitat o en un gitanet que balla al carrer. Brodsky és la desembocadura d’un riu que ve dels grecs i dels romans, que s’amara de la tradició jueva, que devora l’alta literatura russa i polonesa dels segles xix i xx i que arriba esplendorós a la literatura que l’acull, l’anglosaxona, ja sigui a través de Robert Frost, Robert Lowell o el seu estimat Auden.

Quan va rebre el premi Nobel, el 1987, només el coneixíem per les traduccions castellanes, sobretot d’assajos en prosa, que havia fet l’editorial Versal, aleshores comandada per un enèrgic Antoni Munné. En català només s’havia publicat un poema, el maig del 1970, a la revista Tele/estel, dins un breu dossier dedicat a la poesia soviètica. Era poc abans que Brodsky abandonés la Unió Soviètica, on no va poder tornar ni per l’enterrament dels seus estimats pares, tal com queda palès en un dels poemes inclosos en aquesta selecció antològica. Amb dinou anys havia anat a petar per primer cop a la presó. Va repetir l’experiència dos anys després. I als vint-i-cinc va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats per parasitisme. Ens situem el 1964. El procés fou recuperat en forma de llibre per Efim Etkind, un intrèpid periodista, nascut també a Leningrad. El judici, definit com a surrealisme tragicòmic o directament calcat de Kafka, va ser una  farsa més del comunisme soviètic. Anys després, el mateix Brodsky va declarar que el procés li havia comportat molta publicitat a Occident i li havia servit per donar-se a conèixer fora de Rússia: «Algú em va fer una observació graciosa en dir-me que havia contractat un agent amb la finalitat d’anar-me conreant de manera espectacular una vida plena d’èxits com a escriptor…»

Amb vint-i-cinc anys l’enviaren castigat a una comunitat rural; amb trenta-dos va abandonar la seva terra natal; amb quaranta-set li atorgaren el Nobel, i amb cinquanta-cinc va marxar de la presència dels mortals després de diferents infarts i operacions a cor obert. No obstant, quan ens va visitar el 1993, no es moderava gens, ni amb el whisky ni amb el tabac. El seguia un núvol com si fos el rastre de la locomotora d’un tren vell. L’expectació a Barcelona va ser gairebé tan gran com quan va venir Allen Ginsberg, també convidat pel dinàmic Institut d’Estudis Nord-americans d’aleshores. No li van agradar gens els comentaris sobre el «divisme» que li van proferir, i les sessions al Nord-americà, a la roda de premsa i a la Universitat de Barcelona van ser una mica estranyes, per dir-ho amb un eufemisme. Brodsky no tenia ganes de parlar de política, li provocaven basques termes com «glasnost» o «perestroika», i el recital de poemes el van haver de patir els bons d’Antoni Marí, Ricard San Vicente i Sam Abrams, desconcertats perquè el poeta va tirar directament cap al rus i va descoordinar les intervencions. El seu avorriment es va transformar en simpatia en un dels passadissos de la Central quan li vam ensenyar —em sembla que era amb el Pep Blay— a donar tocs amb una taronja com si fos una pilota de futbol o a agafar les avellanes amb la boca després de llançar-les al cel en línia recta. El personatge irradiava un geni tan gran que l’ensopit dia de gener se’ns va omplir de llum. Anys després, Sam Abrams m’explicava que Brodsky també es va emprenyar perquè no havia trobat els anarquistes a la Rambla. Els recordava pels llibres d’Orwell i els havia reconegut com uns afins per haver-se enfrontat contra la tirania soviètica i els bolxevics.

En fi, detalls divertits d’una personalitat rebel, la d’un home que va concentrar els ulls del món i que ens va lliurar un grapat dels millors versos de la història de la poesia moderna. Tenim la sort que la Judit Díaz Barneda —una de les estudiants d’eslaves del professor i traductor Ricard San Vicente el 1993, quan van convidar Brodsky a Barcelona— els hagi traslladat al català. Ha intentat, en la mesura del possible, respectar els criteris sobre la rima, la prosòdia i el ritme que preocupaven el poeta de Sant Petersburg, malgrat el to salmòdic intraduïble de la seva obra. La selecció ha estat feta mitjançant els Collected Poems, que va fixar el mateix Brodsky en l’edició nord-americana. Barneda ha partit sempre que ha pogut —alguns poemes de l’última època els va escriure directament en anglès— de l’original en rus, i moltes de les referències les trobareu a peu de pàgina.

Brodsky opinava que la civilització estava basada en la traducció i que quan ell la practicava cap a l’anglès procurava conservar tots els aspectes formals de l’original, el metre i l’estructura de la rima. No considerava acceptable fer del vers formal un vers lliure perquè suposava un robatori, tant per a l’autor com per al lector. No es reprimia mai en el moment d’assenyalar la rima com un factor primordial de la seva manera d’entendre el fet poètic. Quan va visitar Barcelona, amb una certa desídia ens va dir que quan escrius poesia et quedes enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons, els conceptes, i et condueix cap a la saviesa, «com un narcòtic». Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que ens envolta. Sobre el possible bilingüisme, ho tenia clar. El poeta era categòric quan deia que havia escrit alguns poemes en anglès que no estaven del tot malament, però els considerava secundaris, de la mateixa manera que ho eren els assajos: «Escriure en rus és un procés orgànic, no un objecte d’elecció». Per aquest motiu, partir de la versió original russa ha estat fonamental. A més, el rus i l’anglès tenen dos sistemes eufònics diametralment oposats. Mentre el rus es decanta per les vocals, l’anglès ho fa per les consonants, cosa que va provocar que les versions angleses dels seus mateixos poemes patissin canvis o transformacions, que en català Barneda s’ha encarregat de cenyir a l’original, o d’utilitzar l’anglès com a rescat en les decisions sobre versos difícilment adaptables. Un exemple divertit el trobarem en un original que esmenta el pintor Van Dyck: en la versió anglesa el converteix en el popular actor Jean-Claude Van Damme.

També cal reiterar l’interès de l’editor Josep Cots per la literatura russa. Es va sumar fa més de tres anys a la iniciativa que avui teniu a les mans. Un nou miracle, si tenim en compte les paraules de Brodsky quan afirmava que és pitjor no llegir llibres que cremar-los. No sabia el drama que patim en les nostres contrades.

La Judit Díaz Barneda ens ofereix una versió d’alta qualitat pel seu sentit de la llengua catalana i pel coneixement que té del rus i l’anglès. Només una traductora poliglota hauria pogut assumir el repte de traslladar un poeta d’aquesta categoria. No hem d’oblidar que Brodsky tenia unes idees molt concretes amb relació a la poesia, potser vinculades a les seves descripcions magistrals dels paisatges i l’arquitectura: «Sóc un gran amant de l’arquitectura, fins i tot diria que m’assemblo als coloms o als pardals perquè m’agraden les façanes. M’agrada recrear la vista a les façanes dels edificis. M’apassionen les formes geomètriques. Als meus poemes sempre apareixen detalls arquitectònics. M’agrada descriure interiors i m’obsessionen determinats aspectes de l’espai, fins i tot els mobles. M’agrada escriure segons les normes. Crec que va ser Robert Frost qui va dir que escriure en vers lliure era com jugar al tenis sense xarxa. A mi m’agrada escriure quan la xarxa està molt tensada».

Aquesta concepció parteix també d’una característica que trobareu a la traducció de Barneda. Deia Brodsky que un poema sempre li arribava per una via musical, que s’anunciava per un so determinat, amb un so suau: «Només em queda omplir de paraules noves les formes velles. Els meus poemes sempre parteixen d’un to, obro les orelles i la resta és com tocar el piano amb el suport del pedal; si un té sort, els primers tons ja sonen bé. La poesia és un art de formes cultes que ja han estat descobertes i utilitzades per altres abans».

A partir d’aquí us trobareu amants adorades o aptes per als retrets, Venècia, Roma, països freds de destí incert, records del temps perdut, animals personificats i molt sentiment concentrat, fins i tot la profecia que no veuria el nou segle. Així va ser. Fa poc més d’un any, Marcel Riera ens presentava La marca de l’aigua, un magnífic assaig sobre Venècia, que Brodsky havia escrit per encàrrec en anglès. Fa uns quants mesos, a les memòries de Nadejda Mandelstam apareixia un imponent pròleg de Brodsky, on traçava un recorregut sobre el que havien fet els comunistes amb els poetes de la seva generació i l’anterior: «Durant els anys trenta i quaranta el règim produïa vídues d’escriptors amb tanta eficàcia que a mitjan anys seixanta n’hi havia prou per formar un sindicat». Amb sarcasme deia que provenia d’un país on la poesia era tan important que et mataven per escriure’n.

Els que continueu la lectura us adonareu que no és banal assegurar que tots aquests poemes són a vida o mort.

Pròleg de David Castillo a Poemes escollits, de Joseph Brodsky. Traducció de Judit Díaz Barneda. Edicions de 1984. Barcelona