Josep Vallverdú, senyor escriptor

Aquesta setmana l’escriptor Josep Vallverdú ha pronunciat una conferència al Centre de Lectura de Reus. L’escriptor Jordi Llavina el va presentar amb  aquestes paraules de benvinguda.

Bona nit (o, com diuen ara, bon vespre). He titulat aquest paper de presentació del bon amic Josep com a “Josep Vallverdú, senyor escriptor”. I l’he titulat així per dues raons: perquè en Josep és un senyor de cap a peus, i perquè la seva missió en aquest món ha estat, per damunt de tot, i des de sempre, la d’escriptor. Aquesta ha sigut i continuarà sent la seva comesa. Però és que, a més, en Vallverdú és un escriptor de cap a peus, un senyor escriptor. Allò que abans en deien un escriptor de raça. Vull que quedi clar des del llindar de l’acte d’avui. L’home es va fer enormement famós com a pare d’un dels gossos més cèlebres de la literatura catalana de tots els temps. Però la seva canilla literària, la seva prole, és molt més extensa, nombrosa i vària, i abraça molts gèneres. I és una prole que piula, que enraona, que miola, que esgaripa, que gruny, que gemega… i no únicament que borda o que lladra.

En Josep ha sabut compensar la seva modesta alçada corporal amb una admirable bona planta com a home de lletres. Bé, home de lletres: escriptor. És, com deia abans, un senyor escriptor, un escriptor de soca-rel, de pedra picada. I un personatge, deixeu-m’ho dir, molt simpàtic i estimulant, del qual sempre aprens alguna cosa nova; una persona —apuntem-ho—que té unes innegables dots pedagògiques.

Va néixer a Lleida l’any 1923. Encara que no ho sembli, ja compta noranta anys, que aviat és dit. I dic que no ho sembla potser pel seu inguarible esperit jove. Potser, també, per la seva febril activitat literària, que s’ha desplegat incessantment al llarg dels anys, i que ara, en l’edat daurada de la jubilació, es mostra més enèrgica que mai, amb un tremp i una varietat de formes i de continguts d’allò més encomiable.

Novel·la (per a adults, per a joves, per a nens); narracions (contes i relats), poesia, teatre, memòries… En Josep no ha deixat res per verd. També ha traduït (potser, en aquest sentit, la boira patida a la seva Lleida natal li ha fet familiar la londinenca, aquella boira groga que deia Thomas Sterns Eliot, i és per això que en Josep ha traduït de l’anglès). Hi ha, però, un sentit molt potent d’autèntica literatura en tot allò que ens regala com a escriptor. En prenc un conte a l’atzar, un que du per títol “L’espectre del pèlag”. No n’explicaré res, ni l’argument ni res. Fixeu-vos en aquestes paraules, i no em digueu si no sembla que les hagi manllevat a una gran narració d’aventures de qualsevol d’aquells clàssics del segle XIX: “Aviat les primeres lluors de l’alba el convenceren que aquell fardell era massa petit per constituir una superfície que el sostingués fora de l’aigua, no era un rai, era, simplement, una mena de bala de cotó, embolicada amb cuiro greixat i proveïda de nanses de corda, com havia mig endevinat en la fosca anterior. I, per tant, ell estava condemnat a agafar la nansa i esperar, traient només el cap enfora de l’aigua”.

Escriure, com ho fa ell, és defensar, també, l’esperit de la llengua (una llengua d’una rica tradició, malauradament sotmesa als avatars perpetus de l’amenaça i de la restricció, què us haig de dir que no sapigueu: colles infames que no voldrien deixar, pel que fa al català, res per Wert). La literatura d’en Vallverdú és una literatura que es palpa, que es toca, que s’ensuma. Que es tasta. Ell sap que, entre altres llibres seus que jo admiro, m’estimo molt les Proses de Ponent. Escolteu això: “Les terres, cal haver-les ensumades a totes hores per a poder-les descriure. A part que bona part dels meus anys han estat passats en terres de l’Urgell, aquestes terres he tingut lleure d’ensumar-les amb bona salut, en convalescència, en temps de guerra i en temps de persecució”.

En temps de persecució, sí, esclar, i en temps de malaltia. Noranta anys és un temps prou ampli per haver viscut un segle convuls, i, malgrat tot o gràcies a això, haver-ne pogut fer gran literatura. És el que ha fet en Josep Vallverdú, un novel·lista poeta que ha dedicat esforços fructífers al memorialisme. D’un llibre deliciós, Veïnats i fesomies, n’extrec aquest fragment: “La meva primera i vaga noció d’aquesta població [es refereix a l’Espluga de Francolí, el seu actual lloc de residència] se sustentava, quan era petit, en la narració d’estades de parents nostres als balnearis veïns a l’Espluga. Aquesta població era tinguda per un autèntic centre de banys i cures d’aigües, i això es devia al fet de la posada en valor de les Masies, a finals del segle XIX, operació que aprofità les deus d’aigua medicinals per fer una de les primeres, sostingudes i fruitoses campanyes de captació de visitants, verament turística, dels temps moderns”.

Darrerament, en Josep ens ha donat mostres del seu enginy i talent poètics, bé que no ha deixat de conrear els gèneres en què més ha excel·lit. Creieu-me, per als que som més joves veure el seu esperit, poder-lo compartir en els seus llibres, passar hores amb ell… tot això forma part de l’autèntic patrimoni de la vida. I espero que continuï sent així durant molts anys.

Ara, en Josep ens parlarà del més important, de la mare dels ous: dissertarà sobre l’aventura d’escriure.

Gràcies, Josep, per la teva literatura, per la teva amistat, per la teva companyia… Gràcies per la companyia i l’amistat que ens fan els teus llibres, i que sigui per molts anys!