Josep Solervicens: “L’etiqueta de la Decadència no funciona”

Aquest mes de març ha arribat a les llibreries el quart volum de la Història de la literatura catalana (Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona), una obra de vuit volums que dirigeix Àlex Broch i en la qual han participat gairebé una setantena de professors. Es tracta d’una obra col·lectiva i “de país”, tal com ha afirmat Broch. El quart volum, que se centra en la literatura del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, està dirigit per Josep Solervicens, professor de la UB, i compta amb la col·laboració de Mathias Ledroit, Antoni Lluís Moll, Maria Paredes Baulida i Anna M. Villalonga.

Després de la història de Rubió i Balaguer, que va redactar la part corresponent a la literatura catalana dins de la Historia general de las Literaturas hispánicas (1949-58), i dels onze volums d’Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas (1986-1988), es creia necessària la publicació d’una nova història de la literatura catalana: “Calia per moltes coses”, assegura Broch, que és també autor del Diccionari de la literatura catalana (2008).

“Tota història de la literatura dialoga amb les històries anteriors: sense la de Riquer, Comas i Molas no hauria pogut ser possible tota la visió general. Tanmateix, s’havia escrit el 1964, de manera que era necessària una actualització”, assegura el crític literari Broch. A més a més, aquesta nova edició permet incorporar autors de la generació dels setanta, com Montserrat Roig, Quim Monzó, Jaume Cabré o Carme Riera, que no formaven part de les històries de la literatura anteriors.

Quina és l’aportació d’aquest volum?

El volum s’estructura en tres grans blocs que es corresponen a les tres etapes que formen la literatura moderna, Renaixement, Barroc i Il·lustració, els quals, al seu torn, es divideixen en els gèneres conreats. Una de les grans aportacions del quart volum de la Història de la literatura catalana és que proposa una nova conceptualització històrica: “A partir dels avenços que s’han fet en els últims anys a les universitats s’ha pogut crear un marc de referència que permet avançar i construir una concentració de saber que dóna una imatge completa d’aquest període”, aclareix Broch.

“La Renaixença, per justificar-se, construeix una Decadència”, continua Solervicens. “Nosaltres hem partit del fet que el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració existeixen a Catalunya i del fet que no són una acumulació de tòpics, sinó que hem intentat processar com funciona intel·lectualment cadascuna d’aquestes èpoques, quins canvis mentals hi ha i quina incidència poden tenir en la nostra literatura en català”, sosté Solervicens. Es considerava que aquest era un període decadent perquè es trencava amb la tradició medieval i perquè la literatura catalana patia un procés de castellanització. “L’etiqueta de la Decadència no funciona. En el món acadèmic ja hem guanyat aquesta lluita, ara falta estendre-ho tant en l’ensenyament secundari com en la societat”, assegura Solervicens, i afegeix: “Els prejudicis maten”.

Per poder explicar bé la història de la literatura moderna, han decidit prescindir del terme període i parlar d’èpoques: “Quan parlem de períodes es prioritza a partir de quan comença una cosa i fins quan i se’ns vol mostrar que després d’aquella data tot és igual. En realitat, però, no és així, perquè hi ha textos que s’apunten al canvi però d’altres que es queden en la tradició. El terme època permet aquesta permeabilitat, és a dir, que en el moment en què hi ha un text innovador no vol dir que tots els textos que vinguin després ho hagin de ser”, argumenta Solervicens. “Si parlem d’èpoques i no de períodes la confrontació que s’havia creat entre la Decadència-Renaixença deixa d’existir”, assenyala Broch.

“Els intel·lectuals de l’època s’intenten explicar a si mateixos i, si te’ls escoltes, entens més coses: per exemple, el concepte de meravella, per al Barroc, significa sorprendre mentre que per a la Il·lustració significa deixar-te bocabadat per no dir res”. Cada autor té un discurs que lliga amb el moviment de l’època: “Curiosament, el plantejament historiogràfic havia partit del discurs de la Il·lustració i això tergiversava força l’època anterior, el Barroc”, sosté Solervicens. “Avui dia, des de la distància, es pot analitzar la profunditat de la teoria sense prejutjar-ne l’estètica”, afegeix Broch.

El Renaixement

Tal com postula Josep Solervicens, “m’interessa que quedi clar per què existeix el Renaixement, qui l’utilitza, en quins sentits ho fa i com ens és útil ara per parlar del Renaixement català”. “El terme Renaixement respon a una imatge d’època, una imatge que té la voluntat de trencar amb un passat bàrbar, el de l’època anterior, i fer renéixer el món clàssic”, explica el professor de la UB. Des del punt de vista del poliperspectivisme, mentre a l’edat mitjana s’estableix un dogma de fe dins del qual s’integra la cultura clàssica subordinada al món cristià, al Renaixement s’intenta entendre una cosa quan es pot apreciar des de perspectives diverses. Per exemple: un cançoner amorós de l’època pot integrar moltes concepcions de l’amor dins el text o un diàleg entre personatges del mateix nivell pot plantejar posicions diverses sense que un guanyi l’altre, com fa Cristòfol Despuig als Col·loquis de Tortosa.

El Barroc

“Quantitativament, i qualitativament també, és l’època més potent de la literatura catalana”, sosté Solervicens. Aquesta època coincideix amb un procés de catalanització del qual el Renaixement català no havia pogut gaudir, ja que es movia al costat d’un Renaixement llatí i d’un de castellà importants: “Si et quedes només amb la part catalana del Renaixement, tens la impressió que són petites peces que no encaixen, però quan ho poses al costat de la literatura castellana i llatina pots fer-te una idea del que passava i que la producció catalana no era un simple bolet”.

És durant aquesta època en què sorgeix el que Solervicens anomena “Parnàs català”: “Els noms d’alguns autors són perfectes desconeguts per a tots els mortals, fins i tot per a molts dels que estudien la literatura d’aquesta època. No ha d’espantar gens que no es coneguin, aspirem que algun dia es puguin conèixer”. A diferència del Renaixement, durant el Barroc català hi ha una generació de poetes molt prolífica, d’entre els quals destaca Vicent Garcia, que crea una llengua poètica apta per escriure coses modernes.

La Il·lustració

La radicalitat del model tal com es forja a França, amb la idea de reformisme gairebé revolucionari, de laïcisme i ateisme, xoca amb els autors il·lustrats catalans: “Si ens mirem la nòmina d’il·lustrats catalans, que segons la tradició ho eren, resulta que o bé són clergues, o bé formen part de la jerarquia eclesiàstica i la noblesa. Com es pot concebre que un moviment que vol ser revolucionari, vol acabar amb els privilegis de la noblesa i és ateu pugui estar integrat per eclesiàstics i nobles?”, es pregunta Solervicens. Una de les possibles respostes, segons el professor de la UB, és perquè el Barroc s’allarga durant tot el segle XVIII i fins al començament del XIX al territori: “Es tracta d’un problema de convivència de dos models mentals”, argumenta.

Segons Josep Fontana, el tipus d’escriptor paradigmàtic il·lustrat és un burgès, i no pas un aristòcrata o un eclesiàstic. I aquest seria Joan Ramis i Ramis, creador de la Societat Maonesa de Cultura. Es mou en la Menorca il·lustrada, en un moment en què l’illa es trobava sota dominació anglesa i, per tant, hi ha més permeabilitat a les idees il·lustrades. “El més destacat de Ramis és el teatre”, apunta Solervicens. De fet, la seva obra més destacada, que és la que va descobrir Jordi Carbonell és una obra de teatre neoclàssica: Lucrècia o Roma lliure. “Hem de suposar que no és un teatre per ser llegit, sinó per ser representat, però no tenim cap indici que ho confirmi”.

Cinc autors emblemàtics

Cristòfol Despuig, Pere Serafí, Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Joan Ramis són els cinc autors que, segons Solervicens, són representatius i emblemàtics d’aquestes tres èpoques. “Introduir aquests noms significa obrir portes, ja que a partir d’ara poden sortir estudis que vagin donant llum sobre el que ara és desconegut”, assenyala Broch. Per tant, ajuden a mostrar una imatge completa de l’època: “No era un desert, tal com es concebia tradicionalment, sinó que hi havia tot un teixit cultural que permetia que es generessin aquests moviments”, sosté Broch.

Són autors complexos i que dialoguen en sincronia perfecta amb la literatura europea, encara que ningú assumeix que siguin clàssics. “Jo penso que haurien de ser clàssics i que la gent els hauria de conèixer, que s’haurien d’ensenyar als instituts i que s’haurien de representar als teatres nacionals, en el cas dels autors teatrals”. Per aquest motiu, Solervicens reivindica aquests cinc autors, en els quals s’aprofundeix en aquest volum: “Hem elaborat un discurs global que en molts casos no existia, ja que d’alguns no es coneixien ni els noms, i els estudis que se’n tenien eren parcials i amb perspectives diferents”.

Segons Solervicens, Vicent Garcia és un dels millors autors de l’edat moderna. Un dels problemes principals que presenta la seva obra és que, d’una banda, se l’ha llegit sovint en clau burlesca i, de l’altra, ha tingut molts imitadors que s’amagaven darrere del seu sobrenom, el Rector de Vallfogona: “En el vallfogonisme hi trobem els imitadors de Garcia, però en pejoratiu, ja que es dedicaven simplement a reproduir la grolleria i els aspectes més burlescos de manera poc elaborada”. Vicent Garcia, en canvi, utilitzava la burla amb enginy i ho feia subtilment, ja que els seus poemes admeten una doble lectura, una de més profunda i agosarada i una de literal i ortodoxa, com en el cas de la dècima següent:

De la caritat vingui
a conseguir la finor,
puix que li he apagat l’ardor,
a la que me’l causa a mi.
Quan ab son preciós robí
l’aigua ditxosa tocà,
ab vislumbres la il·lustrà
de resplendor carmesina,
fent, ab sa boca divina,
lo miracle del Canà.

“Per l’ús que fa de la llengua i la capacitat d’utilitzar col·loquialismes juntament amb arcaismes, és un autor que em recorda a Carner, encara que això sigui un sacrilegi per a tots els carnerians”, assegura Solervicens. Vicent Garcia va tenir molts imitadors i van circular força obres atribuïdes a ell: “Segurament els era més rendible fer servir el seu nom, ja que així podien aconseguir difondre més la seva obra, tot i que hi ha d’altres autors que l’imiten de manera matussera i ja els està bé que hi surti el seu nom”. El mateix Garcia n’era conscient: “Don Francisco d’Aiguaviva / no m’ha honrat tant com açò, / que una satireta sua / ha tret a llum en mon nom”.

De cada autor se n’ha fixat la poètica, les constàncies, l’estil, la llengua i els recursos literaris, i cadascun compta amb un apartat amb els models que utilitzen, cosa que permet relacionar-ho amb els models anteriors —la majoria, fonts medievals—, i amb un apartat de recepció, cosa que permet saber fins a quin punt aquests autors han estat revisitats per escriptors posteriors. Finalment, se n’analitzen les obres més importants i es proporcionen uns paràmetres de lectura.