Josep Soler: Abans hi havia ofici, ara tot és música “conceptual”

25.03.2015

El 25 de març de 2015 es compleixen 80 anys del naixement de Josep Soler i Sardà, un dels compositors més prolífics i guardonats del nostre país, tot i ser avui poc programat. Enguany també fa cinquanta cinc anys de la seva col·laboració a la Revista Serra d’Or, escrivint sobre música, art i pensament. Aprofitem l’aniversari per parlar amb ell d’aquesta faceta com a escriptor i teòric i la seva relació amb la música.

Josep Soler

Josep Soler

Diego Civilotti.- Fa cinquanta-cinc anys vas començar a escriure a Serra d’Or sobre música en un moment difícil. Tinc entès que no recordes com va començar la teva col·laboració a la revista, o com va sorgir la idea de fer-ho. El primer article es publica a l’agost de 1960, l’any que comences a estudiar amb Cristòfor Taltabull. Té potser alguna relació amb ell?

Josep Soler.- No ho crec. Podria haver intervingut perquè el vaig conèixer el febrer de 1960, però diria que no. És molt just perquè ells sempre demanaven els textos dos o tres mesos abans de l’edició. Per què van venir a buscar-me, i qui va demanar-me que escrigués a Serra d’Or, la veritat és que no ho recordo.

D.C.- Als mateixos anys en els que escrius aquests articles i parles sobre el desconeixement de l’obra de Schoenberg, la Orquesta Nacional de España dirigida per Scherchen va interpretar les Variacions per a orquestra, Op.31 de Schoenberg (el 3 de novembre de 1961); Ramón Barce va escriure un article en el que es queixava de les explicacions que va haver de donar el director, sobre una obra de 1934, a un públic absolutament desprevingut i desorientat que segons el cronista del concert, es va queixar sonorament el dia del concert. Mig segle després què creus que ha canviat en la recepció de Schoenberg a Catalunya i a Espanya? Creus que s’ha passat del desconeixement a l’oblit?

J.S..- Sí, i de l’oblit al desconeixement. Ni s’han enterat. I els directors d’orquestra es passan la vida dirigint el Rèquiem de Mozart, etc. Que està molt bé, però sempre és el mateix.

D.C.- Recordes els teus primers contactes amb l’obra de Schoenberg i la Segona Escola de Viena, i abans de la publicació d’aquests articles, durant els anys cinquanta?

J.S.- La primera a través de l’Enciclopèdia Espasa. Recordo haver llegit que a Viena l’any 1935, s’estrenà una òpera d’Albano (sic.) Berg (era una edició anterior a la Guerra) que era un exemple esplèndid del que havia de ser la música del segle XX. I després la lectura fantàstica de La Melodia d’Ernst Toch traduït per Gerhard, i l’Art de dirigir l’orquestra de Scherchen, també traduït per Gerhard. Allà hi ha exemples de Webern, del Pierrot Lunaire (amb les “creuetes” a sobre dels pals de les notes que jo no tenia ni remota idea de què significava, el llibre no ho explica, ho dóna per fet…). I després Radio España, una ràdio que retransmetia bastant música clàssica (crec que llavors tenia els seus estudis a Les Rambles). Allà vaig escoltar un dia una audició pintoresca, anunciaven La Noche de la Transfiguración. La vaig atribuir a la transfiguració que citen els Evangelis i era Verklärte Nacht. També recordo que vaig escoltar Salome, una simfonia –no recordo quina– de Xostakóvitx, algun quartet de Bartók, els Gurrelieder gravats per Leopold Stokowski… I per algun motiu que ignoro vaig assabentar-me que existia un llibre que es deia Schoenberg et son école escrit per un francès, i el vaig comprar a la llibreria Herder del carrer Balmes, un dels meus punts de compra juntament amb la Casa Beethoven. Aquests últims eren qui em portaven el contraban de llibres i partitures. També hi havia un home del Club 49, d’un grup de gent interessada en el Jazz que portava discos. Després hi havia “La Casa del Barco”, a qui proveïa aquest home i van portar tots els discos que van arribar en LP. Allà vaig comprar discos. Tot i que el primer el vaig comprar a la cantonada de casa meva, al carrer Aragó, a la Casa Werner –que encara existeix però en un altre lloc– on venien discos de pedra. Recordo la primera vegada que vaig anar a comprar discos de pedra. Vaig anar amb la meva mare:

–El nen voldria uns discos– va dir ella.

–A veure… doncs aquí en tenim un de molt d’èxit: “Mi abuelito tenía un reloj / el reloj se paró / y mi abuelito se murió.” –I jo molt gallito com dirien a Mèxic:

–No, no… que tenen Parsifal?

Hi havia una selecció de La Valquíria, de Parsifal… de La Valquíria hi havia una selecció amb “el foc màgic”, amb veu inclosa que després a la orquestra no apareix, feta per Stokowski. A la versió que ha aparegut en CD de l’edició de Stokowski dels anys trenta no hi era la veu del baríton, però a la que vaig comprar sí: Lawrence Tibbett, un baríton esplèndid. Cantava “L’adéu de Wotan”. També vaig comprar L’idili de Sigfrid, que no sabia molt bé si pertanyia a l’òpera Sigfrid o era una cosa a part (qui m’ho va vendre tampoc), una selecció de Madame Butterfly amb la Scala de Milà i una selecció d’Aïda en sis discos de dos cares cadascun també amb la Scala de Milà.

Quan van aparèixer els LP, el primer que vaig comprar va ser allà. Recordo que vaig estar mirant i vaig assenyalar un: “aquest”. I l’home que hi era –un senyor grasset que no sé com es deia, però li dèiem “el senyor grasset”– va dir: “Oh, però aquest no t’agradarà perquè és una cosa molt moderna”. Era Maties el pintor amb Guido Cantelli dirigint. Em vaig adonar que els LP també tenien dues cares: en una estava Maties el pintor però en l’altra la Simfonia nº 92 de Haydn; en veure aquesta va dir: “Ah sí, aquest sí! aquest t’agradarà molt”. A la coberta del disc hi havia una reproducció petita de l’àngel que toca la viola de gamba al Retable d’Issenheim de Matthias Grünewald, que en aquell moment ja coneixia. Potser només per veure aquell àngel del Retable, que després vaig veure personalment a Colmar, em va cridar l’atenció.

Després, gairebé tots els vaig comprar a “La Casa del Barco”: música de la Segona Escola de Viena, el Pierrot Lunaire de Leibowitz –que es va perdre en circumstàncies que prefereixo oblidar– la gravació de Lulu, la de Wozzeck amb Mitropoulos, The Rake’s Progress dirigit per Stravinski (el primer que va gravar), una versió molt bona amb Hilde Gueden; em va impactar molt perquè esperava una cosa molt atrevida. Per a mi era molt atrevit El cant del rossinyol, per exemple (el poema simfònic, més que l’òpera que ja coneixia).

D.C.- Als articles fas referència a obres, autors i quëstions sobre les que en aquells anys a Espanya no era gaire freqüent llegir. D’altra banda, hom escolta gent de la mateixa generació que es refereixen a l’aïllament del país i a les dificultats que tenien per accedir a determinats materials. Quina és la teva visió al respecte?

J.S.- La meva visió és que no costava res. Aquesta gent tindria dificultats per ganes de tenir-les, o per la mandra, o perquè no volien pagar el poquíssim que valia la música en aquell moment. Jo recordo la primera partitura que vaig comprar. El segon Brandenburg editat per Boosey & Hawkes, 13 pessetes. A la petita llibreria francesa que hi havia al Passeig de Gràcia (una de les tres o quatre que llavors hi havia). També podies anar a Casa Beethoven, trucar al senyor Jordà o parlar amb la senyora Antonieta –que era molt bona senyora i de la qual en servo un profundíssim respecte i un gran record– que et rebia:

–Hola maco! Passa, passa… miri senyor Jordà, aquí està el nen. Què vols?

–Miri, doncs jo vull la Oda a Napoleón. De la casa Schirmer.

–Schirmer… Oda a Napoleón… autor Schoenberg… Arnold… molt bé. Doncs au, ja t’ho demanarem.

I al cap d’uns dies la tenies. No costava de tenir-la. Què costava? No ho sé… 200 pessetes, potser.

D.C.- Però si un no buscava pel seu compte, els programes dels conservatoris serien bastant deficients, oi?

 J.S.- Els programes no ho eren, tant de bo tornessin: els que sí ho eren, eren els professors. Els programes eren oberts i podies aplicar l’harmonia de Zamacois o la de Schoenberg. Que la de Schoenberg en mans d’un mal professor és un desastre. I la de Zamacois en mans d’un bon professor és magnífica. El mal és que Zamacois en mans d’un mal professor és doblement desastrós. I Schoenberg –que no hi havia ningú que ho fes, però si hagués hagut– en mans d’un mal professor, és un desastre. Insisteixo: dificultats no n’hi havia cap. Recorda que la Biblioteca de Catalunya estava oberta a tothom, hi havia préstec de llibres (préstec que ara de segons quins llibres no fan); podies demanar la partitura de Wozzeck, emportar-te-la a casa i tenir-la un mes, crec. I si estudiaves Wozzeck, els Gurrelieder –que pesava com un burro, per cert, amb una enquadernació molt rara, de fusta i com Wozzeck, d’un tamany molt gran, de director d’orquestra–, també obres de Stravinski d’abans de la guerra, evidentment de Ravel, Debussy, R. Strauss… Si mal no recordo pels volts de l’any 50, per nadal, la meva mare em va regalar la partitura d’orquestra d’Elektra, de la Boosey & Hawkes, comprada a la Casa Beethoven. Si un estudiava totes aquestes obres, comprava el llibre de Casella de l’any 47, que va arribar aquí l’any 50, o inclús el de Widor que és de l’any 10 traduït per Pedrell… si un estudiava tot això i ho aprenia, podia anar a on vulgués. Però s’havia de fer. 

D.C.- En el primer article per Serra d’Or (Sobre Arnold Schönberg I, agost de 1960), escrius “De tot el que hagi pogut passar després, no s’ha pas d’inculpar Schönberg: la tècnica que a les mans d’un home de talent rendeix un fruit admirable, a les mans d’un irresponsable pot produïr una obra borda i monstruosa”. Suposo que escrivies això pensant en les avantguardes postwebern i els Cursos de Darmstad.

J.S. Sí, suposo que sí. Perquè del que es va escriure després coneixia poc. Coneixia algunes obres de Luigi Nono que havia editat Scherchen a la seva editorial Ars Viva. Però el xoc va ser el viatge a Darmstad.

Aquesta afirmació de 1960 la mantinc avui. Actualment estic fart d’escoltar a la ràdio, a Catalunya Música i a Radio Clásica, música del barroc; el noranta per cent d’aquesta música no hi ha qui la aguanti, és una cosa horrosa. Però és clar, una cosa és Mozart i una altra tota la quantitat de gent que corria en aquell temps. Tampoc hi havia meravelles en aquella època, ara no em facis dir noms… Martín i Soler, que està bé, que té un encant, però és clar… Inclús el mateix Haydn, que és un gran músic… La diferència entre una obra de Fux i una de Mozart, és que Mozart és un geni i Fux no, però els dos tenen una gran tècnica. Avui no: agafes un llibre, el llences d’una patacada al terra o trenques un vidre i pots dir que això ja és una obra mestra, perquè és una obra conceptual. Però en aquella època no, havies de saber almenys l’ofici. Per posar un exemple, les obres de Leopold Mozart, el pare de Wolfgang Amadeus, eren molt infortunades, amb tots els respectes. En canvi el fill, Franz Xaver Mozart, té obres que no estan gens malament –tot i no tenir el geni del seu pare– i sap l’ofici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Visca en Josep Soler! Que l’any passat, també va rebutjar el Premio Nacional de Música, com en Savall.

  2. Interessant, llàstima que molt mal escrit… Qui ha transcrit l’entrevista s’ha oblidat de pronoms febles, de la sintaxi catalana… Una pena, vaja…