Josep Ruaix. Un gramàtic poc reconegut

Parlo de Josep Ruaix i Vinyet. Tothom el coneix per les famoses «fitxes», El català en fitxes, que publicà en els anys seixanta, setanta i vuitanta i que ajudaren moltíssima gent a aprendre català en uns anys en què la nostra llengua renaixia a l’escola i a la societat en general. Però ell és molt més que l’autor d’aquelles fitxes de color groc: ell és un estudiós de l’obra del mestre Fabra, del qual es considera deixeble, i de tota la tradició literària catalana.

Poca gent sap que és capellà, actualment rector de Calders, una població a prop de Moià, vila on va néixer (1940) i on ha viscut tota la vida, a part d’haver passat alguns anys fora: cursà estudis al Seminari de Vic i, posteriorment, a Roma, on residí sis anys. Coneix molt bé, doncs, l’italià i sovint en posa exemples a l’hora d’explicar aspectes gramaticals.

Quan era al Seminari de Vic, en els anys seixanta, ajudà els seus companys a estudiar català, i amb aquesta finalitat preparà tot de material, un material que, al cap de poc temps, tothom li demanava. I així és com va néixer El català en fitxes, que Òmnium Cultural publicà per primer cop l’any 1968.

D’aleshores ençà, ja no ha parat d’estudiar la gramàtica, d’aprofundir en certs aspectes de fonètica, ortografia, morfosintaxi i lèxic i de documentar al màxim cadascun dels punts conflictius o controvertits de la llengua catalana. Això sí, sempre dedicat a la docència i a divulgar al màxim els seus estudis, amb exemples molt pràctics, i pensant tothora en l’usuari final; per això ho publica en diferents formats, segons el nivell de coneixement.

Recordeu la famosa Junta Permanent de Català? Doncs ell en fou membre, i també ha estat assessor de la gramàtica que prepara l’Institut d’Estudis Catalans, la qual sembla que es publicarà l’any vinent.

Es deia que Joan Solà i ell estaven de punta, que tot just calia que l’un digués una cosa perquè l’altre la hi rebatés de seguida, però el cert és que Solà va demanar a Ruaix que corregís la magna Gramàtica del català contemporani (que va sortir, en primera edició, pel juny del 2002), cosa que aquest va dur a terme convenientment, com consta en el pròleg.

Personalment vaig conèixer Josep Ruaix un any després d’haver-me llicenciat i, durant més d’una dècada, em va fer de mestre a l’escola Vèrtex (la germana pobra de Rosa Sensat, que quatre dones van crear en els anys vuitanta per rebre classes d’Albert Jané i, després, d’altres estudiosos de la llengua). Van ser tretze anys de sessions setmanals, al barceloní barri de Gràcia, en què aprofundíem aspectes lingüístics; una segona universitat, en podríem dir.

Josep Ruaix, generalment, ha estat l’editor dels llibres que publicava i fins i tot edità obres d’altri, com ara una gramàtica anglesa pensada per a catalanoparlants, de M.L. Hevly. Té la mateixa estructura que les obres ruaixianes i està repartida en quatre volums.

Ruaix és un treballador infatigable: s’ha dedicat a corregir obres mastodòntiques (com La Bíblia. Bíblia Catalana, traducció interconfessional), revistes i col·leccions senceres; llegeix tant com pot i es fixa en les errades de forma o de fons, que després aplega en estudis que publica a la revista Llengua Nacional; també ha traduït i tradueix bastant, de diverses llengües.

Un cop jubilat administrativament, deixà d’editar ell mateix, i les seves darreres obres les ha publicades l’editorial Claret: el Nou diccionari auxiliar (Barcelona 2011) i el Diccionari de barbarismes (Barcelona 2011). Resolen molts dubtes i sovint remeten a la seva producció anterior, cosa que, de vegades, dificulta un xic la cerca. Si us agrada la llengua com a mi, us recomano el Català complet, en tres volums (1998-2012): és un manual de referència molt didàctic, com tota la bibliografia de Josep Ruaix.

I ara que estem submergits en el món de les noves tecnologies, trobo que seria un bon moment perquè Claret digitalitzés l’obra del mestre Ruaix: així resultaria molt més fàcil consultar qualsevol dels seus estudis, els quals, d’aquesta manera, tindrien molt més abast.

No vull acabar sense demanar un reconeixement per a aquest home humil, que treballa com una formigueta i que, pel fet de no sortir en els mitjans de comunicació, no haver estat professor universitari ni ser membre de l’IEC, ja no és considerat «important». Fa anys que li van concedir la Creu de Sant Jordi i també té premis menors, però el seu coneixement, la seva aportació a la cultura, a la gramàtica… com a lingüista i savi, són incomparables.

Moltes gràcies, mestre!