Josep Ramon Olivé i Jordi Armengol a La Pedrera

22.03.2016

Residències musicals és un cicle organitzat per la Fundació Catalunya-La Pedrera que des de la temporada 2012-2013 presenta cada any tres joves intèrprets que comencen la seva carrera, molts d’ells encara completant els seus estudis. Un dels tres artistes triats enguany per a protagonitzar el cicle és el baríton Josep-Ramon Olivé, que diumenge 20 de març oferia el segon dels seus tres concerts, un recital de cançó en el qual va formar duo amb el pianista Jordi Armengol.

El baríton Josep-Ramon Olivé

Aquestes iniciatives, públiques i privades, que donen a joves músics l’oportunitat de donar-se a conèixer, provar-se o ampliar repertori faciliten també que els aficionats seguim la seva evolució des del bon començament de la seva carrera. Josep-Ramon Olivé i Jordi Armengol van presentar un programa variat, centrat en el Lied en la primera part i amb les Histoires Naturelles de Ravel i una selecció de cançó catalana a la segona, que ens va permetre apreciar que el millor valor del baríton està en la seva veu, en la matèria primera. El seu timbre és un dels més macos que hagi sentit aquesta cronista darrerament, homogeni i segur en tota l’extensió del registre; segurament, el punt feble en aquest moment de la seva carrera és la dificultat de controlar aquesta veu generosa, si més no per a un auditori de dimensions petites com és el de La Pedrera.

El recital va començar amb quatre Lieder de Franz Schubert aparentment senzills. La seva dificultat rau precisament en la seva aparent senzillesa, que porta els cantants a plantejar-se una disjuntiva: assegurar el cant, amb el risc que el resultat sigui més aviat pla o ser agosarat, amb el risc que alguna cosa no surti bé. Com a oient, agraeixo als cantants, en aquest cas Josep-Ramon Olivé, que arrisquin, i per això destacaria d’aquest grup de Lieder de Schubert la interpretació de la darrera, Du bist die Ruh, matisada i acolorida amb intenció; la llàstima va ser la darrera estrofa, que va començar amb un regulador que finalment no va poder controlar i va trencar l’atmosfera recollida que estava aconseguint.

Millor va funcionar en conjunt el grup de cançons de Richard Strauss. El millor Lied del recital va ser Morgen, on tot el que va intentar Josep-Ramon Olivé va sortir molt bé; cal destacar un “dem weiten, wogenblauen” molt ben apianat o les darreres paraules, “des Glückes stummen Schweigen“. Jordi Armengol, un bon acompanyant en el recorregut d’Olivé, va brillar en la seva part i tots dos van oferir una versió molt estimable de la cèlebre peça. També va ser destacable Allerseelen, mentre que a Heimliche Aufforderung i, sobretot, a Die Nacht, es va trobar la mitja veu que demanen. Finalment, a Zueignung i Wie sollten wir geheim sie halten, Lieder de caràcter més expansiu i amb tessitura més alta, el baríton va semblar trobar-se més còmode.

Les Histoires Naturelles de Maurice Ravel són cinc cançons amb poemes de Pierre Ronsard que demanen un bon narrador que ens expliqui, sense fer escarafalls, el comportament dels cinc animals que està observant. Olivé i Armengol van ser plegats un bon narrador que podria, per la part del cantant, haver estat més minuciós però que en conjunt va tenir, amb alguns alts i baixos, la naturalitat d’un observador que no interfereix en el que està passant. La segona part va continuar amb dues cançons de Combat del somni de Mompou: Jo et pressentia com la mar i Fes-me la vida transparent, un bon tast del que podria ser el cicle complet cantat per aquest baríton.

El recital va acabar amb tres cançons d’Enric Morera que, al meu parer, no s’esqueien gaire com a final d’aquest programa però que van reforçar la sensació que Josep-Ramon Olivé se sentia més còmode amb les peces més extravertides i amb tessitura més aguda. Finalment, com a propina, vam escoltar el Romanç de Santa Llúcia de Toldrà.