Josep Puig i Cadafalch. De Catalunya al món

3.03.2018

El museu Can Serra de Mataró exposa fins a l’1 d’abril de 2018 Josep Puig i Cadafalch. Visió, identitats, cosmopolitisme, una exposició comissariada per la historiadora Lucila Mallart. La voluntat de la mostra és abordar la figura de Josep Puig i Cadafalch com un creador i pensador total, sense ruptures categòriques, coincidint amb el 150è aniversari del seu naixement. Amb això, es volen tombar els dics de divisió i contenció disciplinàries que fins ara havien definit i encasellat com a polític i arquitecte modernista a aquest home de lletres, i situar-lo en un discurs més elaborat i ampli.

Josep Puig i Cadafalch de l’època en què fou escollit president de la Mancomunitat el 1917 | Foto: Arxiu «Serra d’Or».

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), fill de Mataró, fou un personatge polifacètic, polièdric, complex, de gran empenta i fortament convençut, que construí les seves teories sobre un positivisme transparent que el portaren a la defensa d’una modernitat vernacle que, arrelada al lloc, i per tant a Catalunya, aspirava a la repercussió mundial.

Puig, des d’un primer moment, i seguint la premissa d’adaptar la ciutat a les noves necessitats, inicià la seva carrera com arquitecte municipal amb la reforma, l’any 1895, del clavegueram de Mataró, un projecte que ràpidament connectà amb una línia de pensament que situava l’urbs com a clar epicentre de gestació i expressió de la modernitat. La ciutat permetia forjar identitats individuals i col·lectives i es convertia en l’espai a on, al seu torn, dimensió pública i privada aconseguien confluir en un espai comú. Anys més tard, l’any 1910, Puig lideraria una aposta més ambiciosa amb el pla d’obertura i urbanització de la Via Laietana de Barcelona, en el qual aplicaria d’una manera ja més consolidada el seu ideal teòric. En aquest projecte, Puig, volia, essent aquesta una de les seves màximes preocupacions, donar visualitat espaial a la ciutat i incidir en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana que, com tantes d’altres, es trobava a la recerca de les arrels originàries que nodririen, amb el temps, el seu nacionalisme.

L’exposició internacional de Montjuïc de l’any 1929, planificada inicialment per al 1917, fou un altre dels projectes en els quals treballà Puig en aquesta voluntat manifesta per donar visibilitat a la ciutat. La proposta contemplava la construcció del que ell mateix batejà com el Palau de la Llum que, reconvertit finalment en l’actual Palau Nacional i profundament influenciat per l’obra d’arquitectes com Bruno Taut i Otto Wagner, volia ser una exaltació de la modernitat industrial i una celebració del vidre.

Per a Puig i Cadafalch, l’arquitectura també servia per a definir els pobles, per la qual cosa, arquitectura i identitat constituïen, a parer seu, un tàndem inseparable. En el repertori iconogràfic de l’art a Espanya, una de les seves obres menys conegudes però més innovadores, Puig, juntament amb l’arquitecte Jeroni Martorell, reuniren un inventari gràfic de la tradició iconogràfica peninsular i mostraren l’evolució dels diferents estils arquitectònics que variaven depenent de la regió. Aquest projecte, que coincidí amb la iniciativa reformista de la Lliga Regionalista i que mostrava l’antagonisme existent entre els imaginaris català i castellà, perseguia febrosament la idea de construir una Espanya de matriu catalana, és a dir, poder reformar la resta de la península però des de Catalunya, i crear una nova arquitectura nacional que, en el marc de la modernitat, partís de la tradició.

Amb tot, Puig esdevingué la clau de volta de la cultura catalana de tombant i principis de segle ja que, pujat al tren de la modernitat, fou un clar protagonista i incitador de la projecció de Catalunya al món i dels intercanvis culturals i intel·lectuals amb Europa i els Estats Units. La creació, en mans de l’intel·lectual català, d’una xarxa de complicitats més enllà de les mateixes fronteres evidencia la maduresa nacional d’una Catalunya amb ànsies de creixement a la recerca de la seva identitat i que a la vegada volia tenir un paper rellevant en el mapa de la cultura mundial.

Tot i l’anhel d’obertura, i tal com es mostra a l’exposició, Mataró i Argentona es dibuixen com espais de partida, clars reductes inspiracionals, intel·lectuals i de construcció on Puig  acabava tornant sempre. Allà hi cercava el que li era propi i que en el marc del localisme li permetia, després, marxar altra vegada i albirar en la distància, tot allò que els pobles compartim d’arrel. Puig i Cadafalch fou, sense cap mena de dubte, un intel·lectual d’anada i tornada sotmès, irremeiablement, als dictàmens imprevisibles de la modernitat, líquida i canviant, que s’anava imposant i de la qual ell en fou un agitador i propulsor incansable en el seu únic objectiu de construir la Catalunya contemporània.