Josep Pla: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

7.03.2019

En una de les entrades més interessants del dietari El nostre heroi Josep Pla (2008), Enric Vila acompanya Quim Torra a visitar el senyor Amadeu Cuito. Torra està investigant la figura del periodista i diplomàtic Eugeni Xammar, i les informacions d’algú que el va tractar en persona li són molt valuoses. El tema, evidentment, també atreu Vila perquè, a banda de l’enorme interès que tenen les respectives trajectòries vitals i professionals de Cuito i Xammar, tots dos van conèixer Josep Pla, de qui està escrivint un llibre que, al final, es confondrà amb aquest dietari.

L’escriptor Josep Pla | Foto: Fundació Josep Pla

Vila aprofita per preguntar a Cuito sobre Pla, i la conversa deriva aviat a la seva literatura, sense poder evitar fer una comparació amb la de Marcel Proust, de qui Cuito és possiblement el màxim especialista en la nostra llengua. A banda d’altres consideracions, Cuito comenta que el que converteix Proust en el màxim escriptor de la modernitat és el geni de la llengua. En la seva obra la clau ja no és l’acció ni les idees, sinó la imatge impulsada per les paraules. A continuació, afegeix que Pla coneixia molt bé Proust, per això mateix no pot comprendre com no va ser conseqüent a l’hora d’escriure i no va fer una gran novel·la moderna seguint aquest plantejament. Segons Cuito, Pla no supera la concepció realista característica del segle XIX, per entendre’ns, la manera de fer d’un Honoré de Balzac o d’un Stendhal. Tot i que Cuito no deixa de reconèixer que el mateix Pla esbossà una teoria literària diferent, que després no va complir. Ell es refereix al famós pròleg de la novel·la El carrer estret (1951), en el qual avisa que la novel·la no reflecteix cap argument travat, precisament perquè la vida és una segregació informe i caòtica d’imatges i no es produeix res semblant a un principi i un final lògic.

Davant d’aquesta diatriba de Cuito, Vila defensa Pla adduint que volia durar i ser recordat per la posteritat, un argument en el qual ressonen els grans problemes que tingué amb la censura i els seus esforços per salvar la llengua i la cultura catalana de l’onada repressiva franquista, que és segurament el gran tema d’El nostre heroi Josep Pla. Però, a banda d’aquesta reivindicació que fa Vila, realment podem considerar Pla com un novel·lista allunyat de la modernitat? La teoria literària que trobem a El carrer estret explica que ell utilitza, en la seva narrativa, la idea de l’espill, és a dir, fa passar un mirall per un lloc i ens descriu el que hi veu. Aquest plantejament el trobem en altres papers. Per exemple, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seva gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Ens trobem, com es veu, davant d’alguna cosa més que l’esbós d’una teoria literària, el que passa és que, al mateix temps, tampoc no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant de la cosa que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seva obra narrativa. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a comprendre el seu estil i a veure com l’aplicava. De pas, també podrem veure si hi trobem o no alguns dels caràcters que es consideren propis de la narrativa moderna.

La poètica d’allò quotidià. En El carrer estret un jove veterinari ens explica com és la vida al poble on ha estat destinat. Hi trobem descripcions de l’urbanisme de la població, de les classes socials que la conformen i de les vides dels veïns del carrer on s’instal·la. El caràcter descriptiu també prepondera en les altres novel·les i contes de Pla, estiguin escrits en primera persona, com és el cas d’El carrer estret, L’herència (1981) o El campanaret (1987) o a través del narrador omniscient de Nocturn de primavera (1953) i d’algun conte. En aquestes obres no només el fil argumental és molt prim, tampoc hi trobem personatges o conflictes dramàtics. Són un ventall d’escenes costumistes en les quals tot és ordinari i trivial. En primer lloc, hi apareix el típic paisatge mediterrani català, que és petit i fàcil de descriure i que a Pla li serveix per emmarcar les històries. Al respecte, cal recordar la perplexitat que li va ocasionar l’estepa russa, de la qual va dir que era inacabable (Notícies de Rússia, un viatge a l’URSS, 1925); i fins i tot, malgrat que va escriure grans obres sobre el mar, es nota que el defugia perquè té alguna cosa d’inabastable. Per contraposició, l’esplendor d’aquella muntanya o d’aquella vall del país només ens diu una cosa: tot és banal i regular. Però això no vol dir que el paisatge mediterrani que descriu no serveixi per a res. Quan el veterinari d’El carrer estret o l’hereu de L’herència arriben al seu nou destí, la visió del paisatge els serveix per mitigar el sotrac que representa aquest viatge en les seves vides. És com si el paisatge els ajudés a restablir l’ordre pertorbat, perquè és regular i immutable als conflictes humans.

El geni del llenguatge. En les descripcions de Pla predomina un sistema que es pot identificar. En primer lloc, la referència a les coses i la fixació de les seves qualitats, siguin el perfil, el color o el gust. Després ve el moment de desvetllar-ne el valor. On més destaca l’aportació subjectiva és en l’adjectivació, que Pla considerava la tasca més difícil. La preponderància de l’adjectiu en la literatura de Pla mai no li va fer el pes a Carles Riba, que, en un article publicat el 1926 (Clàssics i moderns), considerava que era un escriptor nat però massa fascinat pel llenguatge. Riba explica a la perfecció la manera de Pla de descriure el paisatge, les seves intervencions subjectives i el seu procés poètic. A partir d’aquí, no li costa gaire desmuntar-ne el realisme, que considera fantasiós. El que no va saber veure Riba és que resulta un error plantejar el problema en el nivell de la realitat, perquè més aviat es tracta d’una qüestió de pensament. Per això, en lloc de definir el realisme de Pla pel contingut, és millor invocar l’exigència de criteris formals o estètics. D’una manera diferent però amb resultats molt similars ho va explicar Gabriel Ferrater en el seu treball sobre l’estil de Pla (Tres prosistes, 2010). Ferrater volia corregir Joan Fuster, que havia escrit que la prosa de Pla funciona mitjançant recursos col·loquials; i, entre línies, també s’hi detecta una crítica a Riba, qui considerava que el tractament de la banalitat en Pla era fracassat precisament per la introducció de la subjectivitat lírica. En canvi, per a Ferrater tant una postura com l’altra són errònies perquè si alguna cosa tenia clara Pla era la consciència perfecta del que és la diferència entre una llengua escrita i una llengua parlada. El gran mèrit de Pla, afegia, el que el converteix en el gran prosista català del segle XX, és saber convertir, a partir de l’experiència directa, la parla en una llengua escrita polida. Al respecte, cal anotar que Pla sempre va considerar que utilitzar el català com una llengua culta era dificilíssim perquè, com diu en una de les nombroses entrades que va escriure sobre literatura en El quadern gris, «el català és una terra verge, un camp llaurat superficialment». No cal dir que Pla no es va deixar arronsar, si més no per intentar superar tant les limitacions d’un context de dictadures i de guerres com la falta de mitjans d’expressió, contra la qual cosa només hi ha una solució: escriure per arribar a una certa fluència, és a dir, «dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell».

La llengua i el món. El que en realitat li molestava a Riba són les conseqüències que Pla extreia de la seva manera d’escriure. Pla ens mostra el món com un espectacle incert i llunyà, i, per molt que s’intenti, el llenguatge mai no ens podrà oferir una visió exacta d’aquest. A partir d’aquí no és d’estranyar que se’n derivi una visió escèptica de la vida. Pla no pot evitar fer dir als seus personatges la seva preferència per les coses petites i el fàstic pels grans ideals, també el reconeixement de la mediocritat de cadascun. Això no li podia agradar a Riba, un escriptor cristià que sempre buscà en la realitat uns referents transcendents. Ara bé, potser Pla era un desencantat, però això no vol dir que no intentés arribar més enllà. Les seves descripcions se centren en fragments, moments efímers o d’altres interromputs, però és a partir d’aquests moments banals que és capaç de fer-hi sorgir alguna cosa més. A tall d’il·lustració, el veterinari d’El carrer estret camina per llocs comuns del poble i aconsegueix unir els punts que fan del barri un conjunt; l’urbanita d’El campanaret que ha de viure, a contracor, al poble a causa d’una malaltia, acaba descobrint el valor de la ruralitat; el personatge de L’herència arriba al vetllatori de la seva difunta tia, a qui a penes coneixia, i no pot evitar commoure’s, però no per la mort concreta sinó per allò insuportable que regeix la vida; o en Nocturn de primavera hi ha una descripció d’un cel nocturn estrellat tan fascinador que el personatge se sent literalment aclaparat. És veritat que les descripcions de Pla anul·len les tensions provinents de la lluita de classes, per la qual cosa no agradava als crítics marxistes, que denunciaven els seus personatges i a ell mateix com massa passius i negatius. Ara bé, amb la seva literatura de l’observació Pla va aconseguir mostrar com ningú les forces de desintegració que afecten el món rural i burgès i també les enormes transformacions que caracteritzen l’època contemporània. La fórmula de Pla consisteix a fer veure l’abisme que existeix entre el paisatge, que, malgrat tot, permet la fantasia, i la duríssima realitat històrica que es nega a verbalitzar. D’aquesta manera aconsegueix aïllar el que ell considera el problema fonamental, que per a ell era la supervivència de la cultura catalana en uns moments d’autèntic genocidi lingüístic per part de les forces ocupants castellanes, i afrontar sense cap vel el seu posicionament vital, que era el d’un deliberat desencant i conservadorisme.

Colofó. Josep Pla va deixar escrit que tenia l’objectiu d’enllestir una sèrie de llibres sobre la gent del país. Els volia dividir en tres parts: un llibre sobre els pagesos; un llibre sobre els botiguers; i un llibre sobre la burgesia. El carrer estret i El campanaret són les novel·les que va ambientar en poblacions rurals, mentre que a L’herència i Nocturn de primavera hi coneixem ciutats mitjanes i sobretot botiguers. No va arribar a temps de fer una gran novel·la sobre una ciutat industrial, tot i que tenim Girona (un llibre de records) (1952); i El quadern gris (1966) és, entre moltes altres coses, un relat dispers de la Barcelona d’abans de les dictadures i de la guerra. Quan explicava el seu projecte d’escriure una sèrie de llibres sobre la gent del país, Pla no parla de novel·les, sinó de llibres. I si s’han llegit els seus reportatges, retrats literaris o dietaris, es comprova que no hi ha una diferència clara amb les obres narratives. Tot forma part de l’obra de Pla, igual com que la seva veu i la seva manera d’adjectivar són tan potents que no importa si parla ell en primera persona o en boca d’un altre personatge. Sens dubte, aquesta barreja de gèneres també és un tret definitiu de Pla, i, alhora, una característica major de la narrativa moderna, que ja no necessita estar subjecta a les regles d’un determinat camp d’acció i ha après a traçar camins i estils individuals. En la mateixa línia, quan aquesta narrativa moderna s’enfronta a la realitat, el resultat no són les novel·les naturalistes del segle XIX, per molt que també estiguessin escrites per periodistes. Pla no recorre a fèrries estructures narratives ni busca personatges marcats per una forta psicologia destinats a causar grans afectes en els lectors. El que trobem és un treball directe i sense filtres sobre el paisatge, que depèn d’un gran treball d’observació; i sobre la gent, que prové d’una elaborada pràctica de l’oralitat. Hi ha, per dir-ho en termes moderns, una voluntat documental, però sostinguda amb un perfilat treball estilístic que respecta el paisatge caòtic i l’oralitat banal però també aconsegueix que estiguin integrades en una forma artística. Sens dubte, aquest és un altre tret de part de la literatura del segle XX, pensem en tots aquells periodistes que han fet literatura o en aquells autors que s’han dedicat a l’autoficció. Dels molts noms que es podrien esmentar, a mi m’agradaria destacar el de Truman Capote, un escriptor que, igual que Pla, sempre va buscar, al llarg de la seva trajectòria, arribar a una forma d’escriptura que, al mateix temps que sintetitzava les possibilitats de diferents gèneres, li permetés anar més enllà de la realitat. Capote no només és l’autor de novel·les plenes de detalls autobiogràfics i del gran reportatge literari In cold blood, també va escriure diaris de viatge, retrats i articles plens de narracions mínimes capaces de transmutar allò anecdòtic i quotidià en gran literatura, alhora que de descobrir les connexions íntimes entre els llocs i les persones (Portraits, The dogs bark, Local color o The muses are heard). Evidentment, les realitats sobre què van treballar un i altre van ser molt diferents, però tots dos, amb l’objectiu de destil·lar allò essencial de la realitat, van aconseguir una poderosa síntesi entre el periodisme i la literatura.

A tall de cloenda i tornant al tema de l’article, l’objectiu de Pla va ser descriure la personalitat del país i de la seva gent d’una manera qualitativa, dotar-los d’individualitat i diferenciar-los de les altres cultures, per això, com s’ha vist, va haver de fer un treball doble. Per una banda, sempre va ser fidel a la literatura de l’observació, però va ser prou lúcid per aplicar tècniques pròpies de la ficció i de la literatura perquè sabia que només així podia oferir un punt de vista personal alhora que una visió essencial de la realitat, una veritat més vertadera. Per l’altra, això només ho va poder aconseguir a través d’un gran treball amb la llengua, en unes condicions, a més, duríssimes. Tot això fa de Pla un autor que encaixa molt millor en el segle XX que no en el XIX, sense que això vulgui dir, clar està, que no hi pugui haver concomitàncies ni homenatges al passat.