Josep Pedrals, metasonetista

Tot recorrent a un adjectiu tòpic i gens original, començarem dient que Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un escriptor polifacètic. Aquesta qualificació podria ser fins i tot vulgar si no fos perquè en l’amic Pedrals, cap de les múltiples facetes que cultiva no és vulgar, ni corrent, ni tòpica –gairebé gosaríem afegir que res del que fa en les arts no entra en els paràmetres del que sol considerar-se normal. Un lletraferit capaç de publicar un sonet al dia, d’encunyar un neologisme a la setmana, de fer recitals i conferències per tres continents, de fer llibres de poesia i obres de teatre –i publicar-los i estrenar-les–; i que a més de la literatura cultiva la música, escrivint cançons de pop irònic i tocant el clarinet per a Els Nens Eutròfics. D’això se’n diu hiperhiperactivitat (i sí: per a Pedrals cal duplicar el prefix).

Pedrals ha escrit una història del sonet… en sonets! No sé si entre els seus neologismes ja se li ha acudit el derivat neològic metasonetista: si no el té encara, li’l regalem, perquè sembla creat a propòsit per a ell. I d’això, del sonet, ens va parlar a El Born-Centre Cultural. De com el sonet va aparèixer a la Itàlia medieval i es va anar estenent per l’Europa romànica primer, per l’anglogermànica més tard i posteriorment per l’eslava, i ja per tot el món, adaptant-se a totes les llengües, rebent matisacions i modificacions en cada terra i en cada època, fins a esdevenir l’estrofa poètica occidental per excel·lència. Caldria preguntar-se pel perquè d’aquest èxit històric. I Pedrals té la seva teoria: el sonet és suficientment curt per a concentrar de manera densa una idea; però suficientment llarg per a desenvolupar-la (i si no n’hi ha prou amb catorze versos, sempre s’hi pot afegir un estrambot). Amb una estructura que conté una mecànica perfecta: un primer quartet per a presentar l’assumpte, un segon per a fer-lo avançar, i dos tercets per a accelerar el pas fins a una conclusió llampant. L’artefacte ha rebut alteracions al llarg dels segles: com ara la versió anglesa, tres quartets més un apariat final que tanca el mecanisme amb una breu explosió rimada.

El sonet ha estat utilitzat per a tots els temes i per a tots els tons. Del platonisme idealitzat de Petrarca a la burrera barroca del nostre Francesc Vicent Garcia i Torres, rector de Vallfogona, tot ha cabut en la màgia dels catorze versos. I tot i ser ja antiga la fórmula, no deixà de captivar els avantguardistes, que van explotar l’agut contrast entre el classicisme de la forma i la novetat flamígera de les seves ocurrències. I aquesta maquineta feta de quartets i tercets continua gaudint d’excel·lent salut.

Tot això ens conta Pedrals amb la seva oratòria enjogassada. Se’l veu a gust assaborint rimes i jocs de paraules, marcant la pauta dels decasíl·labs: perquè a Pedrals li agrada jugar amb la part física del poema, amb l’oralitat. És un gran recitador. La selecció de textos ens fa entendre també que se sent irremissiblement atret pels gèneres i els textos diguem-ne laterals, marginals, extravagants. Es confessa enamorat de l’estrofa reina, fins al punt d’anunciar que està escrivint una novel·la en sonets. Sí, sí, heu llegit bé: novel·la en sonets.