Josep Miquel Sobrer. L’home que va escriure el seu propi obituari

L’escriptor i professor Josep Miquel Sobrer va morir als Estats Units l’1 de gener, víctima d’un càncer que encara li va permetre estar-se a Barcelona l’estiu passat. Tornat a Bloomington, i havent descartat una intervenció que tenia poques possibilitats d’èxit, va passar els últims mesos a casa, endreçant papers i acomiadant-se de familiars i amics. Havia estudiat a la Universitat de Barcelona amb Carles Miralles, Francesc Parcerisas, Guillermina Motta, Marta Pessarrodona i Josep M. Benet i Jornet, amb els quals va mantenir l’amistat al llarg dels anys. En un gest insòlit, va redactar, per a un diari nord-americà en què col·laborava, el seu propi obituari, un text ple d’ironia i de bona retòrica que reproduïm tot seguit pel seu valor humà i literari, traduït per Francesc Parcerisas.

Josep Miquel (Pep) Sobrer Barea va néixer el 1944 a Barcelona, fill de Gonçalo Sobré Travesset i Antònia Barea Mallorques, i germà de Gonçal Sobrer Barea. En Josep Miquel es va llicenciar per la Universitat de Barcelona el 1967 i aleshores es va traslladar a Eugene (Oregon) per estudiar-hi llengües romàniques i literatura i s’hi va doctorar el 1972. A partir d’aleshores va ocupar diversos càrrecs acadèmics, a la universitat de Puget Sound, a la universitat de Michigan, i finalment a la d’Indiana, on es va jubilar com a professor emèrit el 2009. Es va casar tres cops, amb Judith Berg Sobré, amb Frances Wyers i, finalment amb encert, amb Francesca Schmertz Sobrer, amb qui va tenir un fill, Miró Henry Sobrer, i dos fillastres, Greer i Ryland McIntyre.

Les línies anteriors són, com a resum, l’esquelet de la vida d’en Josep Miquel; els músculs, els tendons, els nervis i els òrgans són menys fàcils de resumir. Va intentar extreure de la vida tant com li va permetre la inclinació de la seva personalitat cap al pessimisme i el mal humor. Li encantava la literatura i les arts en general —el seu germà és un pintor molt dotat i el seu fill es dedica a la música; dues connexions de què se sentia orgullós. Li agradava escriure i podia haver reeixit en l’ofici si no hagués estat per un seguit de condicions cròniques, com ara la mandra i la inseguretat i el fet de no poder decidir en quina de les seves tres llengües principals —el seu català natiu, l’anglès que havia adoptat o l’espanyol dels seus anys d’aprenentatge— s’havia de concentrar.

En Josep Miquel va guanyar-se admiració i respecte com a acadèmic; a la Universitat d’Indiana va ensenyar literatura espanyola i catalana i va ser cap del Departament d’Espanyol, Portuguès i Català durant bona part dels anys durant els quals en va ser titular. Va ser editor de Catalan Review i era conegut per les seves nombroses traduccions d’assaigs, narrativa i poesia. En Josep Miquel també va escriure una secció a l’edició de Bloomington de The Herald Times, on publicava les seves iròniques observacions sobre la vida. Allò que més li agradava era traduir poesia. Estava content amb alguns dels llibres que havia publicat i descontent amb d’altres —alguna vegada sobre els mateixos llibres. Si algun dels seus bons amics que ara llegeix això sent la temptació de llegir alguna cosa d’en Josep Miquel, ell els recomanaria, en anglès, The book of oracles, i en català, Desfer les Amèriques.

Trobava que a la vida hi havia coses que feien de mal pair: les lectures enfarfegadores, haver de donar ordres a la gent, parlar per telèfon (llevat de quan va començar a sortir amb la seva estimada Francesca), els hiverns a Indiana i, cada cop més, aconseguir dormir d’una tirada. S’estimava la família i els amics tant com sabia fer-ho. També li encantava ser al costat d’un riu o navegar-hi, pujar muntanyes, agafar algun ferry, els acudits dolents, tota mena de jocs de paraules, la poesia rimada, jugar a tenis (sempre feia faltes dobles), el cafè i un bon sopar amb els amics.

Arribats a aquest punt del seu obituari, en Josep Miquel consideraria que ja és massa llarg i sospitaria que només la gent més obsessiva el voldria continuar llegint. Alhora argumentaria que cap vida no pot ser resumida de debò sense mencionar alguns dels punts forts del difunt: inclosos els seus fracassos i antipaties. En Josep Miquel estava disposat a pensar que la seva obra era un fracàs i, a la inversa, detestava els qui es vanaglorien dels seus èxits. No suportava els ploramiques, i encara menys els qui creuen que «Com estàs?» és realment una pregunta. Odiava que algú li plantifiqués a la cara les seves creences religioses. Ateu devot, creia que els qui invoquen déu són, essencialment, gent que busca el poder. També odiava la forma laica de religió que és el patriotisme i el militarisme, i sentia un profund menyspreu pels polítics que embolcallen els seus interessos personals amb la bandera del país i el nom de Déu —fet i fet, gairebé tots els polítics. Amb menor intensitat menyspreava els escriptors que no senten cap mena de simpatia pels seus personatges, per més equivocats o dolents que aquests siguin.

Però ara en Josep Miquel és mort. Segurament pensaria que tot plegat no té cap importància, i que el món continuarà a empentes i rodolons fins que faci un pet, cosa que, amb una mica d’optimisme, trigarà molt a produir-se. A en Josep Miquel li costava admirar els personatges històrics, ja que li semblava que la seva admiració no servia per a res. Tanmateix sentia certa afinitat amb alguns personatges de ficció (entre ells Cassandra, el mite grec) i li agradaria enviar, des de la tomba, el seu regraciament als qui el van estimar i als escriptors que el van fer riure, com Nabokov, Cervantes, S.J. Perelman, Wodehouse i, en general, a tots aquells, la majoria artistes, que s’han esforçat per proporcionar a la gent entreteniments honestos. Si qualsevol de les obres d’en Josep Miquel arribés a convertir-se en un producte acceptat de debò, se’n sentiria extremament feliç —excepte pel fet que és mort. De ben segur que en Josep Miquel afegiria un agraïment final als qui han llegit aquest obituari.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

Un fragment inèdit del llibre La llum d’aquells dies (2014)

Va ser al Poblenou que vaig aprendre català; i aprendre la primera llengua és aprendre a viure. Vivíem a un pis del carrer Llull, carrer de nom palatal, palindròmic, impronunciable en cap altra llengua. Quan al vespre tornàvem de la pastisseria del carrer Castanys, que era el negoci de la meva família, saludàvem la Llorença, la portera de la casa del pis, una dona esquifida, d’higiene reprimida, casada amb el Gaspar, rodanxó i amable. La mare saludava: «Bona nit i bon’ hora». I la senyora Llorença ens responia «i bona mort quan sigui l’hora». La fórmula es repetia ritualment cada nit: una fórmula medieval, de saviesa resignada, d’acceptació ritual de la mortalitat. «Bona nit i bon’ hora… » Una frase que representava continuïtat i caducitat, la vida permanent i la mort inevitable, celebració i resignació. «… i bona mort quan sigui l’hora».

La tia Maria venia del Papiol per emportar-se-m’hi de tant en tant. El seu llenguatge s’omplia també de fórmules: «Qui tingui més coneixement que se’n valgui», deia, apuntant-se al cantó del seny amb els seus subjuntius. Era un dels molts consells i amonestacions que m’anaven ensenyant aquell català obedient: «Nen, no t’enfilis; sigues bon minyó; mira a banda i banda abans de creuar el carrer; no juguis amb foc; no badis; fes bondat»; i, sobretot, «tingues coneixement». La nostra llengua em passava la fruita de l’arbre de la ciència del bé i del mal, però em deixava indefens davant la rauxa o, en el mot que més usàvem, la poca-soltada que m’acabaria arrossegant vida avall.

Aquell Poblenou és un dels meus paradisos perduts. Viure al barri era tenir una gran família tota a l’entorn; si no una afinitat electiva, una afinitat geogràfica. A més dels de casa i dels parents, hi havia els veïns: les germanes Bou, del mateix carrer Castanys on hi havia la pastisseria, unes noies amb moltes ganes de riure. Una mica més a prop hi havia el forn regit pel senyor Valentí. El forner, enfarinat i amable, treia panxa; el meu pare, que gaudia d’una crueltat prou saludable, li havia posat de motiu el Tripeta. El senyor Valentí tenia dues filles, l’Engràcia i la Rosa, amb noms virginals que m’encantaven. Un any, quan jo en tenia sis o set, la meva mare, la dona del senyor Valentí i potser alguna senyora més van decidir ajudar un nen de les barraques del Somorrostro que teníem allà mateix. El Ramon era un vailet dels meus anys i anava amb el cap rapat, com tots els nens dels pobres d’aquell temps. Les caritatives mestresses li donaven berenar i li ensenyaven de lletra. No sé què se’n deu haver fet. Era català, o el parlava igual que nosaltres, i li ensenyaven de lletra en castellà, com tocava, a la postguerra. El noiet agraïa els trossos de coca de pa que el senyor Valentí li passava o alguna galeta maria que li donava la meva mare. Les mestresses es queixaven que, havent donat al nen roba usada en bon estat, aquest tornava l’endemà amb els parracs de sempre i es feien creus de la misteriosa desaparició de la bona roba.