Josep Maria Font i Rius, in memoriam

13.05.2018

Josep Maria Font i Rius ens va deixar el 5 d’abril a l’edat de 102 anys. Va excel·lir com a jurista i historiador del dret a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, de la qual en fou catedràtic i degà. Va ser autor de nombroses publicacions i membre de diverses acadèmies, i va obtenir qualificades distincions i premis.

Tanmateix, un capítol de la seva vida poc conegut es va produir durant la guerra civil espanyola. Havia acabat la llicenciatura en dret i es trobava fent la tesi doctoral. Anava a estiuejar a Centelles i, davant els perills de bombardeig a Barcelona, Font es va traslladar al municipi osonenc.

Josep Maria Font i Rius

Agustí Duran i Sanpere, que compaginava la direcció de Ca l’Ardiaca —l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona— amb la protecció dels arxius catalans, com a cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat va proposar a Font i Rius de vetllar pels arxius de Vic.

Font i Rius treballà eventualment des del 30 de juny de 1937 i prengué possessió amb data 25 de febrer de 1938 del càrrec d’arxiver-director de la Secció d’Arxius de la Generalitat de l’Arxiu Històric de Vic, amb un sou anual de 5.000 pessetes.

Segons Font i Rius, “Duran disposava d’un camió cedit pels militars per anar recollint fons documentals per les comarques. Aleshores van venir a Vic per a fer una recollida. Van ser dos o tres cops. A més d’ordenar i inventariar, jo també aprofitava per a prendre notes. I amb això, ja entrat el 1938, quan van augmentar els bombardeigs i el Sr. Duran es va començar a espantar, va venir i va dir-me: «Això hauríem de mirar de protegir-ho, caldria buscar un lloc més segur». Aleshores vam decidir traslladar-ho a sota del claustre en unes estances en uns caixons de fusta, molt pràctics, amb una barra entremig en diagonal, aprofitables per les dues bandes.”

Durant els últims mesos del 1938 s’anaren baixant les caixes. Al Museu Episcopal van fer el mateix, anaven baixant els retaules als soterranis. Fins que no se soterrà l’Arxiu, hi anaven persones a consultar-lo.

Font i Rius explicava: “Acabada la guerra, vaig tornar a Barcelona i vaig fer de retornador —a la inversa de quan havia fet d’incautador a Vic— al Servicio del Patrimonio Artístico Nacional, que estava al Palau de la Virreina.” També va estar al Monestir de Pedralbes, que “era un dels dipòsits que el Sr. Duran havia situat a Barcelona. A mesura que es presentessin els seus propietaris, s’havia d’anar retornant tot el que s’hi trobava dipositat. Hi vaig passar un any, del juny de 1939 al juny de 1940, fins que els nacionals em van tornar a cridar pel servei militar. El recordo molt bé aquell any en aquell claustre, amb aquella tranquil·litat. També vaig anar aprofitant per prendre dades d’aquells arxius, ja que estava fent la tesi doctoral. No solament era recuperació d’arxius, sinó d’objectes artístics, quadres, imatges religioses, dels museus i de particulars.”

Font i Rius afirmava a tall de balanç: “el record que tinc del Sr. Duran és que va fer una gran labor, se li hauria de fer un monument. Era un home d’una finura extraordinària, diplomàtic al cent per cent. Se’n va sortir ben parat. Se li va fer un consell de guerra, però va ser una cosa excepcional. El fiscal va dir que li retirava l’acusació i que mereixia una condecoració. Després de la guerra, molta gent li va estar agraït de molts papers i coses de valor que havia recollit i salvat. Ca l’Ardiaca era una casa oberta; abans de la guerra, ja tenia una tradició. Era un home molt atent, molt obert, amable, servicial, de gran serenitat.”

Aquí resta, doncs, un dels darrers testimoniatges dels Archive Men, un dels col·laboradors de la xarxa que va teixir Duran i Sanpere i que es va traduir a la Creu Roja dels arxius catalans durant la guerra civil espanyola.